El concert més lent de la història durarà fins al 2640

Enguany no hi ha hagut festival de Bayreuth, ni Mostly Mozart, Tanglewood o Aix. Però un concert, en una església medieval en ruïnes a l’est d’Alemanya, no va poder cancel·lar-se, perquè va començar 18 anys abans que arribés la pandèmia del coronavirus. I està previst que la interpretació de l’obra no s’acabi fins a l’any 2640.

El dissabte 5 de setembre, una petita multitud d’entusiastes de la música es va reunir a l’església, St. Burchardi, al poble de Halberstadt, uns 200 quilòmetres al sud-oest de Berlín. L’ocasió va ser el primer canvi de so en gairebé set anys en el concert més lent del món: un recital d’òrgan d’una peça del compositor nord-americà John Cage. Va ser el catorzè canvi d’acord des que el concert va començar, el 5 de setembre del 2001, en el que hauria estat el 89è aniversari de Cage, que va morir, als 79 anys, el 1992.

Rainer Neugebauer, un professor de ciències socials jubilat que dirigeix la Fundació d’Òrgan John Cage a Halberstadt, l’organisme que organitza l’actuació, va explicar a la multitud reunida aquell dissabte que, “a diferència de les Olimpíades o el Fòrum Econòmic Mundial de Davos”, el concert no es podia posposar.

“El canvi d’acord s’havia de produir -va explicar-. És a la partitura”.

Cage va escriure la peça per primera vegada per a piano el 1985; la instrucció del tempo va ser: “Tan lent com sigui possible”. Després la va refer per a òrgan el 1987, i es va conèixer com a Organ²/ASLSP.

Però això va plantejar preguntes. Al piano, el so s’esvaeix després de tocar una tecla; a l’òrgan, les notes poden mantenir-se indefinidament. O no? Què passa quan l’organista necessita menjar, o anar al bany? O es mor?

Aquestes qüestions van ocupar un grup de compositors, organistes, musicòlegs i filòsofs, alguns dels quals havien treballat amb Cage, en una conferència celebrada a la ciutat de Trossingen, al sud d’Alemanya, el 1998. Van desenvolupar la idea d’una interpretació calibrada segons l’esperança de vida d’un òrgan. Es creu que el primer òrgan de teclat modern es va construir a Halberstadt el 1361, 639 anys abans del començament del segle XXI, per la qual cosa van decidir que la interpretació duraria 639 anys.

Fins i tot llavors, la idea que la representació s’estengués fins a l’any 2640 era radicalment optimista: requerirà traspassos entre generacions, i requerirà esforç i diners. I això sembla encara més improbable ara, ja que la pandèmia ens fa adonar-nos de la fragilitat de la vida, i l’amenaça del canvi climàtic posa en dubte la supervivència humana.

Però moltes coses poden canviar amb el pas dels anys, com mostra la història de l’església de St.Burchardi: va ser construïda al voltant del 1050, parcialment destruïda en la Guerra dels Trenta Anys, desconsagrada el 1810 per Jérôme Bonaparte, germà de Napoleó, i des de llavors ha estat usada com a graner, destil·leria i cort de porcs.

El seu òrgan no és un instrument estàndard de teclat. Els tubs afinats per a les notes de la partitura s’afegeixen o s’eliminen segons sigui necessari en cada canvi de so. No hi ha organista que requereixi descansos per anar al bany: els pedals que activen els tubs se sostenen amb sacs de sorra.

La cerimònia que acompanya cada canvi s’ha convertit en un ritual per als aficionats a la peça. Encara que alguns assistents habituals de l’estranger no van poder assistir-hi a causa de la pandèmia, va haver-hi espectadors de països com la República Txeca i Dinamarca. La petita botiga de regals de l’església va fer un bon negoci amb la venda de màscares commemoratives.

Al restringir-se l’aforament de l’església, alguns van haver de seguir la cerimònia en una gran pantalla al pati exterior. A les 15 h, el compositor Julian Lembke i la soprano Johanna Vargas, tots dos amb guants blancs, van baixar dos nous tubs al cos de l’òrgan, que feien sonar un sol sostingut i un mi. Aquests van crear un nou acord de set notes, juntament amb les cinc notes que sonen des de l’octubre del 2013: do, re bemoll, re sostingut, la sostingut i mi.

Lembke va dir en una entrevista posterior que va notar “una nova suavitat” en l’acord, així com un so més dens.

L’èpica execució ha ajudat a posar Halberstadt al mapa, indica Neugebauer. Igual que moltes altres ciutats de l’est d’Alemanya, la població de Halberstadt està disminuint i envellint, però Neugebauer va calcular que unes 140.000 persones l’han visitat per escoltar l’obra des que va començar. “No és un projecte per a les masses -va dir-. Però és un punt de cristal·lització per a l’art contemporani. Porta gent interessant a Halberstadt”.

Andreas Henke, l’alcalde de la ciutat, va dir que la majoria dels habitants de Halberstadt probablement ni tan sols tenien constància de la peça o, si ho sabien, es referien a ella com “aquesta cacofonia”. Però va afegir: “John Cage porta el nom de Halberstadt per tot el món”.

Per a Henke, l’execució planteja “preguntes filosòfiques sobre com ens enfrontem al temps”. “Tots estem molt consumits per la nostra vida laboral diària -va dir-. Això ens obliga a retrocedir i a anar més a poc a poc”.

“És molt especial ser part d’un projecte d’art que connectarà generacions i durarà generacions”, va afegir Henke, que reconeix que la seva “gran esperança” és que el projecte arribi al 2640.

L’amenaça més immediata per al projecte és de caràcter banal i hi ha pensat des del principi: quedar-se sense diners. “A vegades diem que aquest projecte només necessita temps i aire, però també hem de parlar de diners”, va dir Neugebauer. Les despeses de funcionament quotidià es financen gairebé exclusivament amb donants privats, explica, que poden comprar una placa exposada a l’església que representa un dels anys en què la peça s’interpretarà.

L’any 2580, per exemple, ha estat adquirit per una parella identificada com a Silvia i Jörg, per commemorar el 600 aniversari de casament. El Dresdner Kreuzchor, un famós cor de nens de Dresden, a Alemanya, té l’any 2539 per celebrar el que serà el mil·lenari d’un esdeveniment local molt important en la història de la reforma protestant. D’aquesta manera, s’han recaptat al voltant d’un milió d’euros, va dir Neugebauer. Però últimament les donacions han disminuït.

Neugebauer va dir que el projecte era una operació precària, que depenia de voluntaris, inclòs ell mateix. “D’aquí tres anys i mig faré 70 anys, i m’agradaria parar -va dir-. Seria genial passar-ho a la pròxima generació en bona forma”. Si tot va segons el previst, serà el primer relleu de molts més.

Copyright The New York Times