Mirall d'una història

Andorra la Vella"L'arquitectura ha de transformar una simple protecció i necessitat humana en un espai que es pugui sentir. Ha de ser un mirall de la pròpia societat, i sols és necessari mirar el nostre llegat arquitectònic per entendre la nostra història" CARLES GRAS – Arquitecte andorrà

La història d’un país i, en conseqüència, de la seva societat, ha estat valorada al llarg del temps com un dels elements més remarcables en la seva definició i estructuració com a entitat evolutiva. En la filosofia occidental, pensadors com Hegel o Marx la definien com el conjunt de processos que descriuen el camí de l’home cap a la llibertat, cap al seu bé màxim. Així doncs, la història no és més que un reflex de l’evolució vital dels individus al llarg dels segles, fet que dificulta notablement el seu estudi objectiu a causa de l’escassetat de mostres representatives de l’essència de cada comunitat, d’un pilar immòbil i aliè a tot procés de canvi. Tanmateix, en el cas concret del Principat, sí que es pot parlar de l’existència d’aquestes preuades empremtes; un mirall pròdig que conté la identitat de tots i cadascun dels seus habitants: l’arquitectura.

Andorra, a diferència de molts altres països, ha estat una comunitat tardana en experimentar la seva història. La mentalitat ultraconservadora i catòlica que ha dominat les vides dels seus avantpassats ha conferit una monotonia sociopolítica i cultural al país perpetuada fins ben entrat el segle XX. Tals n’han estat els extrems, que com es manifesta en un passatge del Manual Digest (1748): “[...] A excepció dels camins dels ports, els quals és convenient donar-los-hi una altra Política contrària, més elevada i més fina: que no siguin bons o no estiguin en gran disposició, millor que siguin bruscos, estrets i pedregosos [...]”

De fet, la preponderància d’aquest aïllament, tant polític i geogràfic com cultural i intel·lectual, explica que el romànic llombard hagi esdevingut el principal atractiu cultural del país, representant una vàlua majoritària pel que fa al patrimoni arquitectònic nacional, segons les dades publicades en l’inventari cultural del Principat. Representativament trobem l’església de Santa Coloma, única església romànica al Pirineu amb campanar de planta rodona.

Conseqüentment, l’Andorra com una vall de llàgrimes a l’espera d’una salvació espiritual és la imatge simbòlica que les petites esglésies de pedra, obscures en la seva nau i progressivament més clares en l’atri confereixen a l’ànima dels seus fills. Una combinació de tradició, d’arrelament probablement excessiu a la subsistència i de temor a una figura en la qual, ja sigui per creença autèntica o per Fe nihilista, sempre s’ha dipositat el sentit de l’existència humana, són els contraforts de l’arquitectura ideològica imperant a Andorra abans, durant i força temps després del segle de les llums.

Addicionalment, dels fets exposats anteriorment se’n deriva una idea transcendent, i és que la història andorrana ha tardat en definir-se per si mateixa. Per contra, ho ha fet pel context que l’ha envoltada en cada època, per les influències rebudes i no tant per la voluntat i l’esperit de canvi dels mateixos andorrans. Això comporta, per tant, una certa alienació en la seva identitat, ja que allò que ha nascut per definir-ne l’existència, sotmesa al canvi permanent, queda supeditada a una història que no és la pròpia.

L’arquitectura religiosa seguí com a monopoli a Andorra en època barroca tardana, amb mostres allunyades de les catedrals magnificents i ornamentades típiques d’altres cultures europees i donant lloc a esglésies i santuaris fortament romanitzats, com l’església de Sant Andreu d’Arinsal o la de Sant Joan de Sispony, tot adoptant un caràcter no tan pejoratiu i desmesurat com en la resta del continent, sinó despreocupat i feble en relació a les noves tendències internacionals.

Aquesta postura començà a capgirar-se cap al primer terç del segle XX, quan es donaren les primeres mostres d’obertura a l’exterior i de voluntat de creixement econòmic a Andorra, més enllà de la simple subsistència. Aquest trencament amb la tradició fou significatiu en l’àmbit urbanístic, amb la construcció de carreteres i vials de comunicació amb els països veïns, així com en l’àmbit arquitectònic, no tan sols pel que fa a la construcció de la central hidroelèctrica de FHASA als anys trenta sinó també d’hotels, restaurants i altres establiments paral·lelament a l’augment d’immigració i d’influència turística, nou motor del país a mitjans de segle. Aquestes edificacions introduïren l’arquitectura de granit al país, i n’és un clar exemple l’Hotel Valira. En aquesta mateixa època, el dogmatisme catòlic començà a moderar-se en favor de la nova síntesi històrica a Andorra, probablement l’única que es pot constatar amb convicció, i que suposà una ruptura total amb el conservadorisme vigent fins aleshores sense oblidar, tanmateix, unes arrels sobre les quals la nació se sustentava des de feia segles. Com a resultat d’aquests canvis, l’arquitectura contemporània a Andorra seguí dues vessants complementàries:

En consonància amb l’auge de l’oci, es considerà de nou la proposta de construcció d’un balneari, donant lloc a la inauguració, el març de 1994, del Centre Termolúdic Caldea, obra de l’arquitecte francès Jean-Michel Ruols. Més enllà del concepte social del centre, el seu disseny avantguardista el convertí en una figura emblemàtica en la història d’Andorra, en tant que passà a representar el trencament necessari de la societat andorrana amb un passat fosc i obsolet i la seva situació a primera línia innovadora, per primera vegada motor de la seva pròpia història.

De forma paradoxal, tanmateix, la torre de Caldea (80 metres, l’edificació més alta del país) insinua metafòricament un campanar, cosa que enllaça amb la segona línia arquitectònica contemporània al Principat. De fet, com a mostra de reminiscència del passat comú en la història del país, la religiositat romangué (i roman) palesa en l’Andorra actual. El Santuari de Meritxell (1975), a Canillo, és una obra ambiciosa de Ricard Bofill que no tan sols es manifesta integrada en el seu entorn, sinó també en la història de cadascun dels habitants del Principat. El Santuari, aixecat després de l’incendi de l’església de Santa Maria de Meritxell la nit del 8 al 9 de setembre de 1972, representa a través dels seus murs cortina i arcs de mig punt l’evolució històrica de la societat andorrana des dels seus inicis fins a l’actualitat, aplegant un mosaic d’acceptació i discòrdia que defineix de forma immillorable la realitat dual present a les valls.

En paraules del col·legiat andorrà en l’àmbit, Carles Gras: “l'arquitectura és un llegat que ens identifica com a societat i país, cada obra en el seu moment acaba sent una evolució, una manifestació tant a nivell personal com de la societat en cada instant”. L’arquitectura, segons afirma, esdevé l’eina més adequada per conèixer la vida, la història, l’economia, la societat o fins i tot les inquietuds d’un període, no tan sols com a mostra d’una voluntat de refugi i autoprotecció sinó d’una expressió cultural col·lectiva. “Així ha estat, des de les bordes i cases pairals típiques d’una societat agrària i ramadera fins l’actualitat, i de la mateixa forma serà en el futur; l’arquitectura seguirà intentant donar resposta a les inquietuds socials a l'hora de sentir l’espai. Si no fos així, no parlaríem d’arquitectura, sinó d’una mera construcció”. Com a símil d’aquesta darrera idea, l’arquitecte andorrà proposa “Casa Farràs”, de Josep Mª Sostres, com un intent de modernitat al país dins d’una societat encara tradicional. Una tasca equiparable a la d’arquitectes de renom com Frank Lloyd Wright o Le Corbusier.

Així doncs, l’etern retorn és el concepte que més i millor defineix l’evolució històrica d’Andorra. Un cicle evolutiu que no és pioner en la linealitat, sinó que, seguint les directrius d’Alvar Aalto, arquitecte finlandès del segle passat, busca “utilitzar els materials existents d’una forma més humana”, tal com es veu reflectit en el projecte de Nouvel a Ordino, La Querola, que malgrat aplegar façanes de pedra i pissarra amb reminiscències a les de les esglésies romàniques, és probablement un dels dissenys més innovadors de la història del país.

I és precisament aquesta la síntesi que es pot extreure de tot plegat. La història d’Andorra, representada amb una objectivitat notòriament connotativa a través de la seva arquitectura, és una fusió tardana entre la tradició que l’ha caracteritzada des dels seus inicis amb l’avantguarda que actualment lluita per implantar. Una consonància entre antiguitat i modernitat reflectida en l’harmonia entre el paisatge i l’urbanisme de les valls, que aplega els cristalls espargits al llarg dels anys en el seu camí cap a la unitat, la llibertat i la prosperitat.