Publicitat
Publicitat

MOBILITAT

Els altres fronterers

Més de 50 persones creuen cada dia la frontera del Pas de la Casa per pujar a treballar a Andorra

Cada dia a dos quarts de vuit del matí el Daniel Martín surt de casa seva, a Porta, a l’Alta Cerdanya, i enfila la carretera del Pas de la Casa per arribar a la feina, al Col·legi de Sant Ermengol d’Andorra la Vella, a les nou en punt. Abans, però, ha de superar dos ports d’alta muntanya -el de Pimorent, a gairebé 2.000 metres d’alçada, i el d’Envalira, a 2.400-, una tasca que molts dies d’hivern esdevé força complicada o, fins i tot, impossible quan les autoritats franceses o andorranes decideixen tancar les carreteres per la neu.

El Daniel, que és professor de música, forma part del col·lectiu de treballadors fronterers residents a França. Segons les xifres oficials de què disposa el Govern d’Andorra, el nombre de persones que estan en aquesta situació no supera la cinquantena. Tot i això, alguns dels testimonis entrevistats en aquest reportatge asseguren que la xifra és superior. Coneixen casos d’antics residents a Andorra que han marxat a viure a França, han mantingut el lloc de feina al Principat però no s’han regularitzat com a fronterers.

Sigui com sigui, aquest és, sens dubte, el col·lectiu fronterer menys nombrós dels dos que hi ha al país, ja que se situa molt lluny dels gairebé 1.500 treballadors que cada dia creuen la frontera de la Farga de Moles procedents de l’estat espanyol. I és que les dificultats d’accés a Andorra i les inclemències meteorològiques a l’hivern, juntament amb el fet de no disposar de cap gran nucli de població proper a la frontera -a diferència del que passa al sud amb la Seu d’Urgell i els pobles del seu entorn-, no faciliten l’establiment d’un gran col·lectiu de fronterers.

El Daniel és conscient que la seva opció de vida és poc convencional i, de fet, no es cansa de sentir comentaris de companys de feina que li diuen que està “tarat”. Tot i això, el fet que la seva dona treballi a Oceja, a l’Alta Cerdanya, la tranquil·litat que li comporta viure en un poble com Porta, de poc més de 100 habitants, i el fet de poder gaudir d’una casa amb terreny a un preu molt més econòmic que el que trobaria a Andorra el van dur a fer aquesta tria fa vuit anys.

Tot i els comentaris que suscita la seva situació, el Daniel treu ferro a l’assumpte, i assegura que per a ell no és especialment dur haver d’anar a treballar cada dia a Andorra la Vella des de Porta. Compaginar la vida laboral i familiar, remarca, “no és difícil”, ja que la feina de la seva dona, a 25 minuts de casa, li permet portar els nens a l’escola, a la Tor de Querol, i recollir-los.

Ell, doncs, només s’ha de “preocupar” d’arribar a la feina. Si les carreteres estan netes, assegura que no acostuma a trigar més d’una hora, passant pels dos ports de muntanya. En cas que el port d’Envalira estigui tancat o hi hagi molta boira i neu, opta per agafar el túnel. El principal problema se’l troba quan les autoritats franceses decideixen tallar la carretera d’accés a Andorra pel risc d’allaus, ja que aleshores ha de fer la volta per Puigcerdà i la Seu d’Urgell, un trajecte que el pot dur a estar-se dues o fins i tot tres hores a la carretera, depenent de si la neu també ha arribat a cotes baixes.

Decalatge horari

A la tarda plega de l’escola a les cinc i assegura que, si no hi ha problemes, poc després de les sis ja és a casa. En aquest cas, explica que el que sí que nota és el “decalatge” entre l’horari andorrà i el francès, ja que quan arriba de la feina “a França ja és gairebé l’hora de sopar”.

Tot i les dificultats, el Daniel assegura que “la tranquil·litat del poble i la possibilitat de desconnectar del ritme de vida que es porta a Andorra”, juntament amb aspectes com ara poder tenir un terreny a casa on, fins i tot, cuiden gallines, li compensen àmpliament les dificultats o incomoditats que li pugui suposar el desplaçament.

La tranquil·litat de viure en un poble també va ser el que va dur l’any 2005 la Martina Linares i el seu marit a deixar el Pas de la Casa per marxar a viure a Merens-les-Vals, a l’Arieja. La Martina havia arribat a la localitat fronterera l’any 1992, però quan es va quedar embarassada van decidir vendre el pis que tenien al Pas i buscar casa a França.

Després de molts anys de treballar a la localitat, la Martina assegura que ja estava “saturada d’anar de casa a la feina i de la feina a casa, que és l’estil de vida que es porta al Pas”. L’embaràs, però, va ser el detonant que els va fer marxar frontera enllà, i ara la Martina compagina la feina com a bibliotecària al Pas de la Casa amb la vida “tranquil·la” a Merens, on el seu marit ha trobat feina i on el seu fill té l’escola.

Un dia normal la Martina triga vint minuts de casa a la feina. Això, però, es complica a l’hivern, quan l’accés a Andorra queda tallat i es veu obligada a fer la volta per Puigcerdà i la Seu. Quan es produeixen aquestes situacions, però, opta per quedar-se a dormir a casa de la seva sogra, que encara viu al Pas.

En aquest sentit, la Martina lamenta que “fa dos o tres hiverns que tanquen molt sovint la carretera per la neu”, ja que “sembla que a algú no li interessa que els francesos accedeixin a Andorra”. En aquest sentit, afegeix amb ironia: “Ja sé que és per la nostra seguretat, però em sembla que ens cuiden massa”.

En previsió del que li pugui passar a la carretera quan neva, i tenint en compte que no té mòbil, quan arriba l’hivern la Martina es deixa una motxilla preparada al cotxe amb tota la roba d’abric necessària per si es queda atrapada. Un vespre, després de fer dues hores de cua entre la frontera i l’Ospitalet-pres-l’Andorre per culpa d’un accident provocat per la intensa nevada, va decidir aparcar el cotxe i fer els més de deu quilòmetres que li quedaven fins a casa a peu.

Pitjor el turisme que la neu

Tot i això, la Martina assegura que aquestes situacions extremes no l’espanten, sinó tot el contrari: “M’agrada quan hi ha la gran tempesta de neu i et sents com si estiguessis sola al món”. De fet, el que li resulta més incòmode és el desplaçament a l’estiu, especialment a l’agost, quan l’afluència de visitants d’un dia és molt més alt i les cues quilomètriques a la frontera li fan perdre molt de temps.

El Jimmy Vial és company de feina de la Martina al centre esportiu i sociocultural del Pas de la Casa i, igual que el Daniel, viu a Porta. En el seu cas hi va arribar fa quinze anys procedent de la regió muntanyosa de la Jura, a França. El fet que el seu germà ja visqués al poble i la possibilitat de trobar-hi “cases grans i més bé de preu” que a Andorra on poder-se instal·lar amb els seus quatre fills el van dur a triar Porta com a lloc de residència.

En el seu cas, un cop més la tranquil·litat de poder viure en un petit poble compensa els maldecaps que pugui ocasionar la neu, especialment quan la carretera queda tallada. En aquest sentit, el Jimmy assegura que el fet de venir d’una regió muntanyenca fa que la neu no li “faci por”, i treu importància a les inclemències meteorològiques que es troba ben sovint en el trajecte de casa a la feina.