Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

GERARD I LLUÍS CLARET: “El nostre pare es va enamorar, literalment, de la figura de Pau Casals”

Lluís i Gerard Claret (Andorra la Vella, 1951) són dos germans bessons, músics professionals, i fills petits d’Andreu Claret Casadessús, polític català refugiat a Andorra, on va ser conegut com l’ home de les neus, perquè va ser pioner en la neteja de neu a les carreteres andorranes. Una de les amistats del seu pare que més van marcar la vida dels germans Claret va ser la de Pau Casals. En l'entrevista, els germans Claret parlen de la seva infantesa i dels seus inicis en el món de la música, i valoren l'interès que hi ha actualment a Andorra per la música clàssica.

Com us vau introduir en el món de la música?

Gerard: Tot ve de l’amistat que el nostre pare tenia amb Pau Casals a l’exili. Es va enamorar, literalment, de la figura de Pau Casals, i per a ell va ser un objectiu que entréssim al món de la música.

Lluís: Els primers records relacionats amb la música són sobretot sentir els pares parlar de Pau Casals a casa, aquella admiració que li tenien, i els discos que teníem a casa amb aquell so del Casals que a mi com a violoncel·lista sempre m’ha fascinat. I després, evidentment, la primera visita de Casals a Prada, quan teníem encara no 10 anys, i les posteriors, fins que vam tenir uns 15 anys.

Gerard: Era com una peregrinació que fèiem la família cada any quan Casals venia de Puerto Rico al Festival de Prada. En aquell moment no t’adonaves què era allò, però teníem davant Pau Casals i Igor Oistrakh, les primeres figures de la música clàssica mundial.

I vau començar a estudiar...

Lluís: Fins que no vam tenir 9 anys no hi va haver escola. Va començar amb el mestre Isidre Marvà, que pujava de la Seu d’Urgell un parell de dies a la setmana. Tocava el piano i una mica el violí, però si un nano volia estudiar el violoncel, l’acordió o la trompeta s’espavilava per aprendre’n quatre fonaments. Andorra era un poble i ell s’adaptava a les circumstàncies, i això va ser la nostra sort perquè si no no hauríem pogut començar a aquella edat.

Per què vau triar el violí i el violoncel?

Lluís: Com que Pau Casals era el meu padrí de bateig, lògicament a mi em tocava el violoncel.

Gerard: Però jo crec que aquí tampoc no hi va haver cap discussió, segurament érem molt obedients en aquella edat. Jo recordo que em van dir “¿Vols tocar el violí?” i a mi em va semblar molt bé. Un element important que ens va decidir a ser músics va ser el fet que fóssim germans bessons, per la pugna i la complicitat que hi havia entre tots dos. També hi va contribuir el mestre Fontbernat, que venia cada dia a casa a fer el vermut i a fer petar la xerrada amb el nostre pare.

Lluís: L’altra influència important va ser el senyor Rebés. Va ser a casa seva on vam començar a fer les nostres primeres actuacions en públic, juntament amb el mestre Roure, que organitzava una mica l’orquestreta que fèiem. I també hi havia les audicions de l’escola de música. Algunes, però, les anàvem a fer a la Seu i els nostres pares no podien venir perquè no podien entrar a Espanya, i nosaltres hi entràvem amb un paperet especial...

Gerard: Recordo una vegada que el mestre Marvà ens va fer una versió de L’emigrant. I esclar, als anys 60 tocar L’emigrant a la Seu, en època franquista encara bastant coent, hi havia gent que s’emocionava molt perquè durant anys havia sigut prohibida.

Com recordeu la vostra infància?

Lluís: Va ser una infància d’uns nens d’un poble, on tothom es coneixia pel carrer. Recordo que anàvem a caçar pardals, serps, granotes, a buscar la llenya per fer el foc de Sant Joan, i les típiques baralles de barris per veure qui n’aconseguia més.

Gerard: Jo crec que experimentàvem molt, ara els nens experimenten més virtualment i en aquella època era més real. I érem uns trapelles: una vegada vam deixar tot el barri sense llum!

Què destacaríeu de la vostra trajectòria musical?

Gerard: Jo, si hagués de destacar dues fites professionals serien el Trio de Barcelona -que durant 13 anys vam compartir amb el Lluís i l’Albert G. Attenelle- i, evidentment, la creació de l’ONCA [Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra], un projecte personal que m’omple de satisfacció.

Lluís: Jo he tingut un recorregut més personal, m’ho he anat fent més jo tot sol, guanyant concursos arreu i fent una carrera que ha tingut les seves etapes i amb una activitat pedagògica molt important. Precisament ara vinc de fer una formació de dotze setmanes a Boston, i faig cursos al Japó, Corea del Sud, França, Alemanya, Tolosa, i concerts arreu.

Com veieu Andorra des del punt de vista cultural?

Gerard: Hi ha hagut dos elements que han canviat molt la trajectòria musical del país. Un és la creació de l’Institut de Música, que ha vinculat moltes famílies amb aquest món i ha format molta gent que ara es dedica a la música. I després crec que el Festival Narciso Yepes ha permès escoltar en directe repertori molt important de la música clàssica, i ha ajudat a situar Andorra dins del mapa artístic i cultural. Però és obvi que han passat 30 anys, i aquestes coses han hagut d’anar-se adaptant als canvis. Per exemple, el festival d’Ordino ja no ofereix només música clàssica sinó ben al contrari. I això té una part positiva, que és que la gent ha entès que la música és música, ni una és millor ni l’altra és pitjor.

Lluís: L’evolució ha sigut molt important. Durant els primers anys de l’Institut, el nivell era sota zero, i ara ja hi ha músics andorrans que estan desenvolupant la seva activitat professional a l’ONCA i fora d’Andorra. Quant al públic, però, he de dir que a l’última actuació que vaig fer amb el Gerard a Ordino la sala era mig buida.

Gerard: També ens passa amb l’ONCA, estem tips de presentar-nos amb formats i músiques diferents. A totes les ciutats del món tens orquestres amb una temporada de concerts setmanal, i la gent hi va cada setmana perquè no és anar a sentir l’ONCA o els Claret, sinó anar a veure què ofereixen, amb formats i repertoris diferents.


Andreu Claret: “Van ser anys d’un plaer infinit”

El germà gran, el periodista Andreu Claret (1948), que actualment viu a Alexandria i és el director de la Fundació Anna Lindh, que depèn de la Unió per la Mediterrània, va marxar a estudiar a França als 8 anys, i allà va descobrir que la música no era el seu fort. "El nostre pare no tenia instrucció musical però sí molta oïda i intuïció, i mai se li hauria ocorregut posar-me un violí a les mans o un cello entre les cames, hagués estat un fracàs i una tortura. Ho va fer amb «els nens» i va encertar".

Els anys a Andorra –desgraciadament no hi manté gaire relació– els recorda d’un "plaer infinit", amb les batalles amb els nens d'Escaldes, amb rocs i fins i tot amb balins, o quan van néixer els bessons: "va haver-hi molt de soroll tota la nit i, de matinada, vaig ser convidat a veure el resultat del part. Eren dos! En veure com n'estaven tots d'atabalats i contents, vaig pensar que la bona vida de fill únic s'havia acabat per sempre".

Assegura que la seva infantesa a Andorra era com un paradís, "la vida era natural, coherent i senzilla", no va veure el mar fins als 13 anys però assegura que això no els limitava: "sempre somiàvem aventures impossibles" i una els va dur a fer una cabana en una illa al mig del riu Valira: "crec que va ser el primer rescat nocturn dels bombers andorrans. I la primera pallissa del meu pare".

També recorda les congestes de neu "bíbliques" al port d’Envalira, a principis dels anys seixanta, "quan nevava tant". Claret explica que quan venia de França per Nadal acompanyava el seu pare dalt de la màquina llevaneu per anar al Pas de la Casa, "que era com anar al Far West".

De l'Andorra actual, Andreu Claret assegura que el repte del país ha de ser "adaptar-se sense perdre la identitat", però que han de ser els andorrans els que decideixin com, fins a quin punt i quan. "Andorra és Europa, i encara que no és el millor moment per a la Unió Europea, ha de realitzar plenament aquesta vocació", conclou.