"La gent segueix veient Andorra com als anys seixanta"

Andorra la VellaVicent Partal és periodista. Nascut a Bétera (el Camp de Túria) al 1960, és considerat un dels pioners d’internet als Països Catalans. L’any 1995 fundà el que seria el primer diari electrònic en català, VilaWeb juntament amb Assumpció Maresma. És autor de Catalunya en l’estratègia militar d’Occident (1987), Els nacionalistes a l’URSS (1988), La revolta nacionalista a l’URSS (1991), Atles de l’Europa futura (1991) o Catalunya 3.0 (2001). Ha pogut observar l’evolució d’una Europa canviant des de finals dels anys 80 fins a dia d'avui. Aquest dijous ha participat en un col·loqui sobre la República catalana a la Llibreria La Puça. Andorra és un estat. Però, existeix una nacionalitat andorrana?

La distinció és sempre fàcil de fer: Andorra és un estat i hi ha una ciutadania andorrana indiscutible, almenys per una part dels seus habitants. La nacionalitat depèn de l’individu i de la seva voluntat. És impossible que aquí em senti estranger, això és el meu país. Que els passaports, i les ciutadanies siguin diferents és una altra cosa. Andorra sempre ha tingut una dialèctica complexa amb els Països Catalans perquè és l’únic estat de la catalanitat. I al mateix temps, no se li ha donat el valor que té.

Poques vegades m’he sentit tan representat per Andorra com quan el Cap de Govern, l’Òscar Ribas, a l’ONU va dir que parlava en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu. Des de València, em vaig sentir perfectament ben representat per l’estat andorrà, en aquell moment era el meu estat.

És difícil explicar les notícies andorranes des de Barcelona?

En el nostre cas no, nosaltres som uns privilegiats. Un dels avantatges de Vilaweb és que els lectors són gent predisposada a entendre -des de la diferència i la particularitat- que hi ha una informació que interessa a tothom. I déu n’hi do en aquest darrer any com està el país, no només per les notícies de BPA i altres qüestions, sinó perquè hi ha debats interessants. Però és veritat que costa molt perquè hi ha una imatge fixa del què és Andorra.

La gent no ha captat la transformació que s’ha fet: segueixen veient Andorra com als anys seixanta. Però tenim un lector acostumat a entendre les interioritats de la vida política andorrana perquè ja fa molts anys que les expliquem.

Un país en ple procés de transformació…

És molt complicat el que està intentant fer Andorra. Hi ha una finestra d’oportunitat, però també moltes dificultats perquè la Unió Europea, tal i com l’hem coneguda, pot tenir els dies comptats. Si el Regne Unit vota anar-se’n, això trenca el projecte europeu.

En aquest sentit Andorra ha perdut el temps, perquè malgrat hi ha una negociació conjunta dels microestats no ha aprofitat l’oportunitat de fixar la seva posició en el debat. El que m’ha sorprès -i no de manera agradable- és com s’ha enverinat en els darrers mesos. S’havien fet passos ferms perquè el conjunt d’Andorra anava plegada: la Constitució, integrar-se a les institucions internacionals, etcètera.

Ara assistim a un debat on el partidisme és molt fort, sense anar més lluny, per exemple la posició dels Liberals. I no saps si és interès de país o és joc polític. En això, s’equivoquen. O van junts o no té sentit. Especialment en un món globalitzat on no es pot pretendre seguir vivint com fa cinquanta anys. El món no s’atura i pretendre mantenir al cor d’Europa una situació com la d’abans és impossible. Cal transformar-se de la manera més intel·ligent.

Però els estats tendeixen a ser menys estat, i també menys independents...

És molt xocant perquè el sistema internacional és malaltís. Si ets un estat, tinguis o no condicions per ser-ho, ningú et discuteix que actuïs com a tal. Després, hi ha territoris que tenen condicions per a ser estat, però pel fet de no ser-ho, no se’ls accepta que actuïn com aquests. És una cosa ridícula que amb els anys anirà explotant.

El cas d’Andorra és complicat perquè entre els microestats, és molt microestat. És veritat que hi ha Eslovènia o Estònia, amb territoris petits, però Andorra dóna pel que dóna, i no es poden fer miracles. Però si ho saps aprofitar, amb independència de la dimensió, pots fer grans coses. Catalunya pot fer el que vulgui, però Andorra juga a la FIFA. Després perd, d’acord, però la juga. Si Andorra és capaç d’aprofitar això, crec que és molt important.

I els mitjans, acaben sent estructures d’estat?

Tendeixen a ser-ho, és evident. Hi ha una tele pública, quatre diaris, ràdios,… Sí, genera al seu voltant una activitat i l’estat és una de les parts productives d’això. Ara noto com si Espanya s’estigués desinhibint respecte Andorra. Per exemple, m’ha sorprès molt l’aparició de Podem a Andorra. No ho havia intentat fer cap partit espanyol, mai. Ni tampoc català. Tothom havia respectat molt l’espai de sobirania, i de sobte alguns mitjans tracten Andorra com una província espanyola.