Què té d'especial l'Andorra Ultra Trail?

Quatre entusiastes de l'esdeveniment –Antonio Chalita, Harriet Kjaer, Yoko Noma i Apostolos Teknetzis– parlen de l'experiència de participar-hi i dels moments més màgics viscuts

L'Andorra Ultra Trail Vallnord –que està a punt de donar el tret de sortida a la seva desena edició– és més que una cursa. O almenys així ho viuen molts dels seus participants, vinguts de països d'arreu del món. Conversem amb quatre d'ells, un mexicà, una danesa, una japonesa i un francès, perquè expliquin què té d'especial l'esdeveniment i quins han estat els moments més màgics viscuts.

Antonio Chalita (Mèxic)

Com recordes la teva primera participació?
Va ser l'any 2011. Recordo que va ser una cursa que va superar per molt les meves expectatives de duresa i grau de tècnica. Vaig subestimar el recorregut i em vaig adonar que era una cursa completament diferent a la resta. La seva bellesa és incomparable, però el que té de bonica també ho té de dura.

Què té d'especial l'AUTV?
La seva gent, el recorregut i l'ambient entre corredors i habitants d'Andorra. En tot moment l'equip de la cursa et fa sentir únic i especial. Gent que t'agraeix que inverteixis un trosset de la teva vida per estar amb ells. Sense voluntaris no existiria l'AUTV. La Valérie i el Gerard són els directors d'una gran 'orquestra'.

Quins han estat els moments més màgics?
He participat cinc cops en la Ronda i cadascun ha estat especial. Sens dubte, el que més emoció em va fer, fou l'arribada a la meta l'any 2013, envoltat de tanta estimació i admiració de la gent. Un altre gran moment és quan arribes al cim del Comapedrosa i el gaiter [Albert Adellach] genera màgia amb la seva música. Un moment molt important per a mi és quan arribo a Barcelona i agafo l'autobús cap a Andorra: sento que ja estic a la cursa i desconnecto de tot el món. En aquest moment només existeixen Andorra, la seva gent i el meu objectiu.

Harriet Kjær (Dinamarca)

Com recordes la teva primera participació?
Va ser el 2013, però per culpa d'un esquinç vaig haver d'abandonar, així que la meva primera participació amb èxit va ser el 2014. El meu record més fort va ser quan em trobava a 100 metres de la línia de de meta, quan els organitzadors, el Gérard i la Valérie, em van venir a trobar i vam recórrer els últims metres junts. Això sí que és implicació.

Què té d'especial l'AUTV?
Evidentment té les seves muntanyes i els seus paisatges espectaculars, i tant la Ronda dels cims com Eufòria m'han donat la sensació d'estar fent "la volta a un país", un país petit però un país, i m'ha agradat molt aquesta sensació. És un país petit però té una ànima grandiosa, la gent t'obre les seves portes, comparteixen els seus somriures i la seva passió per la muntanya. És un esdeveniment de tot el país i és gràcies als voluntaris i a l'organització que es fa possible.

Quins han estat els moments més màgics?
N'hi ha tants... com a corredora sempre és màgic quan t'adones, una mica després de la meitat de la cursa, que probablement la podràs acabar. Tant per mi com per molta gent són curses 'impossibles', però quan has fet una cosa impossible un cop, t'adones que tot és possible, també en el dia a dia de la vida. Un moment màgic va ser l'any passat a Eufòria, quan vam trobar tempesta en un cim i amb el meu company d'equip ens vam resguardar en un refugi. Hi havia sis persones més d'altres equips que ens havíem anat creuant tota l'estona, i va ser com una petita festa. Al final, ens vam tornar a trobar a l'última pujada i vam decidir creuar la meta junts. Per altra banda, el més dur de l'AUTV és quan creues la línia de meta i t'adones que has d'esperar tot un any per tornar-hi.

Yoko Noma (Japó)

Com recordes la teva primera participació?
El primer cop que hi vaig participar va ser a la Ronda dels cims de l'any 2013. Va ser la cursa de muntanya més dura que mai he experimentat. I encara ho és avui en dia (excepte per Eufòria).

Què té d'especial l'AUTV?
Belles vistes panoràmiques sobre els Pirineus, personal acollidor i gent molt forta que s'hi aplega.

Quins han estat els moments més màgics?
Quan la lluna plena ens observava ben alta i brillant sobre les muntanyes. Era tot calma i pau.

Apostolos Teknetzis (França)

Com recordes la teva primera participació?
Aquest any torno a Andorra per la meva quarta participació a l'Andorra Ultra Trail Vallnord. La primera vegada va ser el 2015, quan vaig córrer la Ronda dels cims, la meva primera cursa de 170 quilòmetres. Em va sorprendre la dificultat del traçat i la tècnica dels senders. Moltes pedres i, a vegades, calia fer el teu propi camí. La pujada al Comapedrosa em va fer por el 2015, tan costeruda i alta. No estava suficientment preparat per l'AUTV, i malauradament vaig haver d'abandonar. Em va encantar l'acollida de la Valérie, el Gérard i de tots els voluntaris. L'organització és perfecta, molts somriures i encoratjaments. El 2016 calia que acabés la Ronda. Des que torno cada any a Andorra, les curses de l'AUTV tenen alguna cosa d'especial, única, em trobo com en família. És la cursa que més m'estimo, la meva cursa preferida. I aquest any, és l'Edició X, i encara serà més especial.

Què té d'especial l'AUTV?
Les muntanyes d'Andorra són una bogeria. Són immenses, salvatges, molt costerudes i extremadament exigents. Per córrer-hi cal estar preparat al 200%. Però també ofereixen un dels paisatges més bonics en trail, estàs sol al món allà dalt! Et sents lliure! El camí de crestes entre el Comapedrosa i el Coll de la Botella és un dels camins més bonics del món! Vaig tornar l'any passat a Eufòria amb els amics de l'equip Ché Roulane, Olivier i Anthony... és una cursa única, fora de norma, i se sent gairebé l'embriaguesa dels cims. Se senten moltes emocions quan es corre a Andorra.

Quins han estat els moments més màgics?
L'acollida pel gaiter al cim del Comapedrosa és un dels millors moments de la cursa! Sembla increïble, però la gaita toca per a tots els corredors que arriben al cim. I a més, per mi el moment més commovedor va ser el pas del darrer coll. Al 2016 em vaig fondre en llàgrimes a la Collada de Meners, estava realment cansat, al límit de les forces, vaig veure la vall i l'última baixada, ja no havia de pujar més. Des del coll la vista era sublim i estava alleujat, orgullós, cansat i emocionat! Un dels meus millors records d'una trail.