L'11: abans i després

JOSEP-M. TERRICABRAS
JOSEP-M. TERRICABRAS

Quede n tres dies fins a l'11 de setembre i la Via Catalana. Per sort, ara ja no es debat si l'11 de setembre ha de ser una festa lúdica o reivindicativa. L'11 és simplement la festa nacional i s'hi expressen, amb formes diverses, les realitats i els neguits de cada moment. Per això hi haurà protocols oficials i iniciatives populars, retòrica patriòtica i crits i música. Però sobretot hi haurà una llarguíssima, riquíssima Via Catalana que travessarà el Principat i que mostrarà al món la il·lusió de la majoria d'aquest poble per poder votar amb llibertat el seu futur.

Alguns -bastants dels que diuen que els polítics han d'estar pel que preocupa la gent- fan veure que la Diada no és nacional, que l'11 és el 12 i que el setembre és l'octubre. I se'n desentenen, potser perquè no entenen gaire res. És clar que corren el risc que gairebé ningú no els entengui. De què es queixen? ¿Algú els obligarà a ells a fer la Via? ¿Algú els obligarà mai a votar a favor de la independència? ¿Algú els obligarà mai a votar res de res? ¿Doncs per què s'oposen a la voluntat dels altres? Tots tenim la mateixa llibertat, la de dir que sí i la de dir que no, la de parlar o de no dir res. Per què els que es proclamen liberals i oberts tenen tantes ganes de perseguir i prohibir, d'impedir i reprimir?

Aquest 11 de setembre centenars de milers de persones s'alegraran de formar part d'un poble molt antic que està a punt de renéixer, d'un poble que no solament es fa il·lusions sinó que té il·lusió, empenta i ganes col·lectives de canvi. És un poble que té uns reptes enormes -tal com ha assenyalat fa poc aquest mateix diari-, reptes polítics, econòmics, socials i culturals. Un poble que vol acabar amb la corrupció i vol emprendre un camí d'alliberament, de refundació, perquè el benestar, la justícia i la cultura arribin a tothom.

De moment, hi ha un molt bon senyal que ha de ser un presagi: els organitzadors i participants de la Via Catalana (si voleu en diem cadena , i si voleu, sardana ) estan contents. Aquest ha de ser, d'ara endavant, un criteri fonamental del bon polític, de la política bona. No ens cal gent permanentment enrabiada, molesta, enlletgida per la frustració que els causen les seves pròpies idees. La vida política, els projectes en comú, l'afany de llibertat i de justícia han de donar alegria, han de ser motiu de joia. Si no ho són, vol dir que són una altra cosa, que són una obligació, un pes, un guió mal paït, una desgràcia.

Aquest és un punt important d'aquest 11 de setembre i de la Via Catalana. També ho serà de la consulta quan la celebrem, perquè tot això ens agrada (és a dir, ens fa gràcia), i veuríem com una autèntica desgràcia no fer res, quedar-nos quiets, submisos, sotmesos. D'ara endavant haurem de fugir com d'un malson dels que ens volen desgraciar la vida, dels que ens la volen agrejar, dels que ens volen espantar. Si ells són agres, si viuen espantats i tristos, que s'ho facin, però que no se'ns encomanin les seves actituds negatives, fracassades. L'amargor rosega i corseca. La llibertat i el benestar estan renyits amb la por, el ressentiment o amb l'entristiment. El país que volem, ara i demà, és un país més lliure i més just, i per això mateix, més alegre i més radiant.

Heus aquí perquè l'11 de setembreés una diada de gran contingut polític que hem de viure amb joia i amb esperança. Perquè la vida adulta i democràtica ja està empedrada amb prou dificultats perquè nosaltres n'acceptem més que les estrictament necessàries. El nostre projecte consisteix a superar barreres, a desfer opressions i enganys, a estimular una vida col·lectiva que ha de ser molt més gratificant, molt més digna, més humana. No volem anar contra ningú, no volem impedir res a ningú. Simplement volem fer exercici de la nostra llibertat, volem deixar de ser menors d'edat, mentalment i políticament.

El poble ha emprès aquesta Via. Els experts i responsables institucionals que facin la feina de concretar, ordenar, aclarir i preparar els espais nous que nosaltres volem conquerir. Si hi ha dirigents, però, que no tenen prou il·lusió per fer-ho, que només hi veuen dificultats, que s'enretirin, que deixin pas als altres. Al capdavall, el poble disposa d'energies per donar i per vendre, i els relleus polítics i socials no faltaran mai.

La Via Catalana vol ser una via ràpida. Alguns encara es volen preguntar "I després, què?", quan ho saben perfectament: després, la consulta molt aviat. Perquè l'afany i el goig de llibertat tenen terminis curts.