Mor el periodista Manuel Cuyàs als 67 anys

El periodista Manuel Cuyàs ha mort aquest dilluns als 67 anys, segons ha confirmat el Col·legi de Periodistes, després de temps lluitant contra la leucèmia que patia. De fet, fa poc va haver de sotmetre's a un trasplantament i va acomiadar-se dels lectors del diari El Punt Avui. 

"Ha arribat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del trasplantament tan anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors", escrivia Cuyàs en l'últim article que va publicar a El Punt Avui el 15 de maig passat. Però la intervenció no va acabar d'anar bé i la salut del periodista es va deteriorar en els últims dies.

El director d' El Punt Avui, Xevi Xirgo, ha mostrat aquest matí la seva sorpresa pel desenllaç, en una entrevista a RAC1: "Per més que estigués prevista la pausa per a la intervenció, no se'ns havia passat pel cap aquest desenllaç. Ens deixa un gran buit que tot just ara estem processant". Glossant la seva figura, ha dit: "D'una anècdota i d'una vivència, et feia un article que era una lliçó de vida. És el que feia a la redacció, amb aquella cara de savi despistat, explicant anècdotes que sempre t'ensenyaven alguna cosa. Es feia amb tothom, tothom hi tenia una bona relació. La petja que ha deixat feia que fos el pal de paller de les redaccions en les quals ha estat".

L'estima popular de què gaudia va quedar palesa a Twitter el dia que va penjar l'article en què, al final i sòbriament, anunciava que havia de sotmetre's ja al trasplantament. Molts lectors, col·legues i deixebles van fer-li costat amb mostres d'afecte. "Sí que he acumulat gent que m'estima. Emocionat. Gràcies a tots", va escriure en el seu últim missatge en aquesta xarxa social.

Un prosista amb ofici
Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, Cuyàs va ser gestor cultural primer a l’Ajuntament de Mataró i posteriorment a l’Olimpíada Cultural (1983-92). El seu pare, que també es deia Manuel, va fer de dibuixant per a editorials angleses i la mítica Bruguera. Ell va ser el que li va ensenyar la importància de ser visual, també a l'hora d'escriure. I, de fet, una de les vocacions més intenses en ell va ser el cinema –matèria sobre la qual escriuria sovint–, només que el periodisme s'hi va interposar. La revelació va ser mentre treballava a Tele/eXprés, a finals del franquisme, i gràcies a conèixer els periodistes que comandava I báñez Escofet: Vázquez Montalbán, Joan de Sagarra, Joaquim Ibarz, Ramon Pi...

Però com que molts dels seus coetanis escrivien en castellà, per depurar la seva prosa periodística en català va retrocedir als anys 30, on quedava interrompuda la tradició. Allà hi va trobar Xammar, Sagarra, Planas o Sentís i va descobrir que –com que aleshores els diaris no tenien fotografies– la força d'un cronista era fer veure les notícies als lectors, amb una prosa farcida de recursos visuals. 

Va ser cofundador i col·laborador de les revistes  El Maresme (1977-82) i  Mataró Escrit (1986-94). El 1987 va començar a col·laborar a  Punt Diari i el 1995 es va convertir en director editorial de la divisió creada al Maresme ( El Punt del Maresme), una feina que va desenvolupar fins a l'any 2001, quan va ser nomenat director adjunt de l'edició de Catalunya d'aquest diari.

Autodenominat "independentista de naixement", mantenia tot i així una postura crítica amb la via unilateral i considerava que el Procés no havia aconseguit reeixir, entre d'altres factors, per manca de massa crítica. 

A més de la tasca periodística, Cuyàs també va escriure diversos llibres:  Mataró, suau i aspre (1982),  El manyà encès (1985),  Mataró, una ciutat (1986), Taques al marge (1993), Mataró sota teulada (1994) i  Mataró verd i blau (2006). A més, també va transcriure entre el 2007 i el 2013 els tres volums de les memòries del president Jordi Pujol. Rebutjava considerar-se'n biògraf i s'estimava més el terme "curador", ja que ell s'havia limitat a donar-li forma, però el contingut era potestat de l'expresident, a qui veia encara cada poques setmanes i assegurava estimar. L’any 2014 va publicar les memòries  El nét del pirata, el 2015 el recull d’articles  Enamorats d’Audrey Hepburn i  L’arròs de la terra. Dos juliols a l’illa de Menorca i el 2019  Sota el barret, recull d’articles publicats a  El Punt Avui.

Pel que fa als reconeixements, el 2010 va guanyar el premi Manuel Bonmatí de periodisme, el 2012 va ser el guanyador del premi Ploma d'Or de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i el 2013 va endur-se el premi a la trajectòria de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.