Publicitat
Publicitat

La duresa de treballar sota la llum de les estrelles

Mentre l’esquiador descansa es du a terme una feina indispensable d’adequació de les pistes d’esquí

Quan l’agulla petita del rellotge marca les cinc de la tarda, cada dia d’hivern de manera ininterrompuda comença l’activitat laboral d’un equip que treballa per recuperar l’estat òptim de les pistes d’esquí. Són la cara menys coneguda de l’equip humà de Grandvalira. O més ben dit, la cara més amagada, ja que treballen quan el sol ja no crema, quan els esquiadors donen per finalitzada la jornada. I ho fan durant tota la nit.

“Una feina dura, no. És una feina duríssima”, reconeix Óscar Juárez, cap de l’equip de canons de Grandvalira-Ensisa. “T’ha d’agradar molt la feina, perquè malgrat que es fa en equip pots passar-te pràcticament tota la nit sol”, afegeix. Juárez és l’encarregat de garantir que durant els torns nocturns tota la producció de neu artificial a les pistes dels sectors de Canillo, Soldeu i el Tarter funcioni sense grinyolar. Amb motos de neu, es van desplaçant per cada racó “per assegurar la producció, pista per pista”. Una feina que repeteixen diàriament, tot i que és ara al novembre i al desembre quan més volum de feina hi ha, afegeix.

El grup que gestiona Juárez es reparteix en equips de tres persones que fan torns de vuit hores (de vuit del vespre a vuit del matí, i de vuit del matí a vuit del vespre). Han d’estar preparats mentalment i físicament per afrontar dies de fred, sobretot durant els torns nocturns. Unes baixes temperatures a les quals se suma una possible nevada i mullar-se per l’acció dels canons. “Hem arribat a treballar amb una temperatura de menys 26 graus”, recorda.

Juárez fa setze anys que forma part de l’equip de canons, i durant aquest temps ha vist de tot. Gent a qui li encanta la sensació de treballar sota la llum de les estrelles, però també gent que “al quart dia de treballar demana un canvi”.

Les sensacions que es tenen mentre es treballa amb temperatures per sota dels 20 graus negatius també és un dels aspectes que ressalta de la feina nocturna el director d’explotació de Grandvalira-Saetde, Philippe Borel. Tot i que, al seu parer, el que desgasta més no és el fred, sinó el vent. És el pitjor enemic, i més si estàs sobre una màquina llevaneu o una moto, desplaçant-te a elevades velocitats. Borel supera Juárez, i ja fa 23 anys que està immers en el món de la nit a les pistes d’esquí. “No és fàcil”, reconeix, sobretot perquè “l’horari és complicat”. Però, a la vegada, “hi ha molta gent apassionada a qui li encanta”.

Màquines a ple rendiment

Si durant el dia el protagonisme de les instal·lacions el prenen sobretot els remuntadors, per transportar sense descans els esquiadors de Grandvalira, a la nit els clars dominadors són les màquines trepitjaneu i els canons. Un cop es dóna per tancada la jornada a les pistes, és el torn de l’equip de Borel, que s’encarrega de la logística de tres sectors: Grau Roig, els Cortals i el Pas de la Casa. Amb la maquinària es trepitja la neu per tornar-la a preparar per a una nova jornada d’esquí. L’objectiu, si el volum de feina ho permet, és trepitjar “el 100% de les pistes, ja tinguin neu artificial o natural”, informa Borel, per pal·liar el desgast generat pels esquiadors durant el dia. En el cas de les pistes on el gruix important de neu el generen sobretot els canons de cultiu, la feina se centra a repartir-la uniformement i evitar que s’acumuli en pilons.

D’altra banda, el seu equip també destina una part de les màquines als snowparks per recuperar els mòduls per on després els amants del freestyle s’inventen les piruetes més inversemblants.

Finalment, és també durant el vespre i la nit quan es duen a terme feines de revisió dels ginys mecànics (setmanals i mensuals, detalla Borel) per garantir que funcionen correctament i que no hi ha desgast.

En total, l’equip d’explotació de Grandvalira-Saetde està format per vint persones, repartides també en dos torns: un que treballa de les cinc de la tarda fins a la 1.30 de la matinada, i un altre que ho fa de les dues a les vuit del matí, aproximadament.

La meteorologia, el primer

També a Saetde, David Piqué és el cap de l’equip de màquines. Més concretament, gestiona tota la logística per portar les mercaderies als restaurants de les pistes, amb màquines trepitjaneu a les quals s’ha posat un cistell per facilitar el transport de provisions. Fan una feina de suport a tots els departaments que té l’estació, tot i que l’equip de Piqué també ajuda a preparar les pistes i “reconstruir l’estació”. És a dir, tan bon punt tanquen les instal·lacions a la tarda, “posem la neu on cal i escampem la neu artificial”.

Ara bé, si neva molt, el volum de feina es multiplica i s’incorporen reforços a l’equip. La feina se centra llavors a “mantenir nets els eixos principals” de l’estació.

Per tot plegat, Piqué, Borel i Juárez coincideixen a assenyalar que la feina nocturna està molt supeditada a la meteorologia. Si fa fred però no neva, tots els esforços se centren en els canons de neu i a repartir el que produeixen. Si neva, els canons poden seguir funcionant, però toca sobretot netejar. Els equips consulten diàriament les prediccions meteorològiques per decidir cap on han de focalitzar el torn nocturn de la jornada. Però no descansen mai del tot. En cas que les condicions no siguin bones (ni fred, ni nevades), “sempre tenim alguna cosa a fer”, afirma Juárez.

Neu artificial, 24 hores després

La producció de neu de cultiu és tot un submón dins la feina nocturna que es desenvolupa a les estacions. Com més tard es trepitja aquesta neu, més bo és el resultat final a la pista, assegura Piqué. Per això, i sempre que es pugui (en zones de pas o on molesta s’actua abans), la neu artificial que es trepitja és la que s’ha produït 24 hores abans. Aquesta neu de cultiu “és una barreja d’aigua i aire” que quan està acabada de fer “costa de treballar” per la seva duresa, explica.

Pel que fa al sentiment de treballar de nit, el cap de màquines de Grandvalira-Saetde comparteix amb els seus companys l’opinió que no tothom hi està capacitat. “Si tens família, costa”, reconeix, i més quan fa mal temps. A més, calen certes aptituds per poder conduir maquinària pesant que s’ha d’enfilar per pendents molt pronunciats. Cal saber “controlar tots els accessoris, les posicions de la pala”. És, per tot plegat, “una feina difícil i cal temps per aprendre a fer-la”, sentencia.

Els esquiadors també volen nit

Els tres testimonis acumulen uns quants hiverns d’experiència nocturna i han anat veient com, amb el pas dels anys, el volum de feina ha anat augmentant. Cada vegada, Grandvalira ofereix més quilòmetres esquiables i, en paral·lel, cada vegada la xarxa de canons per garantir neu a les pistes és més gran. La logística creix i s’ha acabat convertint en complexa amb l’aparició també dels esquiadors, que no en tenen prou amb el que els proposen les estacions durant el dia. Així, tal com explica Borel, una part de la seva maquinària la reserven des de fa pocs anys al servei de transport de persones, especialment en direcció als diversos restaurants que obren de nit per oferir sopars.