ENTREVISTA

Joan Guasp: “Cela em va dir que no escrigués en català, que ningú no em llegiria”

Autor d’‘El filòsof i el contrabandista’
Joan Guasp: “Cela em va dir que no escrigués en català, que ningú no em llegiria” / ISAAC BUJ

Una Mallorca de postguerra i preturística esdevé testimoni d’una amistat estranya entre un contrabandista que volia ser com Joan March i un capellà pensador que transitava els escrits d’Spinoza i departia amb els intel·lectuals de l’època. Miquel Rosselló Quetglas i Miquel Ramis Alonso no són Quixot i Sanxo, però a la seva manera cremen etapes entre fantasmes i molins, mentre recorren en un Citroën o un Seat 600 l’interior d’una illa pobra, puritana (també a la seva manera) i aparentment inculta. El filòsof i el contrabandista és la novel·la que Joan Guasp, eclèctic i lliure, ha volgut fer entre peça i peça de teatre. Un homenatge a dos personatges reals, tal vegada antagònics a la vegada que fascinants.

D’on partiu a l’hora d’escriure una novel·la que és molt més que la història d’una amistat i, sobretot, on acaben els fets que vós mateix vàreu viure i on comença la ficció?

Tot parteix de la simpatia que tenia per Miquel Rosselló i Miquel Ramis, i que ells també tenien per mi. Els vaig conèixer quan jo era molt jove; primer en Rosselló i després ell em va presentar el capellà. Els escoltava i em contaven coses, i jo he tingut la necessitat d’explicar-les. És impossible saber amb exactitud què és veritat i què és inventat...

Però quan parlàveu amb ells en preníeu notes o heu confiat en la vostra memòria?

Tot és de cap. Miquel Rosselló era un bon narrador, el que contava era pura literatura oral. Miquel Ramis no era un literat, un pensador, a qui no es valorà prou. Als pobles de Mallorca no valoram les persones que destaquen.

Les persones que destaquen, en general, o els pensadors que destaquen, en particular.

Els intel·lectuals. No es valoren els intel·lectuals.

En el cas de Rosselló, estam davant un contrabandista peculiar, que llegeix Montaigne i Shakespeare.

Veus, això no era així. Això és inventat. Part del personatge som jo. En realitat hi ha molt de mi mateix, però necessitava aquesta veu per donar forma a la història, per establir els diàlegs.

Uns diàlegs que en certa mesura em semblen socràtics...

Jo som molt socràtic. Necessit fer-me preguntes, que moltes vegades ni tan sols tenen resposta.

El contraban d’abans és la corrupció d’ara? O més ben dit, abans podia haver-hi contraban perquè la societat i les autoritats miraven cap a un altre costat ben igual que ara hi ha corruptes i corruptors perquè ho permetem?

Crec que al contraban no hi havia corrupció. Era més una mena de joc, de qui era més bo, de qui era millor contrabandista. Es feia d’una manera natural. La corrupció requereix pensar més les coses.

Rosselló admira Joan March, en Verga. Una admiració que em costa interpretar...

És una admiració despreocupada. Ell sap que mai no serà en Verga, però diu que vol ser tan ric com ell, i sembla que fins i tot li ho va dir a ell en persona una vegada que va anar a veure’l a Barcelona.

Al principi del llibre deis que durant el franquisme tothom a Mallorca era franquista. No sé si això retrata la nostra societat, en el sentit que aquí la gent s’adapta bé a allò que hi ha...

Està clar que som una societat conservadora, no en un sentit estrictament polític, sinó en allò de deixar passar les coses... “ja en parlarem”, “va bé així”... I que consti que això no és curtor, basta veure que no ens ha anat tan malament.

La novel·la és una interessant combinació de costumisme i filosofia, de personatges atàvics i de literats: Blai Bonet, Alexandre Ballester, Mascaró Fornés o Cela, qui no surt gaire ben parat.

En Cela em va presentar la meva primera obra de teatre que es va publicar. Havia guanyat un accèssit del premi Lope de Vega i ell venia per Mallorca i coneixia en Ramis Alonso. Record que em va aconsellar que no escrigués en català perquè ningú no em llegiria. De vegades dinàvem plegats i sempre pagava el capellà, perquè Cela tenia molta barra. Cela el menyspreava. He de reconèixer que aquest llibre m’ha servit per venjar-me d’aquells escriptors que no em queien bé.

A l’època dels fets que narrau encara no havia arribat el turisme, però en parlau com si fos una amenaça...

Sí, com una mena de perill per a tot allò que era Mallorca. Bé, i mira’n el resultat anys més tard...

Estau acabant la darrera peça d’una tetralogia teatral sobre el procés català...

De fet, ja està, tot i que el procés no ha finalitzat.

I acaba en una república catalana?

No va exactament per aquí la cosa, però així com acaben alguns personatges entenc que sí. Perquè acaben que... [i aquí aturam d’enregistrar].