El coronavirus despulla el PIB com a indicador útil per mesurar l’economia

Les alternatives tenen un problema: encara no n’hi ha cap que sigui homologable internacionalment

El producte interior brut, àmpliament conegut per les sigles PIB, no té ni cent anys de vida. El 1934 un grup d’experts van presentar davant del Congrés dels Estats Units la seva proposta per crear un nou indicador econòmic, el famós PIB. El motiu? La Gran Depressió havia provocat una greu crisi i hi havia la necessitat de saber quina era la magnitud de la tragèdia. “Tot i que el seu principal promotor, Simon Kuznets, ja va avisar que era una aproximació i que no s’havia de sacralitzar, l’invent va tenir èxit i des de llavors el PIB es va convertir en l’indicador econòmic central i sacrosant”, reflexiona el catedràtic Joan Tugores.

El PIB rep atacs periòdicament per les seves mancances, però durant l’actual crisi es podrien fer encara més evidents: fins i tot si el PIB es recuperés ràpidament, ¿quantes víctimes i quin malestar personal, social i empresarial haurà deixat el covid-19 que no quedarà recollit per aquesta estadística? Tenint en compte que el PIB va néixer en un context de gran crisi internacional (com la que vivim actualment), ¿podria produir-se ara un nou intent per donar a llum un indicador econòmic que veritablement reflecteixi l’evolució dels països?

Comencem pel principi. Quines virtuts té el PIB que li han permès ser l’indicador preponderant a tot el món? “És una mesura en certa manera comptable i, per tant, menys manipulable”, argumenta Xavier Cuadras, director de l’Idescat, l’oficina d’estadística de la Generalitat. A més, afegeix, “un dels seus grans avantatges és que hi ha una metodologia establerta i compartida, de manera que és un indicador comparable internacionalment”. Això és molt important perquè permet saber i comparar com evolucionen els diferents països. Cuadras, de fet, creu que “no hi ha ningú que posi en dubte que el PIB és insuficient”, però alhora creu que no s’ha de menystenir la seva importància: “Et diu la capacitat productiva d’una societat, i això és important, però el que afecta una societat no és només la producció, sinó com es reparteix”. Traducció: el PIB mesura la quantitat, però no la qualitat del creixement.

Aquí és on comencen a aflorar els problemes d’aquesta estadística, que deixa moltes coses fora del seu càlcul. “El PIB mesura el valor afegit que genera per a les persones un intercanvi al mercat”, diu l’economista Jordi Angusto. Això significa, per tant, que l’autoconsum o l’autoproducció, com que no es transaccionen al mercat, no apareixen al PIB. Tenint en compte que la digitalització facilita la tendència a l’autoproducció (un dels primers exemples va ser la compra de bitllets d’avió), el PIB deixa de recollir bosses importants d’activitat econòmica. “Quan l’autoproducció energètica sigui molt potent, el PIB baixarà... però serà millor! Energia neta, descentralitzada...”, explica Angusto.

El PIB, afegeix Tugores, “no està adaptat a una era d’actius intangibles”, com a la que fa anys que la humanitat està entrant. “Abans l’economia eren faves comptades, ara ja no”, resumeix.

Segons Angusto, de fet, molt creixement del PIB espanyol en les últimes dècades “és fake”. “Des del 1975 fins ara -explica- tres quartes parts del creixement del PIB es deuen a l’entrada de moltes dones al mercat laboral. Quan aquestes dones no eren al mercat laboral no produïen? No! El que passa és que el treball domèstic no remunerat no es computa”. Com va dir fa dècades l’economista Paul Samuelson, “si un home es casa amb la seva minyona, el PIB cau”.

“El coronavirus, a més, accentuarà la digitalització, i això elevarà les crítiques al PIB”, sosté Tugores. Si la nova economia ha dificultat saber on han de pagar impostos les empreses, el mateix passa quan s’ha de mesurar la seva producció, que és el que recull el PIB.

Per acabar, el “PIB només té en compte el valor afegit que té per a l’home, però s’hauria de restar el desgast patrimonial”, diu Angusto. És a dir, la reducció de recursos del planeta degut a l’activitat humana.
 
Però detectar el problema no és el més complicat. La veritable dificultat és trobar-hi una alternativa. “Calen nous indicadors? Amb tota seguretat! Que la crisi ho accentua? També. Però quin és el problema? Que no hi ha una alternativa nítida i clara”, resumeix Tugores. D’opcions ja n’hi ha. El problema és que no tenen els requisits clau del PIB: és relativament fàcil de comptar i és homologable internacionalment.

La Comissió Europea ha començat a publicar periòdicament l’ índex de progrés social (IPS), que la Generalitat de Catalunya també ha recollit en alguna ocasió. Aquest índex agrupa una cinquantena d’indicadors, com l’esperança de vida, l’ensenyament, la confiança en la justícia, la contaminació o el cost de l’habitatge, i, per tant, atén a criteris més qualitatius. (Per cert: l’últim cop que es va publicar aquest registre, Catalunya era la 58a regió d’Europa per PIB, però per IPS cau fins a la posició 165 de les 272 que hi ha.)

I hi ha més opcions: l’ONU té l’índex de desenvolupament humà (agrupa indicadors de salut, coneixement i desigualtats, tant socials com de gènere), i l’OCDE, en la mateixa línia, l’índex per a una vida millor.

Les alternatives, per tant, existeixen, però tenen els seus propis problemes: quant ha de pesar cadascun dels elements que hi ha en aquests índexs? ¿Són més importants l’educació, la sanitat, el medi ambient o les desigualtats? “El problema és com ponderes tot això per evitar la manipulació política interessada”, diu Tugores. ¿I com es crea un estàndard internacional? “Les negociacions entre els països no serien gens fàcils”, avisa.

Mentrestant, els indicadors actuals ja ens donen una alternativa millor que el PIB per saber si anem millor o pitjor: és la renda disponible, que indica quina riquesa li queda a la gent un cop pagats els impostos. Aquest indicador almenys mesura si realment la riquesa arriba a les butxaques de la gent. I, per cert, per si a algú li interessa: aquesta estadística tampoc dona un bon resultat per a Catalunya. Segons un estudi recent de la Cambra de Barcelona, la renda disponible dels catalans no va créixer entre el 2000 i el 2016.