Un any dolent, però no pitjor

Aquest any la costa de gener sembla un 8.000. Ja ens ho van anunciar, que el pitjor de la crisi encara havia d'arribar. El 2011 serà un any obscur, terrorífic, sense escletxes, d'infern econòmic. Ens espera l'horror en xifres.

Segons deia un conegut filòsof del segle XVIII, "he patit excessivament pel que mai no ha passat". Des que tinc ús de raó l'amenaça del patiment insofrible m'acompanya. Al parvulari, la meva amiga ja em va advertir que em preparés, que a primària els mestres eren molt poc condescendents. Quan em vaig casar, els meus pares em van avisar de les insuperables dificultats que m'esperaven: hauria de posar la rentadora i bullir la verdura, tota sola. Els comentaris amb el primer embaràs van ser mortífers: "Ara tot canviarà", nits sense dormir, oblida't de les teves aficions, la teva vida en parella canviarà radicalment. Quan va néixer el nen, l'entorn va treure una nova amenaça: "Ui, quan comenci a caminar sabràs què significa treure el fetge per la boca". Sense ni adonar-me'n, el meu fill té ja té dotze anys. Els amics no han perdut l'oportunitat d'anunciar-me que "fins ara has viscut tranquil·la, no saps el que t'espera amb l'adolescència". Vist que tot i això encara em queden forces, llancen una nova amenaça: "Tot va bé fins que comencen a conduir, i el patiment és suprem amb les primeres parelles, estigues preparada". Ja tinc ganes que els meus fills tinguin criatures, diuen que les advertències que reben els avis són molt sucoses: "Disfruta ara, quan tens néts els fills creuen que ets la cangur a preu de saldo".

Les prediccions per a aquest 2011 dels analistes econòmics són molt tenebroses. Per si de cas ara mateix em menjaré una llagosta i, tal com diu aquella amiga tan divertida: desitjo que aquest sigui un mal any, però no pitjor.