CANÇÓ CATALANA

Joan ‘Murenu’: “UC va contribuir a apujar l’autoestima dels eivissencs”

músic i fundador d’uc

Joan Marí Murenu traspua identitat, història (recent) i música. Contagia el seu entusiasme, les seves ganes de fer coses amb un parlar viu, precís i engrescador... i genuïnament eivissenc. El 1974 crea UC juntament amb Victorí Planells i Isidor Marí (amb qui ja va formar el duet Isidor i Joan). Des del mes de maig passat compagina la gira de comiat de la banda, UC: 1974-2016 (tot i que en realitat no acabarà enguany), amb la botiga que regenta al centre de Vila, un racó amb solatge on pots trobar des d’unes espardenyes de tota la vida fins a una canya de pescar o un joc de taula.

Murenu és un dels homes imprescindibles -que són “aquells que lluiten cada dia”- dels quals parlava Bertolt Brecht. No és necessari dir que la seva lluita és la identitat pròpia a través de la cultura, la cultura a través de la música. UC actua avui al Teatre del Mar. Serà el darrer concert del grup a Mallorca... o per ventura no.

Quina és la gènesi d’aquesta gira?

El març del 2013 vàrem fer el concert d’obertura de l’Any Villangómez. Va suposar un llarg punt i a part, entre altres raons perquè Victorí (Planells) va emprendre un projecte relacionat amb la seva professió de metge (es va traslladar a l’Àfrica). A final del 2015 li vaig comentar que ens havíem d’acomiadar com toca, que no podíem sortir per la porta de servei. El gener d’enguany ens vàrem posar a fer feina. Jo venia a Mallorca (on viu Planells) i ell anava a Eivissa. En uns mesos ja teníem preparada la gira.

El resultat d’aquella feina és, efectivament, la gira que començà a Can Ventosa (Vila) al maig i que finalitzarà...?

El resultat és un repertori de seixanta temes en què hi ha romanços, poemes de Marià Villangómez musicats i també cançons ‘mediterrànies’ que jo mateix he anat recopilant de l’Alguer, Nàpols, Croàcia, Grècia, Turquia... Les he adaptades i ara les interpretam en directe. D’aquesta seixantena, més d’una dotzena són completament noves. D’altres estan revisades i ampliades, ja que hem de recordar que, quan UCva començar, les cases de discos ens exigien que les cançons no durassin més de tres o quatre minuts. Era una qüestió comercial. Pel que fa a la data de finalització de la gira, la veritat és que la desconeixem. En principi teníem previst acabar-la a final d’enguany, però ja et dic que no serà així.

Isidor Marí [va emprendre la seva carrera en solitari a mitjan anys 80] serà present en aquesta gira?

En el darrer concert que facem, serà amb nosaltres.

Seixanta temes... un repertori descomunal.

Volíem poder fer concerts sense repetir-nos gaire. És evident que hi ha temes, tal volta els més emblemàtics, que sonen en cada concert, però volem variar; per nosaltres i també per la gent d’Eivissa, per exemple, que ens segueix per distints pobles.

La gira serà variada no només pel que fa als temes que interpretau en cada actuació...

Sí, també ens feim acompanyar d’altres artistes. Ja han tocat amb nosaltres Aires Formenterers, per exemple. A més, actuarem amb Marga Bufí i amb el cor de l’església de Sant Joan de Labritja, amb qui anam a assajar cada divendres.

Amb la perspectiva del temps, què trobau que va suposar la Nova Cançó catalana?

En essència, el moviment va sorgir com a manifestació contra la persecució de la llengua per part del règim franquista, però també era una nova manera de concebre la música, de dotar-la d’una funció social. Les cançons no són peces de museu, han d’estar vives. En el cas d’UC, allò que vàrem fer és recollir les cançons populars eivissenques i acompanyar-les d’instruments diferents dels tradicionals de l’illa. Hem de recordar que a Eivissa els instruments que hi havia eren la castanyola, la flauta, el tambor, l’espasí i la xeremia.

Vàreu convertir el folklore en música popular elaborada...

Exactament. I la veritat és que l’acceptació de la gent va ser notable. El fet de començar a treure discos, de sortir en programes de televisió, de fer concerts... va ser clau. Els eivissencs hi veien projectat el seu patrimoni musical. Crec que es pot dir que UC va contribuir a apujar l’autoestima dels eivissencs.

Què recordau d’aquell treball gairebé d’arqueologia musical que vàreu fer abans de crear UC?

Era molt interessant. Va ser molt agraït. Record que visitava contínuament els pobles d’Eivissa. Anava als bars, a les consultes del metge, al camp... Em cantaven les cançons. En la majoria de casos, la gent hi col·laborava, però també hi havia pagesos que no ens volien facilitar les cançons perquè deien que eren seves.

Va costar gaire obrir-se camí cantant en català?

Partint de la base que la cançó popular a Eivissa no era tan estimada com a Mallorca, he de dir que, segurament pels motius que us he dit abans, la gent ens va acollir bé. Record sempre allò que em va dir Pep Mossenyes (sonador de Sant Antoni): “Abans (durant el franquisme), quan cantàvem i ballàvem a la sortida de missa, ens xiulaven”. Afortunadament tot va evolucionar; també el ball pagès, per cert, que va guanyar prestigi social i dignitat a partir dels anys 70.

Veis la petjada d’UC en grups musicals que han vingut després de vosaltres?

Hi ha coses que estan bé. Pota Lait, Plou i fa sol, per exemple, són divertits, m’agraden. Marga Bufí, per descomptat...

A Mallorca triomfau, símptoma que quan arribam a la música els prejudicis i les reticències atàviques entre illes s’esvaeixen?

Els cantants no som polítics. Jo crec que els problemes, els recels entre illes vénen quan hi ha pel mig la política, les institucions. Nosaltres, a Mallorca, sempre ens hem sentit molt estimats. I hi ha artistes i grups mallorquins que agraden molt a Eivissa. Maria del Mar Bonet n’és un bon exemple.