Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

ALBERT LLOVERA: “Si vols ser alguna cosa a la vida, ho pots ser, no cal anar al Dakar”

El pilot i, com li agrada ser considerat, ortopeda, fa un repàs a l'última experiència al Dakar i explica com ha arribat fins aquí

Acaba de tornar del Dakar, una cursa duríssima que va finalitzar contra tot pronòstic i amb les dificultats afegides que ha de patir per la seva discapacitat. Això sí, ell no vol jugar en una altra lliga, vol competir contra els millors. Albert Llovera és la versió en cadira de rodes de Laia Sanz, una altra d’aquestes persones que trien el Dakar per demostrar que els límits a la vida se’ls marca un mateix.

D’on treus la força psicològica?

No en tinc ni idea, potser me la van posar d’origen. Tothom té dies de problemes; llavors has de pensar si vols continuar de la mateixa manera o d’una altra que sigui millor. La majoria volem tirar cap a millor. Tinc mals rotllos, però hi dono les voltes justes. Si em demanes, per exemple, que t’expliqui el meu accident, vaig al disc dur, trec el capítol, te l’explico i el torno a guardar. Si hi dono voltes, m’atabalo. Has de pensar més enllà, perquè mai no tornaràs a ser el d’abans...

Tan enllà com el Dakar a Sud-amèrica...

Poder tornar-hi, amb un equip i uns patrocinadors, representa molt per a mi. És un circ immens que mou milers de persones. L’organització ens fa trencar el cos i els vehicles, sé que és la cursa més dura del món, però aquest any no ha sigut tan divertida. Crec que ho fan per carregar-se la gent, perquè si el quart dia tens vint cotxes menys, tens menys despesa. El que sí que m’agrada és el ritme que es porta. Ara, necessitaria tancar els pressupostos abans i tenir un cotxe millor, perquè encara no estic anant al 100%, però hi ha massa pilots per a pocs seients.

Com és l’experiència entre bastidors?

Enguany érem més de cinquanta persones a l’equip i el meu remolc es feia servir per transportar les maletes de tots. Hi havia més sorra i fang i era complicat moure’s. Se’m feia avorrit i no podia descansar bé. Vaig perdre en qualitat de vida, de poder-me moure lliurement. Són coses que m’emprenyen bastant, perquè jo, quan vull fer alguna cosa, la faig.

Amb qui et feies més?

Amb el Nasser Al-Attiyah em vaig veure a Buenos Aires, vaig viatjar quatre dies abans amb el Nani Roma i els nostres copilots [enguany ha competit amb el seu copilot habitual, Àlex Haro] i vaig compartir àpats amb ells. Amb el Cyril Despres i el Carlos Sainz també som amics. I el Peterhansel enguany ha flipat amb mi, perquè els altres li han explicat coses i, després del dia de Bolívia [va fer el tercer millor temps al llac Salat], va demanar-me fer-se una foto amb mi. Jo em vaig fotre a riure, un tio que ha guanyat onze Dakars i demana fer-se una foto amb mi! Em va preguntar per l’etapa i li vaig dir que ho havia vist bastant fàcil, perquè em recordava l’aparcament de Grau Roig; ho vaig fer a 200 per hora perquè, a més, el meu copilot va encertar el camí.

La velocitat és una constant per a tu?

Les sensacions de velocitat m’agraden molt. Vaig començar als circuits, però no estava content, no em divertia. Jo demanava un cotxe de ral·lis i el vaig aconseguir, m’aporta un altre tipus de sensació.

Quan caminaves pensaves en el Dakar?

No, jo hauria acabat corrent en moto, segurament. Quan era jove vaig provar les motos del Cardelús i el primer dia em vaig posar a mig segon d’ell.

Els teus plans van canviar de cop...

Amb disset anys pensava que em menjaria el món i que viuria de les meves cames. L’endemà ja no funcionaven. Se’t trenquen tots els esquemes. Després t’adones que l’esport et pot ajudar a trobar-te bé. Ma mare, com a bona mare, em feia anar a tots els curanderos del món i en aquella època les carreteres no eren les mateixes que tenim avui, i la policia tampoc. Llavors vaig aprendre moltíssim a la carretera. A l’hivern, en comptes d’anar a la discoteca, me n’anava als pàrquings de Grau Roig, amb més gent que corria, i ens fèiem el nostre circuit. Jo els guanyava amb un cotxe adaptat. Vaig trigar dos anys a tenir la llicència perquè això no existia i n’estic molt orgullós, perquè vaig obrir una porta per a molta gent. Cap discapacitat feia aleshores esport amb gent sense discapacitats. Jo tinc claríssim que no jugaré al Barça, però en cotxes o en tir amb arc, per què no?

I tornaràs a caminar?

És probable, sí... En el temps que em queda de vida sortirà alguna cosa. Però jo no seré dels que ho puguin aprofitar més. Potser a estones, però jo sóc conscient que els meus cartílags ja no estan igual ni els meus ossos tenen el mateix suport. Un cotxe molt bo al garatge sense moure’s es fa malbé. Jo sóc molt inquiet, però les peces aquestes són les que tenim. Encara que em torni a posar dret, mai no tornaré a fer un esprint. Això sí, quan vaig tenir l’accident els metges em van dir que viuria uns vint-i-cinc anys i ja en fa trenta, i no faig pinta de morir-me.

Quins consells tens per als que estan en la teva situació?

Vull que vegin que poden triar ser uns paràsits a la vida i, a més, tothom els donarà suport. Si t’aporta alguna cosa ser així, perfecte, però si vols ser d’una altra manera i ser alguna cosa a la vida, pots ser-ho. No fa falta córrer amb cotxes, ni anar al Dakar, ni fer aquestes animalades. Ser una persona activa amb un sistema de vida normal i atraient és possible.

Com és la teva vida a Andorra?

He tingut molta sort, perquè he competit a la Copa del Món, he anat als Jocs Olímpics. Si hagués sigut austríac, no ho hauria pogut fer. Per això quan vaig començar a córrer vaig marxar, perquè no volia ser “el més ràpid del poble”. Prefereixo estar amb els més bons que no pas sortir i guanyar-los a tots. M’agrada el més complicat. Ara bé, Andorra és casa meva, jo he nascut aquí i a part de pilot sóc ortopeda, encara que passi 200 o 250 dies de l’any fora de casa. L’orografia del país no ens acompanya gaire als que anem en cadira de rodes, però tots els comuns s’han espavilat i entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany et pots moure molt bé; ningú no té problemes, som uns privilegiats perquè hi ha molts pocs llocs als quals no tinguem accés.