Publicitat
Publicitat

PERE PRÀXEDES: “D’estar a punt d’anar a la Penya vaig passar a fer la mili a Cartagena”

Exjugador de bàsquet i conseller d’Esports del Comú de Sant Julià de Lòria

Del 1959, de la llegendària generació Rose to, Pere Pràxedes, nascut al Prat de Llobregat, ha fet del bàsquet la seva vida. De ben jove, després de formar-se al FC Barcelona, amb el qual va guanyar la Copa del Rei dues temporades, va passar al CB Mollet amb Manel Comas, i després va venir un periple per equips com el Breogán i el Manresa fins a acabar al Bàsquet Club Andorra. A Sant Julià de Lòria, on és conseller d’Esports, hi ha fet arrels des de fa 32 anys, sempre amb la mirada posada al bàsquet.

On comença l’afició?

Jo havia començat a jugar a futbol, però el bàsquet va venir d’allò que els petits a la mitja part surten a jugar a tirar a cistella. Vaig començar gran, com a infantil al Prat. Llavors em van proposar anar al juvenil B del Barça. I l’any següent al juvenil A durant dos anys. Llavors l’Epi i jo vam anar a jugar a l’Europeu Júnior a Roseto (Itàlia) i vam guanyar la medalla de plata amb aquella generació: José Luis Llorente, Juan Manuel López Iturriaga, Fernando Arcega, Fernando Romay o Índio Díaz. Va ser una època molt plena.

I de les categories juvenils cap al primer equip del Barça.

Del júnior em van fitxar per a la plantilla del Barça. Vaig entrar al primer equip l’any després de guanyar aquella Copa del Rei a Saragossa, en què a la final l’Epi va fer un partit enorme. L’any següent vam guanyar la final de la Copa del Rei contra el Tempus a Pamplona. A l’entrenament del matí al Palau, abans de dinar i marxar cap a jugar, em vaig lesionar. I no hi vaig poder anar.

I el cedeixen al Mollet, on coneix Manel Comas...

L’any següent va arribar l’entrenador Antoni Serra al Barça i em va proposar anar cedit. Llavors es va fer el CB Mollet amb el Manel com a entrenador. La majoria de jugadors érem cedits del Barça, amb el Jordi Miró, el Joan Costa… Va ser quan va venir el Mike Phillips. Érem molt joves i jugàvem a la màxima competició de la lliga, i vam baixar de categoria.

I?

Van començar una sèrie de problemes. En baixar de categoria calia buscar una altra cessió. Jo no volia anar al Pineda, i el Manel Comas em volia portar al Joventut, que va guanyar la Copa Korac aquell any. Però hi havia el tema de la mili. I, esclar, els del Barça hi anàvem a través d’un departament que tenia el club perquè els jugadors de les seccions la poguéssim fer a Sant Climent Sescebes, després de passar per la caserna de Lepanto, a Gran Via.

Una mili a la carta…

Me’n recordaré tota la vida. Fent cua allà amb l’Epi i el Paco Solé, em van cridar perquè em faltava un paper. I no hi vaig poder anar de voluntari, per tant, em sortejaven. Ja em diràs tu, d’anar a la Penya a fer la mili a Cartagena i veure com és el món aquest de la marina. Allà hi havia un equip que es deia Bazán, que jugava a Segona Divisió, i es nodria de catalans. En arribar-hi em vaig trobar amb el Tato Badia i em va deixar anar: “Hòstia, si t’estem esperant des de fa un any!” Imagina’t el tinglado que tenien muntat els comandaments que eren entrenadors, i que ja sabien com podrien fer els seus equips...

I tots aquells mesos allà?

Em demanaven al Ferrol per jugar, i jo ja els hi deia: “Si em traieu d’aquí, vinc a jugar”. Va venir el Manel Comas amb el president de la Penya, i no hi va haver manera. Si entraves allà, ja no en sorties. Imagina’t com estava. I amb els consells de l’instructor de “Tu neteja, no et presentis a caporal, no vagis a entrenar-te, confia en mi que si no no et podré treure”. Resumint: finalment, quatre dies abans de començar la lliga va venir l’ordre per anar al Ferrol. Avió, i cap allà.

Devia sortir eufòric...

Vaig jugar el primer partit contra l’Estudiantes i vaig fer 24 punts. Imagina’t tu si estava motivat! Vam guanyar de dos aquell partit i aquell any vam jugar la Copa Korac. Eren gent molt maca, estava encantat, havia firmat un contracte per tres anys. Però l’any següent em lesiono el genoll. Amb 22 anys. La recuperació va durar 8 mesos i mai vaig quedar al 100%.

Temps complicats.

Quan començava a recuperar-me, llavors van fitxar l’Alfonso del Corral, que venia del Madrid. Estàvem competint al màxim nivell, i quan podia l’entrenador Figueroa em donava oportunitats, però jo volia marxar. “No puc estar aquí esperant”, li deia. Ells mateixos van parlar amb el Manresa, amb la Penya...

I cap a casa, que és on s’està millor.

Amb el Manresa ens vam posar d’acord de seguida, vam fitxar per dos anys. En aquell temps ja pensaven en mi per anar a Andorra i a Lugo. Vaig arribar a Andorra el 85. Llavors era un club que tenia perspectiva de pujar, era a Segona Divisió, tenia gent involucrada, s’havia començat a fer afició… El dilema era si continuar o no al nivell ACB, però sempre m’arrossegaria, perquè no podia anar a jugar amb un genoll i mig.

I va fer un pensament.

Andorra era al costat del Prat, i tocava treballar i jugar. I si no anava bé, tornava. I mira, des del 85 que som aquí! El 1992 em retiro, i aquell mateix any vaig començar de segon entrenador. Vaig estar-hi uns quants anys, fins a l’any fatídic que vam baixar, quedant-nos a dos punts al play-off. Llavors tot es va trencar, van sortir els deutes, els diners van desaparèixer. I els que érem a l’equip ens preguntàvem: “Què fem?” Vaig decidir quedar-me aquí, i ja són 32 anys.

I mai t’has apartat del bàsquet?

Fent de comercial coneixes molta gent, estàs en llibertat. I entrenant categories infantils els coneixes les cares. Al cap sempre hi tinc el bàsquet, jo veig un partit i penso com a entrenador, faig els meus countings, hi penso i llegeixo els partits. Ara estic al 3x3 com a entrenador i anem a la Xina a fer el Mundial. Però jo, sigui en una pista o no, sempre porto el bàsquet a sobre.