Suplement 26/10/2016

Ramaderia andorrana, d’ofici vocacional a tret identitari

Són ramaders, però també “els jardiners d’Andorra”, ja que a l’estiu són vitals per mantenir netes les muntanyes

C.g.
4 min
Els ramats de vaques del país contribueixen a mantenir el paisatge mentre pasturen durant el bon temps.

Andorra la VellaDes de mitjans de juny fins a l’octubre, i de manera ininterrompuda, Rosa Vidal passa a formar part del paisatge de la vall de Setúria. S’aixeca a primera hora del matí i es passa a la muntanya tota la jornada, “fins que se’n va el sol”, explica. Repeteix aquest procés des del 1982. I no se’n cansa.

Rosa Vidal és una amant de la natura, però també de la ramaderia, i només així es pot entendre la seva professió. És la vaquera de la Massana, és a dir, l’encarregada de cuidar els ramats de la desena d’explotacions de la parròquia (juntament amb alguns d’altres punts d’Andorra). Són custòdia seva durant el bon temps, que és quan els ramats surten de les granges i tenen via lliure per pasturar pels prats. Té al seu càrrec al voltant de 260 vaques, a les quals s’han de sumar vedells, equins i el seu propi ramat, fet que suposa controlar al voltant de 350 caps de bestiar a la vegada.

Amb naturalitat

Pot semblar una bogeria, però la Rosa ho porta amb naturalitat. “Ho he fet sempre, però és evident que t’ha d’agradar”, reconeix. I no li falta mà dura. Amb un jeep (atrotinat, cal dir-ho) i la companyia del seu gos, recondueix la direcció dels animals que s’han escapat i els guia fins a la zona de pastura, que és on hi ha tota la resta. “Ara a final de temporada s’escapen més, perquè els costa més de trobar menjar”, assegura. A més, “comencen a olorar el mal temps”.

La feina que fa la Rosa des de fa més de 30 anys, poc valorada, poc agraïda, és fonamental no només per mantenir la bona salut i seguretat de la cabana ramadera del país, sinó també per contribuir a la bellesa dels paisatges andorrans. “Som els jardiners d’Andorra”, assegura Joan Visa, ramader en aquest cas de Sant Julià, i que també viu amb intensitat i passió l’ofici de cuidar ramats. Gràcies a la feina que fa el bestiar durant els mesos estivals, “es mantenen els paisatges nets”, i el sotabosc a ratlla, també pensant en el risc d’incendis. I no és només una reivindicació individual de cada ramader, sinó que el mateix Govern ho promulga: “Sense les pastures als fons de la vall i als boscos, a la llarga tindríem problemes amb el medi”. Així ho assegura el director d’Agricultura del Govern, Landry Riba.

Per exemple, aquesta tasca silenciosa del bestiar durant l’estiu ajuda, explica Riba, a la prevenció de les allaus (si l’herba està alta la neu llisca més), a eliminar combustible vegetal susceptible de cremar i a conservar el paisatge en general. A tots aquests punts positius s’hi ha de sumar la reivindicació nacional que es vol donar a l’ofici de ramader. “El paisatge rural és el que més agrada als andorrans i, per tant, l’hem de preservar”, afirma el director d’Agricultura.

El dia a dia

“Quan vaig a treballar no sé quan tornaré. És difícil pel sacrifici que comporta”, reconeix Visa. Per la seva banda, Martí Areny, un jove ramader de la Cortinada, assegura que a cuidar les vaques hi dedica, com a mínim, entre quatre i cinc hores diàries. Ara bé, d’altra banda, el procés s’ha mecanitzat molt. “L’atenció és la mateixa però no representa un esforç físic tan important”, explica Visa. Per exemple, el preparat de menjar, el compostatge, s’elabora de manera mecanitzada, i de fet així també “s’aprofita millor”. Tot plegat per buscar “més rendiment” del bestiar pel que fa a la carn que produeix, que en bona part passarà a catalogar-se amb el distintiu europeu de qualitat Carn d’Andorra IGP.

Ara bé, Visa també és sincer pel que fa al negoci de la ramaderia a Andorra. I ho diu clarament: no dóna per viure. “La rendibilitat s’aconsegueix només si s’acompanya del complement agrícola”, sobretot pel que fa al tabac.

La tasca ramadera, en línies generals, està molt dividida en dos períodes anuals. Amb l’arribada del bon temps, finals de la primavera, es treu el bestiar a pasturar per les muntanyes. Durant l’hivern, se’ls tanca i és durant aquests mesos, sobretot a la tardor, quan la feina se centra a facilitar la reproducció de les vaques. Al novembre i al desembre és quan hi ha més naixements: “Ens dediquem a controlar que tots vagin bé”, explica Visa. La gestació és de nou mesos i els parts que més han de controlar són els primers de cada vaca, així que la majoria pareixen soles. Un sol mascle pot fecundar al voltant de 25 vaques.

El període fèrtil d’una vaca dura uns deu anys. Quan aquest període expira comença la fase d’engreix, sota estrictes controls, i els animals s’acaben derivant als escorxadors per elaborar carn de qualitat andorrana.

Pel que fa a la possibilitat d’extreure també llet de les vaques andorranes, Visa reconeix que no és rendible, almenys de moment. No hi ha prou primera matèria. De moment ja se senten satisfets d’haver fet aquest pas d’elevar el pedigrí del que produeixen als estàndards europeus. També serveix per reivindicar una professió sovint menystinguda per les noves generacions. Tot i que, tal com ressalta Riba i així es pot constatar amb el mateix Areny, sembla que repunta i torna a motivar-los.

stats