Microsites Gastronomia 10/10/2016

Els licors i la xocolata

En tassa o en pastilla, va arribar a ser el gran aliment d’una època, fins i tot una manera de donar importància a un menjar, tant de persones grans com de nens, malgrat que haguem de dir que els senyors en passaven

i
Joan Berenguer
3 min

Andorra la VellaLa xocolata fou durant molt anys un costum -beguda?, menjar?- altament social, d’oferiment pràcticament obligat a les visites. Representava aquest ‘tea five o’clock’ dels anglesos. Els nostres avis li donaven una gran importància i coneixien les seves qualitats, molt diferents segons els fabricants, malgrat que tenia, sens dubte, molta importància la forma de preparar-la. Sabien si estava acabada de fer o s’havia seguit el sistema de la monja que el preparava el dia abans, deixant-la reposar i escalfant-la al bany maria, i aconseguia d’aquesta manera una millor consistència, a més d’una gran concentració del sabor.

Les senyores l’elogiaven en les seves tertúlies i acudien amb goig a les cases que així la preparaven. Fou una agradable època per a les senyores, en què l’energètica beguda -no oblidem la seva base en el cacau i en els aromes- era el centre d’una manera de viure. Nosaltres, els nens d’aquella època, havíem de conformar-nos amb una pastilla amb pa per cobrir els nostres berenars. Els dies de festa, amb una tassa de xocolata i una pasta, i ho esperàvem amb una certa ansietat. El dia de la primera comunió, la pròpia o la d’un amic o amiga, hi afegien una orxata d’ametlles. Era tot un festival. Així mateix, les visites a les granges en companyia dels nostres pares restaven durant molt temps en la nostra memòria i ens feien desitjar una nova sortida.

D’altra banda, aquesta xocolata, en tassa o en pastilla, va arribar a ser el gran aliment d’una època, fins i tot una manera de donar importància a un menjar, tant de persones grans com de nens, malgrat que haguem de dir que els senyors en passaven. Ara -com canvien els temps!- en passen els joves.

Malgrat tot, la xocolata, canviant les seves formes, segueix vigent i la trobem de les més variades formes, ja que la inventiva comercial ofereix constants novetats.

La cuina la segueix utilitzant -potser millor diríem el cacau- per alguns guisats que la necessiten per aconseguir el seu sabor peculiar, com el Mole de Guajalote, plat mexicà en què el cacau és indispensable, i conjuntament amb els fruits asteques, els ‘choles’ fan el plat típic de la Puebla de los Ángeles, orgull de la cuina de Mèxic. En els nostres estofats també s’utilitza la xocolata, que a més d’espessir les salses li dóna el color fosc tan agradable en la presentació, en especial en els plats de caça.

Tots els entesos, els bàrmans, saben que la xocolata líquida lliga molt bé amb els destil·lats i els licors. Cada ‘cazalotero’ ofereix als seus clients les seves creacions. Tan aviat el barregen amb brandi com amb ‘pippermint’, segons l’hora o l’ànim. Una barreja que es beu bastant, principalment a les platges en què abunden turistes, és l’anomenada ‘lumumba’, preparada amb qualsevol de les barreges embotellades de cacau, sucre i llet, amb l’afegit de brandi, en una proporció de quatre a un (l’un és la beguda alcohòlica). Se serveix molt fred, sense gel, i s’aconsegueix una agradable beguda que, com diria un castís, fins i tot alimenta.

Ja posats en cocteleria, els bàrmans ofereixen fantàstiques begudes a base de cacau, des del clàssic ‘Alexander’, a les innovacions que tots els mestres de la barra van aportant. Els francesos preparen el ‘Deveaux’, naturalment amb el seu cognac. La xocolata forma part indispensable d’aquestes begudes envasades.

stats