Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

LLUÍS MARÍN: “Mai no hem d’oblidar que, fem el que fem, sigui perquè ens agrada”

Va néixer el 1988, però la seva passió per l’ snowboard li va arribar a l’adolescència. Ara, moltes Copes del Món i dos Jocs Olímpics després, lluita per retrobar l’essència de l’esport i tornar a gaudir de la competició. Aquesta és una de les poques entrevistes que concedirà aquesta temporada, perquè assegura que pateix la pressió. Ens rep al gimnàs del Centre de Tecnificació d’Ordino, on ja s’entrena, tot i que encara hi estan instal·lant les màquines.

Com vas descobrir l’ snowboard ?

Ho vaig provar amb onze anys i em va encantar. L’any següent em vaig apuntar a l’Esquí Club Ordino-Arcalís, on vaig conèixer el Pere Goicoechea, que ha estat el meu entrenador durant catorze anys. Va ser l’inici. Al principi realment era molt dolent. En veure’m en unes imatges, vaig decidir que havia de millorar si volia arribar a ser bo, perquè m’agradava molt. Dedicar-m’hi professionalment no ha estat buscat, ha arribat naturalment.

Trobes a faltar aquelles sensacions?

M’adono que, a vegades, deixem una mica de banda el fet d’apreciar l’esport i simplement entrenem per seguir competint. Mai no hem d’oblidar que, fem el que fem, sigui perquè ens agrada.

Com va ser la temporada passada?

Va ser un any amb dificultats. Eren els meus segons Jocs Olímpics i havia començat la temporada amb un 5è lloc a la Copa del Món, però just un mes abans dels Jocs em vaig dislocar l’espatlla. També vaig perdre l’opció d’anar als X-Games, i era el primer cop que un andorrà rebia una invitació [aquest any espera aconseguir un bon resultat a la primera prova de la Copa del Món, a Montafon, Àustria, per tornar a rebre-la]. Tenia al davant, probablement, un dels anys més importants de la meva carrera esportiva i no va sortir com m’hauria agradat. Mentalment em vaig enfonsar bastant, però he estat entrenant amb la psicòloga Elvira Nadal la fortalesa mental, una cosa difícil de treballar, i esperem que aquest any doni el seu fruit.

Et va superar la pressió?

Sóc algú que per ell mateix es posa molta pressió. Hi havia opció a medalla i tothom en parlava. Crec que un podi als Jocs Olímpics era possible, però molt complicat. També crec que la Copa del Món és més complicada que els Jocs, on, per un tema de quotes dels països, es descarta molta gent bona.

Precisament a la Copa del Món tu ja hi havies fet podi (Valmalenco, 2012). El millor moment de la teva carrera?

No m’ho creia, va passar molt ràpid. És molt important trobar un estat d’ànim per no focalitzar-se en el resultat i fer-ho en el procés d’execució, va ser la clau aquell dia. Ja em queda molt lluny, crec que s’haurà de tornar a repetir un podi.

I el pitjor moment?

Probablement la lesió de l’any passat a Andorra. De lesions n’he tingut moltes, però aquesta em va perjudicar de cara a objectius molt importants. Notava molt dolor i em va afectar la confiança. Si no et sents segur, les coses no surten igual.

T’has pogut recuperar físicament?

Sí, encara que finalment no em vaig operar. Ha quedat una espatlla una mica diferent, però funciona al 100%. Aquest any em noto sense molèsties. Això és un gran què, perquè sempre he començat la temporada amb alguna molèstia i ara em trobo molt bé. Veurem si funciona.

Com t’entrenes després de deixar de treballar amb el Pere Goicoechea?

Ell és un entrenador molt bo, me l’estimo molt, però era hora de canviar. Ara entreno amb l’equip francès, estic entregat a ells i, de moment, estic molt content, hi ha molt bon ambient. Hem tingut mal temps a les estades, però els dies de bon temps els hem pogut aprofitar.

Notes molt el canvi?

La federació francesa és molt gran, no és comparable. Aquí a Andorra em seria impossible tenir un equip com el d’ells. I és important, perquè no és un esport individual, sinó de contacte, som sis, i jo he estat molts anys entrenant-me sol. A més, un equip com el francès, de Copa del Món, amb entrenadors, fisioterapeutes, tècnics que s’ocupen de les taules... sortiria molt car a Andorra per a un sol atleta.

¿T’agradaria que hi hagués més joves a l’equip andorrà?

M’agradaria molt que hi hagués relleu, però està una mica complicat. Tenim una noia, la Maeva, però, esclar, som només dues persones que estem intentant dedicar-nos a aquest esport. Ara volen introduir als Jocs Olímpics una disciplina per a equips de dues persones, ja veurem si arriba per a Pyongyang 2018. Però, malauradament, d’aquí quatre anys no veig l’opció de fer la prova amb un equip andorrà, que seria un gran somni.

Quins objectius et planteges aquesta temporada?

La Copa del Món és bastant important, la gent no hi dóna tanta importància però és on es veu realment la constància i el nivell. M’agradaria estar entre els 15 primers de la general. I m’encantaria poder fer una big final i si pot ser un podi als Campionats del Món a Kreischberg, a Àustria. És assequible però difícil.

Com et veus de forma?

Tinc la sort de tenir un company molt bo a l’equip que és el Pierre Vaultier, i els entrenaments han estat sempre bastant igualats. Queda clar que ell té molta experiència en carrera, és potser el que em falta guanyar, però la igualtat als entrenaments em demostra a mi mateix que les possibilitats hi són. També hem de recordar que en aquest esport pots tenir un dia genial i, com que és a sis, algú et pot caure al davant i no pots fer-hi res.

¿L’èxit passa per tornar a trobar les bones sensacions?

Sí, des de l’any passat, amb la lesió, ja vaig tenir molt clar que jo feia això perquè m’agradava i no vull oblidar aquesta essència. És molt important perquè les coses segueixin anant bé. Si no et diverteixes és molt més difícil seguir millorant, seguir aprenent.