ENTREVISTA

Txell Bragulat: “La base de la islamofòbia és l'eurocentrisme i la ignorància”

La directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya visita Palma per presentar un cicle de quatre films àrabs que es projectaran al CineCiutat 

Txell Bragulat (Barcelona, 1973) és la directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. En el marc de les celebracions dels 25 anys del Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, ha visitat Palma per presentar un cicle de quatre films àrabs que es projectaran, cada dijous de maig, al CineCiutat de la capital illenca. Bragulat participa de Sodepau, històrica ONG barcelonina molt vinculada a les lluites polítiques al Magrib i a Palestina, i és una reconeguda activista internacional en defensa dels drets humans.

‘Migracions, refugi i exili’ és el títol del cicle que presentau. Per què plantejar-lo en aquests termes?

Es tracta d’un fil conductor, d’una constant en el cinema àrab. Són tres maneres de representar el mateix: el trànsit, l’èxode, el moviment de població, que és una constat al sud i a l’est de la Mediterrània. Són films, tots, fets per cineastes que parlen d’experiències que han viscut de primera mà. La migració, a més, té molts prismes. Per exemple, a la primera pel·lícula del cicle, Una criada per a cadascú, de Maher Abi Samra, és interessant veure com es parla del fenomen migratori amb el Líban com a receptor, com a societat acollidora. En aquest cas, s’explica la difícil situació de les dones asiàtiques i africanes que migren al país del cedre per treballar en el servei domèstic i com s’estableix un sistema de tràfic. És un xoc per a molts espectadors. La segona pel·lícula del cicle, dia 10, és Abans de la nevada. És una producció kurda de l’Iraq que planteja, mitjançant l’èxode, el conflicte entre tradició i modernitat, a banda de la qüestió de la migració il·legal. El tercer llargmetratge, que es projectarà dia 17, és Callshop Istanbul, dels directors Hind Benchecroun, marroquí, i Sami Mermer, kurd de Turquia, que amb la ciutat del Bòsfor com a escenari explica les històries de diferents personatges que, per raons econòmiques o polítiques, cerquen refugi a Occident. Clourem dia 24 amb Un món que no és el nostre, del director palestí Mahdi Fleifel, sobre la cerca de la identitat col·lectiva i personal, de la pertinença, en un camp de refugiats palestins al Líban.

Quin estat de salut real té el cinema àrab? Durant anys, a Palma, només hi arribaven les pel·lícules de la libanesa Nadine Labaki...

És un cinema que a poc a poc va movent-se. L’únic país que té una indústria cinematogràfica de llarg recorregut, des dels anys vint del segle XX, és Egipte. A la resta de països, les primeres pel·lícules amb una visió més o manco autocentrada les feien directors europeus compromesos amb la causa de la descolonització, com el francès René Vautier a Algèria els anys seixanta i setanta. A partir dels vuitanta començà a haver-hi produccions pròpies, i durant la darrera dècada -arran d’alguns festivals en estats del Golf i a l’impuls d’Al Jazeera- hi ha hagut un petit boom. Però hi ha molts problemes de distribució i circulació. El cinema fet per gent del món àrab circula més per Europa i els Estats Units que per la seva àrea! Hi ha excepcions curioses, com el Marroc, perquè l’estat inverteix molt en cinema. L’explosió de les primaveres àrabs, els darrers set anys, ha comportat també molta necessitat de crear, d’expressar-se! En països com Tunísia s’ha notat molt, amb un increment de la llibertat d’expressió i creació que ha afavorit totes les arts!

La islamofòbia és antinatural si pensam en la relació que, per exemple, mallorquins i menorquins hem tingut amb Algèria...

La base de la islamofòbia i l’arabofòbia en una societat com la nostra, que els té com a veïns culturals i geogràfics, és l’eurocentrisme i la ignorància. Cal conèixer la pròpia història, la nostra història, fruit del mestissatge i d’intercanvis amb la riba sud des de sempre! Manca empatia i construcció de l’alteritat, entendre què hi ha de “l’altre” en nosaltres mateixos. Per això, conèixer el seu cinema és important, perquè els dona la paraula i trenca, de fet, moltes idees preconcebudes i monolítiques, com per exemple la pròpia idea de ‘món àrab’. Ni tots parlen àrab ni tots són musulmans! A Palestina hi ha entre un 20% i un 30% de la població que és cristiana. A Tunísia i el Marroc hi ha comunitats jueves arabòfones des de sempre. No és un món quadrat!

Com a activista, com veis Síria?

Malgrat les evidències de la violentíssima repressió del règim dictatorial d’Assad contra la ciutadania siriana que va revoltar-se reclamant més drets i llibertats el 2013, la realitat és que els europeus no hi hem fet gran cosa. La solidaritat que palestins, sahrauís i kurds han generat no l’hem vista cap als moviments de joves, dones i activistes massacrats! Per què? Novament, per eurocentrisme. L’esquerra catalana en general veu els àrabs incapaços de construir projectes propis; uns simples titelles de les potències estrangeres. Gran part de les esquerres radicals europees viuen encara en un esquema dicotòmic de guerra freda: o estàs amb els Estats Units o estàs amb Rússia. D’altra banda, hi ha la desconfiança cap a l’islam generada per la magnificació de grups fonamentalistes impulsats pel règim mateix o pels saudites o els iranians.

Etiquetes