El dia de Nadal estrenem vestit perquè són festes de guardar. De guardar? Les festes de Nadal són les festes de les bosses d'escombraries a petar, plenes de capses, llaços i embolcalls de tota mena. Més aviat, són festes de llençar! Quanta brossa generem amb els embolcalls dels regals, i amb els pongos ("¿dónde lo pongo?") que et cauen dels amics invisibles. Porexpan, capses i cartrons envoltant contenidors formen part de les imatges tradicionals de Nadal. A casa reciclem, gràcies a la tasca de sensibilització que han dut a terme els meus fills, traslladant les consignes apreses a l'escola i aplicant a consciència les RRR -rebutjar, reciclar i reutilitzar-, que s'ha traduït en el fet que aquest any hem enrotllat els canelons sobre la post de planxar, perquè per encabir tots els cubells d'escombraries amb bosses de diferents colors, hem hagut d'eliminar la taula de la cuina.
Ara bé, el discurs sostenible trontolla quan a casa comento que hauríem de posar en pràctica la R de rebutjar. Hem topat amb el que és sagrat, el que és intocable: els regals han d'anar ben embolicats, amb totes les capses, papers i lluentons preceptius per ser un autèntic regal de Nadal. No poder estripar frisós el paper i buscar què hi ha dins la capsa és no poder sentir la veritable emoció del regal. Un cop descobert, l'objecte perd tot l'interès i passa a ser un receptor de pols a la prestatgeria.
Com que l'entorn no em permet rebutjar, reforço el reutilitzar, i cada any regalo a la meva parella el mateix clauer, rescatat de l'oblit al calaix dels mitjons. Quan els seus ulls em miren dient-me "És el clauer de l'any passat!", jo replico que la capsa aquest any és més grossa i el paper és de la darrera col·lecció, le dernier cri en papers. I si no queda convençut, exclamo que, per Nadal, el farcit és més important que el gall.
