Conclau de xefs andorrans a Grandvalira

Set cuiners del país demostren en un sopar com la gastronomia és un reflex de la identitat d’Andorra

JOSEP LLUÍS TRABAL
JOSEP LLUÍS TRABAL

Poques vegades es donen cita tants cuiners de renom a Andorra per compartir uns fogons. Fa unes nits Grandvalira en va reunir set al sector de Grau Roig. El resultat, una nit per al record, per gaudir-la i per reivindicar o per respondre aquella pregunta que es feia un anunci de cervesa fa uns anys: “què tenim?”.

Per començar tenim un país espectacular que, potser pel costum, a vegades no valorem. El Refugi de Pessons rebia els convidats ambientat amb una llum blava tallada per una suau boirina i amb el saxo de l’Efrem Roca sonant de fons. Un marc de pel·lícula previ a un sopar únic.

Mentre els comensals feien un aperitiu amb ostres i xampany, a la cuina, que a moments semblava la cabina dels germans Marx, començava l’activitat. Durant un parell d’hores veure treballar els xefs permetia fer una fotografia de la varietat de propostes, estils i caràcters que ofereix la gastronomia d’Andorra.

El Ramon Sasplugas, amb posat seriós, anava amunt i avall. “El Sasa està estressat”, deia el Pep Ramos amb un mig somriure. La Clàudia Coma treia el cap amb timidesa, una timidesa que desapareix cuinant. El Miquel Canturri s’ho prenia amb calma i el Carles Flinch em saludava amb aquell somriure que sempre té a la boca. Un altre xef arribava tard i gelat, havia pujat en moto de neu, i entre tots ells, el Miki Martínez tenia feina per partida doble, pendent del seu plat i que tot estigués bé, al final estàvem a la seva cuina.

Què voleu que us digui, a mi, veure el bon rotllo que tenen, com s’estimen l’ofici i la identitat de la nostra cuina, m’encanta. Els set magnífics d’aquella nit es van quedar als fogons i la resta a taula per fer una passejada per set plats, set propostes per assaborir la muntanya, enmig de la neu i imaginar-vos una petita part d’Andorra en cada una de les receptes.

El Ramon Sasplugas (Celler d’en Toni) presentava el primer plat i ens va portar a passejar per la vora dels rius quan la neu s’ha fos. D’allà surten les xicoies de la seva amanida condimentada entre altres detalls amb poma, all i cansalada cuinada a baixa temperatura.

Sense sortir de l’aigua ni dels prats, la Clàudia Coma (restaurant Coma) ens oferia un ravioli de cuixes de granota amb una sopa d’ortigues. “M’he deixat l’esquena collint-les”, deia. Això és cuina de proximitat! Una proposta amb tocs de modernitat que també ens defineixen.

La tercera proposta, un clàssic de clàssics de la cuina de muntanya, això sí, a la manera del seu autor. Un trinxat de tota la vida amb ànec que Carles Flinch (Can Manel) va presentar en la seva participació al concurs Bocuse d’Or.

La quarta proposta de la nit ens porta als estanys i a la gent de casa nostra enamorada de la pesca. Miki Martínez (Refugi Pessons) presentava una truita a l’andorrana, original i innovadora. A més del llom del peix, l’espina tenia un gran protagonisme ja que també era comestible, i molt bona!

El plat del Miquel Canturri (Mínims/Andburguer Zero) ens parla dels nostres ramaders, un col·lectiu que fins fa no tants anys era una de les imatges principals d’Andorra. Una hamburguesa de carn del país amb una melmelada feta amb Cervesa Boris, la seva. Tot queda a casa.

Abans de les postres, el Pep Ramos (L’Era d’en Jaume) ens va fer un plat que ens porta a la caça i a la setmana de l’Isard. Un civet dels que només pots tastar entre amics i que mai trobareu en una carta, amb un puré de moniato. A la manera de sempre, a la tradicional.

Per tancar, una crema que ens recorda els boscos d’Andorra amb els seus fruits secs i el xarop de pinya d’avet.

Tots el plats anaven maridats amb vins de cellers d’Andorra molt ben explicats per la Mireia, la ‘sommelier’ del Refugi de Pessons.

Una experiència gastronòmica elaborada per set cuiners que ens recorden què podem contestar si ens pregunten que “què tenim?”

Tenim rius, tenim neu, tenim prats, tenim muntanya, tenim estanys i pesca, ramaderia i caça, tenim boscos, tenim cuiners amb talent i moltíssimes coses més que potser no cabien en set plats.

La gastronomia és cultura i diu molt del lloc on està elaborada. El sopar organitzat per Grandvalira va ser una magnífica oportunitat perquè aquests cuiners de casa reivindiquessin, si és que cal, la cuina de muntanya i els nostres ingredients, amb propostes tradicionals o modernes, però en tot cas, nostres. Bona feina!