Publicitat
Publicitat

ESTILS DE VIDA

Viure i treballar al port més alt dels Pirineus

Tres famílies passen tot l’any a les benzineres del port d’Envalira

Tres benzineres, un hotel i un bar -tancat recentment- es reparteixen l’espai que hi ha al port de carretera més alt dels Pirineus, el port d’Envalira. Dues benzineres més, situades a pocs metres del cim, completen l’assentament humà més alt d’Andorra i dels Pirineus. Viure a 2.408 metres, amb nevades i temporals de vent que poden deixar el port incomunicat durant dies, no és senzill. Tres matrimonis que regenten tres benzineres s’hi estan els 365 dies de l’any, i els treballadors de l’Hotel Pic Maià hi passen els hiverns sencers.

Antonio Manuel Gonçalves va arribar a Andorra fa 24 anys, després de passar una temporada treballant a Suïssa. Un cunyat que ja vivia al Principat el va avisar que en una de les benzineres del cap del port buscaven algú que la regentés i que oferien la possibilitat de viure, a molt bon preu, a l’habitatge que hi ha a la mateixa instal·lació.

Gonçalves, la seva dona i els seus dos fills van decidir que era una bona oferta, i un dia gèlid de desembre el cunyat els va pujar fins al port per mostrar-los la nova llar. L’adaptació no va ser fàcil, i Gonçalves admet que quan tot just hi portaven quatre mesos ja volien marxar. El fred extrem, les fortes nevades, els temporals de vent i l’aïllament eren els principals motius.

Tot i això, després de passar-hi mitja vida, assegura que ara “no podria viure enlloc més” que al port. Almenys fins que es jubili, ja que Gonçalves té clar que tornarà a la seva Portugal natal, on, curiosament, té una casa just davant del mar, aproximadament 2.408 metres més avall d’on viu ara.

Si compaginar la feina i la vida al cap del port ja és dur per a Gonçalves, encara ho és més per a la seva dona, que vivint a la mateixa estança contigua a la benzinera s’ha de desplaçar cada dia a treballar a la Massana. La situació més extrema es dóna quan la neu i el fort vent obliguen a tancar la via al trànsit.

Si no els ha agafat desprevinguts, explica Gonçalves, la seva dona es queda a dormir a casa d’algun familiar, a la Massana o bé a Encamp. Però algun cop que el tancament de la carretera els ha enxampat a tots dos a dalt del port, explica que han hagut de demanar ajuda als membres de Conservació i Explotació de Carreteres (COEX) que s’estan al refugi d’Envalira, uns quilòmetres més avall del cap del port, perquè obrin una mica de camí.

Més aïllats que abans

El port, de fet, queda tancat força cops cada hivern i Gonçalves assegura que això passa bastant més sovint des que hi ha obert el túnel d’Envalira. Quan el port era l’única via de comunicació entre Andorra i el Pas de la Casa -i, per tant, amb França-, assegura que “es feien combois especials perquè els cotxes poguessin passar” i la carretera es tallava menys.

Aquest fet ajudava força perquè la seva família no quedés gairebé mai incomunicada a casa. A més, com que els autobusos de línia passaven per dalt, el seu fill petit, que quan van arribar encara tenia edat escolar, els podia utilitzar cada dia per anar a classe a l’escola del Pas de la Casa. Tot i això, algun dia la comunicació amb la localitat fronterera es feia impossible, i el nen s’havia de quedar a casa “jugant sol o ajudant a treure neu a fora”.

Des de l’obertura del túnel, però, lamenta que sovint es queden aïllats. “És una vergonya perquè paguem impostos com tothom i ens tenen abandonats, incomunicats del món”, afegeix.

Gonçalves explica un dels aspectes positius de viure en un lloc com el port d’Envalira: “Tots els que som aquí dalt som com una família i, quan les condicions són dures, ens ajudem”. Aquesta mateixa afirmació la fa Sebastián Céspedes, el director de l’Hotel Pic Maià, situat al davant de la benzinera de Gonçalves.

Céspedes va arribar a Andorra fa deu anys, procedent de l’Argentina. Fins l’any passat havia gestionat hotels a la Massana i aquest ha sigut el seu primer hivern al port. Sense dubtar-ho ni un segon, assegura que “això és un altre món” i afegeix que el port “és un lloc peculiar i complicat”: “Quan la natura diu «sóc aquí» és ella qui mana”.

El motiu principal són, evidentment, la neu, el vent i el fet que l’hotel -igual que la resta d’establiments del port- no disposa d’aigua corrent i s’ha d’abastir a través d’un pou propi. Aquests condicionants influeixen, i força, en el dia a dia de la vintena de persones que treballen cada hivern a l’establiment, que disposa de 87 habitacions i que és l’hotel més alt dels Pirineus.

Durant la temporada d’hivern -l’única en què l’hotel està obert- els treballadors també viuen a l’establiment. La majoria són repetidors, “gent que porta entre dos i cinc anys pujant cada hivern a treballar”. Curiosament, molts d’ells provenen de Cadis, de manera que el canvi de clima és considerable.

Un dels aspectes positius de treballar i fer vida en un hotel com el Pic Maià és que “val la pena econòmicament, ja que gairebé tot el que guanyes ho estalvies”. El motiu és obvi: “No hi ha res en què es pugui gastar”. En aquest sentit, Céspedes destaca que el fet que el bar que hi ha al costat del seu establiment tanqués fa uns mesos ha sigut una mala passada per als treballadors, ja que almenys abans tenien un lloc diferent per anar a passar les estones lliures.

El fet de quedar aïllats sovint genera, lògicament, un seguit de complicacions. El personal de manteniment s’ha de dedicar gairebé en exclusiva a netejar la neu de l’exterior. Sovint s’hi arriben a acumular més de dos metres i, si el vent fa congestes, molts cops és literalment impossible sortir de l’hotel sense cavar.

Més estoc al magatzem

També cal lluitar contra un altre aspecte: “el nerviosisme” que s’instal·la entre els treballadors i els clients de l’hotel quan queden incomunicats; aquest any ja ha passat quatre cops. Quan també influeix la possibilitat de quedar aïllats és a l’hora de fer les comandes als proveïdors, ja que això els obliga a tenir més estoc que en altres hotels.

La sensació de quedar aïllat al mig del no res també l’han tingut algunes vegades els treballadors del túnel d’Envalira, que té les oficines i l’àrea de peatge uns quilòmetres més avall del port. El seu director gerent, Christophe Trias, explica que des que es va inaugurar el túnel l’any 2002 en tres o quatre ocasions diversos treballadors han quedat incomunicats a les instal·lacions.

Això s’ha produït quan la caiguda d’allaus a Soldeu ha obligat a tallar la CG2, que comunica el Pas de la Casa amb Andorra la Vella. El mateix Christophe Trias va viure una d’aquestes situacions la nit del 7 al 8 de febrer del 2013.

“Com a conseqüència d’una gran nevada, en què van caure dos metres de neu en tres dies, van haver de tallar la carretera a Soldeu poc després de les vuit del vespre”, explica. Els treballadors fan torns de dotze hores, de vuit del matí a vuit del vespre, i de vuit del vespre a vuit del matí, i això va fer que els del torn del vespre encara fossin a temps d’arribar a les oficines del túnel, però que els que havien de baixar cap a casa ja es trobessin amb la carretera tallada.

L’única solució va ser agafar el mateix túnel d’Envalira, que era l’única via que estava oberta, i arribar al Pas de la Casa, on van haver de passar la nit en un hotel bona part de la vintena de treballadors que té en plantilla l’empresa.

Tot i aquestes condicions adverses, i el fet de ser el túnel més alt d’Europa, situat aproximadament a 2.050 metres d’altitud (el segon és el Great St. Bernard Tunnel entre els Alps italians i els suïssos, a 1.897 metres), Trias explica amb orgull que “des que es va obrir el túnel ha estat sempre operatiu”, de manera que, a excepció de quan s’ha hagut de tallar la carretera a Soldeu per les allaus, “la població del Pas mai més s’ha vist aïllada de la resta del país per causes meteorològiques”.