LA CONSULTA DEL CORREDOR

El fenomen 'Barefoot' a revisió

El gran Ivan Raña, en la darrera edició de la Copa d'Europa de triatló, sorprenia a tothom fent els 10 km. de la cursa a peu descalç pels carrers de Madrid en 33 minuts; el debat del 'Barefoot Running' es tornava a obrir. Lluny queda la gesta esportiva d'Abebe Bikila, que guanyà igualment sense cap protecció als peus la Marató Olímpica de Roma 1960 amb un temps de 2h i 15'. Però si un fet ha posat en els cercles atlètics aquest assumpte sobre la taula ha estat la publicació del supervendes 'Nascuts per córrer' de Cristopher McDougall, l'any 2011, en el qual es conta la història d'una tribu, els Tarahumara, que recorre llargues distàncies per les muntanyes mexicanes sense sabates o com a màxim amb unes rudimentàries xancles anomenades 'huaraches'. En el llibre es parla de la biomecànica de l'acte de córrer, la postura, aspectes dietètics, i de com viuen els integrants d'aquesta tribu, tot això barrejat amb històries de curses increïbles corregudes per alguns dels millors atletes d'ultradistància enfront dels Tarahumara.

  • En aquest llibre i a altres com el no tan mediàtic 'Chi Running', de Danny Dreyer (1999), es planteja el perquè de tantes lesions en els corredors habituals si suposadament durant segles hem evolucionat per poder córrer, no com un ésser molt ràpid, però sí molt resistent i adaptat a les llargues distàncies.
  • Els partidaris de córrer descalç 'Barefoot runners' o amb calçat mínim o 'natural' basen el seu posicionament en el fet que el peu està dissenyat per poder-ho fer i que les sabates esmortides empresonen el peu i fan que totes les articulacions, músculs i lligaments es vegin anul·lats perquè es troben envoltats per estructures més o menys rígides.
  • Per altra banda els defensors del calçat convencional no volen renunciar a la comoditat de dur un 'coixí de seguretat' davall del peu i a sentir-se protegits dels impactes.

Com a corredor aficionat i a la vegada fisioterapeuta, pens que la filosofia 'natural' té lògica i hauria de funcionar tenint en compte la nostra evolució durant molts d'anys. Ara bé, hem de pensar que els nostres avantpassats remots no corrien damunt asfalt i no pesaven 90 kg.

La diferència entre les dues maneres de córrer és que una sabata esmortida et permet talonar perquè el peu du una protecció pels impactes, i amb la tècnica 'natural' o minimalista has de córrer amb passes més curtes, més freqüència de passes per minut, i dur el cos amb una mica d'inclinació cap al davant. Això és bàsicament com es feia abans de l'aparició de les primeres sabates amb amortiment l'any 1972.

Per això és recomanable fer el canvi gradualment. No podem passar de córrer amb una sabata amb una alça al taló o 'drop' de 12 mm, a fer-ho amb una minimalista pura totalment plana.

Curiosament després de l'oposició frontal de les principals marques de calçat esportiu davant el fenomen 'Barefoot', en els últims temps estam veient com la tendència que es va imposant és la de fabricar nous models amb un 'drop' més reduït d'entre 4 i 8 mm. Per acabar, només cal dir que si estàs disposat a provar el minimalisme a l'hora de córrer, vagis canviant una mica la tècnica perquè aquest procés sigui satisfactori. A mi personalment m'agrada córrer amb 'huaraches', però ,de moment, no em veig capaç de fer una marató sense una mica de protecció als impactes. Però això només és la meva opinió i és interessant que cada corredor opini segons la seva pròpia experiència.