Crònica de Mauthausen, 70 anys

10 de maig del 2015. Commemoració del 70è aniversari de l’alliberament del camp. Cada any es fa un record d’aquella efemèride, però en els anys rodons, acabats en zero, la commemoració acostuma a ser més massiva. Avui s’esperen 60.000 persones. Els membres de l’Amical Mauthausen espanyol són extraordinàriament actius i estan molt ben organitzats, tot i l’abandonament total en què els té el govern espanyol, a diferència dels governs de les altres delegacions estatals, que subvencionen els viatges dels participants. Ells, en canvi, s’ho han de pagar tot cada any. Durant el govern Zapatero van tenir algun ajut, ara ja cap.

Fa poc que el govern català ha nomenat Adam Casals com a delegat del Govern a Viena. Ell serà qui s’encarregui de portar dues corones de roses al camp, amb cintes amb la senyera, en nom del govern català. També s’ha desplaçat aquí Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic, a qui el govern ha designat com a delegat seu en aquest acte. Jo hi he anat perquè Esquerra Republicana de Catalunya i jo mateix vam creure que havíem de tenir representació en un acte d’aquesta importància i perquè vam témer que la presència oficial catalana seria molt reduïda, com així va ser. Jordi Palou ha fet, personalment, un paper digníssim, però és evident que el govern català hi havia d’enviar algun conseller o la vicepresidenta. O potser hi podia haver anat la presidenta del Parlament. En casos així, el rang institucional té molta importància. I seria trist que algú pogués arribar a pensar que les institucions catalanes tenen poc interès i poca sensibilitat per la tragèdia espantosa que Mauthausen significa, amb més de 7.500 republicans empresonats, amb més de 4.000 morts i, entre ells, un 22% de catalans. També convindria que hi anés algun any el president de la Generalitat, que no s’hi ha presentat mai.

9 del matí. Amical Mauthausen i els quatre catalans que ens hem constituït en representació institucional col·lectiva (Palou, Casals, el paer de la Paeria de Lleida Joan Ramon Zaballos, que ve comissionat pel seu consistori, i jo mateix) hem arribat en dos autocars i ja som al davant del monument als empresonats francesos. Discursos i 'La marsellesa'. Som allà per solidaritat i agraïment a França, ja que, quan es van repartir els terrenys del voltant del camp perquè els estats hi fessin monuments commemoratius, Espanya no hi va voler participar: Franco ja havia declarat que els republicans espanyols de Mauthausen no eren espanyols, sinó que eren apàtrides, i que, per tant, l’Estat no hi tenia cap obligació, cap responsabilitat, cap lligam. Sembla molt que els governs espanyols fins ara han continuat amb aquesta actitud de menyspreu, no solament perquè no ajuden aquells que volen mantenir viva la memòria dels perseguits i assassinats sinó perquè acostumen a mantenir una certa distància, displicent, desinteressada, amb aquests actes. Diu que fa pocs dies el Congrés dels Diputats ha aprovat per unanimitat el reconeixement de les víctimes de Mauthausen, cosa que ha de ser ratificada properament. Ja seria hora. Potser també per això –i perquè el govern català ha creat la delegació vienesa-, enguany s’ha presentat a Mauthausen el ministre espanyol d’Afers Exteriors, el senyor García-Margallo. Ell també participa en l’acte al monument francès. Ens hem entretingut parlant mentre esperem fer l’homenatge següent.

10 del matí. La comitiva ja és davant del monument espanyol. Per consideració i tradició, esperem que hi arribi el ministre francès. Avancem junts cap al davant del monument, envoltats de moltíssims catalans i espanyols que volen participar en l’acte. Segons versió d’un responsable de l’Amical, que hi anem junts protegeix una mica el ministre Margallo, que, malgrat tot, ha d’aguantar algun crit contrari, contrariat (“'Éste no es tu sitio, tienes que ganártelo'”). El ministre francès fa un discurs excel·lent. També parla uns moments el representant de la Paeria de Lleida. Després parla Jordi Palou, una bona estona en català. Finalment parla el ministre Margallo, que ha sentit el rebuig anterior i es defensa dient que “'sí, éste es mi sitio'”, que ell també té 70 anys, que als 17 ja va començar a fer política. (A mi, m’hauria agradat de saber quina política va fer el 1961, i amb qui.) Després llegeix uns fulls preparats, que són millors al començament –quan es refereix a dades– que al final –quan sembla que vol fer creure que el govern espanyol fa costat als deportats i comparteix l’actitud de l’Amical i d’altres–. Els gestos de disgust i crítica de molts resulten tan eloqüents com els pocs aplaudiments d’acabament del discurs. També parla Enric Garriga, amb un discurs molt de president de l’Amical espanyol, sense cap referència als deportats catalans. Garriga fa molt bé d’acabar cada vegada les seves intervencions amb el puny enlaire i amb un contundent “'Viva la República!'”, que el ministre sent i arxiva.

11 del matí. Comença la desfilada solemne, la manifestació de totes les delegacions presents a través de l’Appellplatz, el llarguíssim rectangle que constitueix el centre del camp i que té, a banda i banda, els barracons que eren dormitoris, cuina, dutxes, i lloc d’extermini. La desfilada és encapçalada per sis supervivents del camp, amb pas cert però fràgil. Intento veure’ls 70 anys abans, quan ells eren allà mateix, colpejats, vexats, maltractats, desnodrits. Aquests supervivents –i alguns altres, pocs, integrats en les delegacions d’alguns estats– són els autèntics protagonistes de l’acte. Per això em moro de vergonya tota l’estona quan vaig sentint per la megafonia que se saluden per ordre alfabètic les delegacions presents i s’esmenten, amb honors i pompa, els ministres, ambaixadors, diputats que les encapçalen. Em sembla absolutament impropi que per recordar els milers de persones que allí van perdre el nom i la vida, ara esmentem els noms i els títols dels que hi van a desfilar. El respecte a les víctimes s’hauria de veure també en això. No podem honorar tant d’anonimat esmentant solemnement els nostres noms, que, en un dia com avui, no tenen absolutament cap importància i més aviat fan nosa.

També em fan angúnia les botes i els uniformes militars dels que acompanyen algunes delegacions. El so d’aquelles botes, el ressò d’aquells passos durs, forts, imposants, em fa mal cada vegada, més encara si tanco els ulls. Entenc que aquesta presència militar dóna, en el nostre món arcaic, un to de solemnitat. Però això també es podria aconseguir sense marcar poder. Els supervivents no haurien d’haver de tornar a assistir a un acte amb gent marcant el pas, ni que ara sigui a favor de la pau.

He de dir, però, que la música i els petits textos que van acompanyant el pas de les delegacions fins que dipositen la corona de flors en un monument al capdavall de l’esplanada, estan bé, són breus, molt ben triats i escaients.

La primera delegació és del Parlament Europeu, presidida per la vicepresidenta Ulrike Lunacek, membre dels verds austríacs i del meu grup parlamentari. La delegació més nombrosa, nombrosíssima, la d’Itàlia. Diu que ha arribat en 60 autocars. Poden ser més. La més reduïda la d’Islàndia, amb un sol representant. Molt aplaudides, per raons segurament ben diverses però ben sentides, les delegacions d’Israel, Alemanya, França, Cuba. I és que hi vénen també delegacions d’estats que no van participar ni directament ni indirectament en els horrors de Mauthausen, com ara la Xina, el Japó o el Kirguizistan.
A Espanya, li correspon, com a “Spanien”, un lloc endarrerit en la desfilada alfabètica. Com que no hi ha lloc per a una delegació catalana –quan la tinguem, ens tocarà anar molt endavant-, li dic al ministre que ens posarem a primera fila, a l’extrem de les autoritats espanyoles. Ell diu “'Claro que sí, la España plural'”. Jo li dic “'Que lo sea'”, i ell “'Ya lo es'”. Ho deixem així. Nosaltres anem amb una corona de roses pròpia i ens acompanyen tot d’estelades de membres de l’Amical i d’estudiants, entre altres, trenta-cinc de la Universitat de Girona, que també han vingut aquests dies. Ens arriba el torn, amb una paraules i música espanyoles –molt adequades– per la megafonia. Els catalans ja estem d’acord i fem un pas enrere. El ministre, acompanyat de dos militars –l’ambaixador espanyol queda al marge–, posa la corona en el monument i fa uns moments llargs de silenci. Marxen cap a l’esquerra. Llavors, nosaltres quatre posem la nostra corona, amb cintes de la senyera que allisem i amb la inscripció que fa present la Generalitat de Catalunya. També ens posem drets i fem uns moments de silenci. Tot s’ha aturat, com en els altres casos. Marxem cap a l’esquerra.

Al cap de poc passa la darrera delegació. Són les dues de la tarda. Tres hores de desfilada. Els actes han acabat. L’emoció, no. La reivindicació antinazi i antifeixista encara menys.