09/12/2015

Què és el “canvi sensat” de Ciutadans?

3 min

Ciutadans (C’s) ha construït amb eficàcia una imatge de partit assenyat. Ho ha aconseguit evitant posicionaments que puguin generar animadversió, i aportant solucions que evoquin una falsa idea de pau social en temps de gran polarització (desigualtat, precarització, etc.). C’s proposa solucions que a priori generen simpaties des de molts sectors però que ignoren les arrels dels problemes que alimenten la crisi social. El seu pretès centrisme és una construcció líquida: un còctel d’ideologies de difícil maridatge. Definit pels seus líders com a social-liberal, sota una treballada imatge de modernitat que evoca un fals progressisme, el partit es postula com el més efectiu per guanyar eleccions en plena crisi sense esverar l’establishment, però resultaria totalment contraproduent per a la justícia social. La política econòmica inspirada en l’economia del coneixement dissenyada per l’economista Luis Garicano va com anell al dit a aquests plantejaments.

El model de C’s aspira a constituir un cicle virtuós entre l’emprenedoria, l’educació i la creativitat per guanyar en competitivitat en els sectors de les noves tecnologies on hi ha més valor afegit. El que és interessant d’aquest plantejament no és si funcionarà (molts estudis en altres països plantegen seriosos dubtes sobre la capacitat de l’economia del coneixement per crear llocs de treball), sinó que en un país amb uns índexs de pobresa i desigualtat desbocats, un programa econòmic centrat en la incentivació de l’activitat empresarial sense gairebé iniciatives redistributives atrau un electorat molt transversal. Això explica per què ha aconseguit transmetre un missatge que promet prosperitat sense lluita. El “canvi sensat”, la clau de volta que superarà les lluites “caïnites” que assolen Espanya, generarà riquesa incrementant la competitivitat gràcies al marc d’opcions que ofereixen les noves tecnologies: noves àrees d’expansió empresarial, així com feines dignes, creatives i accessibles gràcies a una nova llei de mercat laboral inspirada en el proverbial estat del benestar danès.

L’èxit de l’estat del benestar nòrdic es fonamenta en la racionalització democràtica de la lluita de classes per convertir-la en una eina de transformació social. La confrontació entre treball i capital ha estat històricament canalitzada a través d’una negociació constant entre govern, patronal i grans confederacions sindicals que representen la majoria de treballadors del país (el 67% a Dinamarca estan sindicats contra un 17,5% a Espanya, segons dades d’OECD. Stat del 2012), una negociació que acaba en grans acords que asseguren el creixement econòmic i la redistribució de la riquesa a través de contractes dignes. Des de fa uns 20 anys, s’aplica un model de mercat laboral flexible que facilita l’acomiadament i que alhora garanteix unes ajudes generoses, a més d’eficaces polítiques actives d’ocupació. Aquest model, anomenat de flexiseguretat tot i que introdueix reformes més pròpies dels models anglosaxons, assegura la protecció social d’un estat que recapta molts impostos.

La flexiseguretat de C’s és una cosa ben diferent. Tindria com a mesura estrella l’eliminació del contracte dual per un contracte únic arrodonit pel complement salarial garantit. Una ajuda, pagada d’un erari públic escanyat, que a diferència de Dinamarca només es destinaria a finançar salaris més baixos per pal·liar el nombre creixent de treballadors pobres. Aquesta reforma del mercat laboral estaria desproveïda dels fonaments d’un estat del benestar desenvolupat, i només maquillaria les reformes habituals del mercat laboral: més precarització a canvi d’una petita ajuda, sense l’exigència de cessions a l’empresariat, i a l’espera de l’improbable retorn de les èpoques de vaques grasses.

La flexiseguretat i l’economia del coneixement, més que pilars de la política econòmica, són artefactes discursius que imaginen un canvi en què, suposadament, tothom sortiria guanyant. La promesa d’atènyer un futur pròsper ignorant que la crisi social comporta confrontació converteix la lluita pel canvi social en un acte inútil. Per què cal reclamar una pujada del salari mínim si aviat gaudirem d’un salari digne gràcies a la flexiseguretat? C’s aconsegueix així situar el debat en un marc fàcil per vendre continuisme a preu de canvi. I segueix el camí del deteriorat bipartidisme: el somni neoliberal de controlar el debat expulsant les alternatives a cops de demagògia i convertint la política en un joc entre tecnòcrates on totes les cartes estan marcades. Si a això hi sumem un neocentralisme desacomplexat, el “canvi sensat” no serà res més que la renovació de les elits corruptes de sempre per saba nova que actualitzi la idea d’una Espanya uniformadora i socialment subdesenvolupada en l’Europa del segle XXI.

stats