Publicitat
Publicitat

Villaró: "El poder de l'autor és enorme. Amb una sola frase pots fer desaparèixer el planeta"

L'escriptor recupera l'agent mossèn Farràs, 25 anys després dels fets que explica a 'Els ambaixadors'. A 'El sindicat de l'oblit', Farràs recorda amb tot detall l'operació Siscló, que va acabar amb Franco l'any 1949. Però, de vegades, tot no és el que sembla...

A Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) li havien quedat detalls al pap després de publicar 'Els ambaixadors' (Destino), novel·la ucrònica que va guanyar el premi Josep Pla 2014. A ' El sindicat de l'oblit' (Columna, 2018) l'acció se situa l'any 1975, i el protagonista ja és un home de 61 anys que es veu obligat a tornar a intervenir a salvar la República Catalana. 

He llegit la novel·la en dues tardes. Li sap greu que després de tanta feina la lectura sigui tan ràpida?

A tarda per any de feina... No, no, imagina, set o vuit hores teves multiplicades per un miler de lectors són un gran capital d'hores.

Diu que escriu entre mitja pàgina i una pàgina al dia. 

És que escric a poc a poc, escric a batzegades.   

Doncs cada frase es nota molt treballada, amb un llenguatge molt acurat. 

No és treball, és l'eina que tens. No és conscient, surt com surt, sí que busco que sigui una prosa elegant, precisa, al servei d'allò que vull explicar. No hi ha cap més consideració prèvia. És el material que tinc, com un pintor té una caixa de colors i els barreja. Hi ha ofici, experiència... Ja són nou novel·les! Són moltes pàgines, moltíssimes hores.

Quantes pàgines ha escrit?

No ho he comptat, milers. Hi ha molta feina. Diuen que per ser un expert has de dedicar-hi milers d'hores. Fet. Doncs com a mínim el que s'ha d'esperar és que el llenguatge sigui correcte.

A 'El sindicat de l'oblit' explica amb tot detall l'operació mitjançant la qual es va matar Franco, que a 'Els ambaixadors' només citava. Ja tenia clar que faria una segona novel·la per recrear-s'hi?

No, cada novel·la és independent. Però sí que vaig pensar que allò pintava bé, que donava possibilitats per recuperar el personatge. Als personatges costa aixecar-los, donar-los una vida, i una part tan sensacional de la biografia del Farràs pagava la pena recuperar-la, l'operació Siscló.

Com a autor, dona plaer matar Franco? I ho fa d'una manera bastant asèptica, sense recrear-se en detalls morbosos.

Bé, el poder de l'autor és enorme. Amb una sola frase pots fer desaparèixer el planeta, si vols. Cau un asteroide al Pacífic i tot se'n va a fer punyetes. Al cinema fan falta 100 milions de dòlars i un departament d'efectes especials. En escriptura surt baratíssim. Ara bé, aquest poder l'has d'administrar, posar-lo al servei de què tu vols explicar. Franco és un personatge que encara està ben present, no viu, però hi és. L'ombra és important, i és absurd negar-ho. Franco va morir quan jo tenia 11 anys, i sí, matar-lo és una satisfacció, però no és una necessitat morbosa. L'assassinat de Franco s'emmarca en una història més gran. Per què l'havien de matar? Per què el magnicidi? Per què fer un mal per evitar-ne un de molt més gran? I aquest és el dilema moral que tenalla el Farràs, que a 'Els ambaixadors' ja hi era. Puc fer el bé fent el mal? És aquesta la gran pregunta.

"Per què fer un mal per evitar-ne un de molt més gran? És el dilema moral que tenalla el Farràs. Puc fer el bé fent el mal? És la gran pregunta"

No mataríem Hitler si poguéssim?

És la pregunta. És fàcil dir que sí, però quan t'hi has de posar, quan tens la responsabilitat, no és tan senzill... I aquesta és la tragèdia que acompanya Farràs.

Trobem un Farràs de 61 anys. Tinc la sensació que no el veurem més. Així com l'inspector Boix encara pot tenir recorregut, a mossèn Farràs no sé si el retrobarem en una nova missió.

No ho sé, avui no, demà potser. Sempre hi ha retrospectives, té moltes coses a explicar. I al final no saps què passa!

Cert, com a 'Els ambaixadors', tenim finals a escollir, com un 'Tria la teva aventura'.

Són finals ucrònics, hi ha un altre punt d'inflexió. Però és part del joc. Acaba d'una manera, però podia haver anat de tan poc qui anés d'una altra... Amb una frase ho canvies tot! Em va fer gràcia recuperar aquest exercici.

Trobem un Farràs molt fidel, amb parella des de fa 25 anys. Me l'havia imaginat més faldiller.

Bé, és que a 'Els ambaixadors' era molt més jove, però no era un Casanova. I la Caitlín és molta Caitlín, un personatge important, un caràcter.

Vostè els coneix bé els irlandesos.

Sí, en conec uns quants. [riu]

Casualment, es publica 'El sindicat de l'oblit' i també surt 'Jo soc aquell que va matar Franco', de Joan-Lluís Lluís. L'ha llegit?

Encara no, però ho hem comentat. Ha estat una coincidència feliç! Pot set un exercici de lectura estimulant, comprovar les diferències, que segur que hi són i enormes, entre una proposta i l'altra. A més, també som autors de la mateixa generació, no barcelonins, no diré perifèrics perquè no m'agrada, però sí lluny del xup-xup central. Jo soc andorrà i en Lluís de Perpinyà, i és significatiu perquè és una manifestació d'una unitat cultural.

Tenia 11 anys quan va morir Franco. Se'n recorda?

Perfectament, recordo molt bé el dia. Els meus pares no hi eren, estaven de viatge, i estava a casa amb els meus oncles. Recordo que es pensava: I ara què? També em recordo perfectament quan van matar Carrero Blanco, dos anys abans, i aleshores sí que hi va haver por, molta por. Al vespre vam anar a casa els oncles a fer conclave familiar. De Franco ja esperaves que tard o d'hora es moriria, ja era tard per matar-lo, però Carrero Blanco va ser un punt d'inflexió.

"Recordo que quan van matar Carrero Blanco, dos anys abans que morís Franco, hi va haver por, molta por"

Carrero Blanco surt a la novel·la.

Sí, hi té un petit cameo. I li salvo la vida, per molt poc. Són petites bromes.

Llegint el llibre, també amb 'Els ambaixadors', de vegades m'havia de recordar que tot és una ucronia, fruit de la seva imaginació, que no va passar de veritat.

La gràcia de les ucronies és que tinguin lògica, coherència, siguin creïbles. Han de tenir una versemblança notable, si no no s'aguanten. Han d'estar ben elaborades, fonamentades i argumentades, i amb una certa lògica: Què hauria passat si...? Els mecanismes de la causalitat també han funcionat. No et pots inventar coses que no tinguin una cadena d'acció prèvia.

Tot i ser historiador, s'ha documentat molt sobre aquest període de la història?

No, ni a 'Els ambaixadors'. M'avorreix molt documentar. Bé, a 'Els ambaixadors' em vaig documentar molt sobre com armar una bomba nuclear, i ara te'n podria fer una si tingués els elements. La documentació no se t'ha de menjar, ho has de fer perquè alimento la versemblança, però que no et condicioni la història. Que no tombis una pàgina i pensis: "Aquest vol demostrar que ho sap tot de la Guerra dels Cent Anys". No cal. És com la potència dels motors, ja està bé que en tinguin però no s'ha d'usar per córrer més.

Torna a introduir música i art a la trama. S'hi nota la seva passió.

De música menys. Hi ha una referència a 'La dansa dels esperits', de Gluck, de l'òpera extraordinària 'Orfeu i Eurídice'. L'art i la música és el contrapunt a la misèria del món, és el que salva Farràs. Això també li passa, en certa manera, al Boix. La música és com un catalitzador.

Ara que parla del Boix, tindrem quarta entrega?

Encara no hi estic treballant, sempre hi ha coses pel mig.

Sé que és casualitat, però el context polític actual sembla posat expressament per promocionar la novel·la.

Sempre ho dic: jo la vaig escriure fa dos anys, i l'editorial la va rebre a finals d'agost, però els processos d'edició són els que són. No se'm pot acusar d'anar a l'estela de l'actualitat. Mentre escrius una novel·la tens l'antena posada, i estàs especialment sensible, perquè tot el que vius ho pots aprofitar. Després veus coses que en el moment d'escriure no havies pensat, hi ha una part important d'inconscient. El procés d'escriptura és una presa contínua de decisions, i és difícil tenir la capacitat de càlcul per processar-ho tot. El que escrius ja et ve filtar d'alguna manera, tens una base. Hi ha tota una part treballada en segon pla.

Aleshores vostè no escriu a raig, és de revisar poc.

A raig no, seria escriptura automàtica, però cadascú té la seva tècnica. Reviso poc, i tampoc planifico massa per no matar-li la gràcia.

Per tant, tot allò que li passa a Farràs va sorgint a mesura que escriu?

Sí, la segona part de la novel·la no estava ni tan sols pensada! M'havia de centrar en l'operació Siscló i prou.

En la literatura andorrana ja tenim diversos inspectors i policies. Andorra és territori criminal?

De crims en surten de sota de les pedres, qualsevol lloc és bo per ser l'escenari d'un crim. Andorra és un microcosmos, amb un panorama geogràfic i humà limitat. Menys marina mercant, hi ha de tot. És un escenari massa bo i tot. Però a les meves novel·les sempre he intentat que hi surti l'Andorra real, molt en sintonia amb cada moment. Per exemple, la de 'Blau de Prússia' és molt característica dels primers 2000; l'Andorra de 'L'escala del dolor' és la de l'ai, ai, ai; la d''Obaga', la de meitat dels anys 90. No escric per malparlar dels andorrans, sempre defenso que és un país magnífic, amb gent treballadora. i que en vuit segles d'història no ha tingut ni una guerra, un mèrit que no se li reconeix prou.

"Andorra és un microcosmos, amb un panorama geogràfic i humà limitat. Menys marina mercant, hi ha de tot. És un escenari literari massa bo i tot"

La negociació amb la Unió Europea donaria per a una novel·la?

Sí, pel que significa, pel moment de canvi, de redefinició del país.

Citi'm un moment que hagi suposat un punt d'inflexió per al país, i que no sigui la Constitució.

BPA. Ens ha posat en un estat d'alerta. Def-Con 4. L'abast el veurem d'aquí a uns anys, ara no tinc eines per pontificar què suposarà. La feina de l'historiador és interpretar-ho, però amb perspectiva.

Ara dirigeix el Centre d'Estudis Històrics i Polítics, de l'Institut d'Estudis Andorrans, des de la qual promou la investigació. En quin període li agradaria aprofundir?

La història es reescriu, es va afinant. Fins i tot dels episodis més estudiats en pots descobrir nous detalls. Però m'agradaria molt saber més de la dinastia dels Foix, que van acabar sent reis de França. Hi ha personatges molt potents.

Veurem mai l'estrena de l'òpera 'El somni de Carlemany'?

La feina està feta. Tant el compositor com jo ens podríem morir sense veure-la estrenada, no seria la primera vegada que passa! Des de Barcelona ara m'han ofert fer-ne una altra, sobre la Bíblia, però no en puc dir res.

Etiquetes