DEBAT SOBRE TRADICIÓ I MODERNITAT
Suplement 25/02/2017

Gastronomia andorrana: reclam turístic per explotar

La cuina de país es reivindica com a pota prioritària de l’essència andorrana

Clara Garnica
3 min
Carn a la brasa a la Borda Raubert  / J.R.

Andorra la VellaEscudella, trinxat, qualsevol plat amb carn de caça i bolets, l’allioli de codony o l’amanida de xicoies. Aquests són alguns dels plats representatius de la gastronomia andorrana, mostra també de la seva història, ja que estan fets a base de productes de país, que són els que han tingut a l’abast les famílies durant segles (llavors parlàvem d’una cuina d’autosubsistència). En paral·lel, la cuina del Principat, i tenint en compte el seu emplaçament, beu també de la tradició francesa i espanyola.

Els restauradors del país defensen aquesta identitat gastronòmica i la plantegen com a element distintiu també per captar l’atenció del turista. Una cuina tradicional que, a més, en molts dels casos es pot tastar en locals centenaris. Les bordes són antigues cases d’alta muntanya on s’emmagatzemava el gra i el bestiar. Ara són locals en bona part condicionats com a restaurants, però mantenint la seva arquitectura de fusta, càlida i acollidora. N’hi ha per tot el país, algunes de les quals mantenen des de fa anys la mateixa proposta de plats amb productes autòctons.

En paral·lel, s’erigeix un conjunt de cuiners que aposten per obrir-se a les noves tendències. No es tracta tant d’oblidar-se dels orígens com de saber-los combinar amb modernitat. “S’hauria de tirar cap a una cuina creativa, però amb producte de país. En altres paraules, reformar la gastronomia típica andorrana”, assegura el xef Christian Zanchetta, francès però establert al país des dels anys 90.

Jubany i Matsuhisa

Precisament Zanchetta és l’únic que ha ostentat una estrella Michelin al país, amb el restaurant Aquarius. La necessitat de portar xefs de prestigi o fer una aposta empresarial seriosa cap a un restaurant de renom és un altre dels debats oberts al sector. Seria una manera de portar més turistes. “Durant un temps la Guia Michelin estava encantada amb el nostre país, però de cop va desaparèixer l’encís”, lamenta Carles Flinch, de Can Manel, un dels xefs nacionals amb més empenta i ganes de provar coses noves. De moment, almenys, el país ja ha aconseguit seduir dos xefs de renom internacional i amb el reconeixement del sector, perquè cuinin a Andorra les seves propostes. Parlem del català Nandu Jubany i del japonès Hideki Matsuhisa, tots dos amb una estrella Michelin i que lideren els fogons dels restaurants de l’Sport Hotel Hermitage & Spa, a Soldeu.

En tot cas, i si realment es vol aspirar a fer de la gastronomia un reclam selecte per captar l’atenció dels visitants, cal millorar el servei. La professionalització és una mancança en molts establiments. “Un cambrer no és només una persona que porta plats, ha de vendre el producte, ha de saber parlar, rebre el client”, planteja Zanchetta. En resum, “no es neix cambrer, n’has d’aprendre”.

Per aquest motiu, i tornant als que defensen que allò de tota la vida ja funciona i que el que cal fer és preservar-ho perquè no desaparegui, la resposta a aquesta mancança és als negocis familiars, que es transmeten de generació en generació i “que ofereixen un tracte personalitzat i casolà”. Ho defensa Lydia Escanciano des del seu restaurant, Ca la Lydia, amb més de 30 anys de vida i on cada dia, juntament amb el seu marit i la seva filla, ofereixen el mateix menú a tots els comensals.

Són diverses maneres d’entendre el concepte gastronòmic, tot i que en el fons els gairebé 800 restaurants del país busquen el mateix: omplir els seus locals. Jornades gastronòmiques com l’Andorra a Taula de la tardor ajuden a aquest objectiu. Però demanen més. Volen que se’ls tingui més en compte i defensen que la cuina pot ser un tret distintiu del país a l’altura de les compres o de l’esquí.

stats