La Sagrada Família contra Gaudí i Barcelona

El tercer president dels Estats Units, Thomas Jefferson, deia que li hauria agradat saber més italià per comprendre millor I quattro libri dell’architettura,d’Andrea Palladio, el gran arquitecte italià del Manierisme i contemporani de Miquel Àngel. Jefferson va construir la seva residència a Monticello (Washington) seguint amb cura l’arquitectura palladiana, com ho va fer Iñigo Jones a Anglaterra i altres arquitectes arreu del món. Andrea Palladio (1508-1580) ha estat l’arquitecte més copiat de la història. Preveient aquest fet, explica en els seus llibres com s’ha de construir i el bon criteri que cal tenir a l’hora d’utilitzar les mesures adequades en la definició dels espais arquitectònics.

Copiar Palladio, com ho va fer Iñigo Jones a Anglaterra i Thomas Jefferson als EUA, al segle XVIII, és un exercici acadèmic de bona arquitectura i professionalitat. Però copiar Gaudí i fer Modernisme a cop d’ordinador és un despropòsit. Gaudí va morir l’any 1926 atropellat per un tramvia i la idea de continuar l’obra de la Sagrada Família va començar com un homenatge al mestre dels seus col·laboradors i amics, Sugranyes, Quintana, Puig Boada, Bonet Garí i Cardoner, però posteriorment, amb Jordi Bonet Armengol i Jordi Faulí i Oller, s’ha transformat avui, amb l’ajut de la informàtica, en un negoci mediàtic, al marge de la bona arquitectura.

No cal ser acadèmic per adonar-se que els milers de turistes que devoren la ciutat en poques hores i que visiten la Sagrada Família el que veuen no és l’arquitectura modernista de Gaudí, sinó tota una altra cosa ben diferent que ha fet servir el mimetisme com a eina de treball, i que, per un efecte bumerang, fa mal a la imatge d’avantguarda arquitectònica que sempre ha tingut la ciutat de Barcelona.

Isidre Puig Boada, arquitecte amic i col·laborador de Gaudí, explica molt bé com Gaudí ja va dir que altres arquitectes continuarien l’obra de la Sagrada Família al llarg del temps. Mort Gaudí, cal que els nous arquitectes hi posin el seu nom com a autors de l’obra. És un exercici de pura deontologia professional. Altrament estaríem parlant de la manipulació més gran que mai s’ha produït en el món de l’arquitectura.

Norman Foster va posar el seu nom en la rehabilitació de l’edifici neoclàssic del Reichstag a Berlín, obra de Paul Wallot; i així ho han fet Carles Díaz i Òscar Tusquets en la rehabilitació del Palau de la Música, obra de Domènech i Montaner, i també Josep Pericas, Carles Sanfeliu i Josie Abascal en la rehabilitació de la Farinera del Clot. Molts altres arquitectes arreu del món han seguit també el bon camí d’introduir el seu propi llenguatge i el seu nom en la rehabilitació d’edificis: així avança l’arquitectura.

A Barcelona estem acostumats a la bona arquitectura i si he de triar un bon campanar em quedo amb la Torre de Collserola, de Norman Foster, i amb els dos gratacels de la Vila Olímpica -Torre Mapfre i Hotel Arts, de 154 m-. És una arquitectura projectada per Martorell, Bohigas, Makay i altres icones de l’arquitectura moderna. Però el gran cimbori en construcció al centre de la nau, projectat pels arquitectes Jordi Bonet Armengol i Jordi Faulí i Oller, que superaria les torres actuals i arribaria a l’alçada de 170 m -i es convertiria en l’edifici més alt de Barcelona-, posaria una vegada més en evidència l’error de copiar Gaudí i seria un retrocés en l’arquitectura de la ciutat: una imatge que Barcelona no es mereix.

Ja fa més de 30 anys que el prestigiós crític d’art Alexandre Cirici i Pellicer, en el cicle de conferències fet al CIC de Terrassa 1979/1980, deia el següent: “Gaudí es negava a dibuixar la seva arquitectura. És sabut que els dibuixos que circulen i que es diu que són de Gaudí no ho són. Són dibuixos que feien els ajudants per entendre el que Gaudí volia. Gaudí no volia dibuixar ni volia projectar. Ho veiem perquè s’han fet coses a la Sagrada Família, seguint aquests dibuixos que la gent diu que són de Gaudí, i veiem ben clar que allò no pot ser de cap manera de Gaudí perquè és molt dolent, i Gaudí era molt bo. Gaudí no volia dibuixar. Gaudí es negava a dibuixar. Era un home que volia treballar amb les mans i que tenia sempre la sensació del relleu...”

En un recent viatge a Londres, un grup d’arquitectes del COAC hem pogut tastar la bona arquitectura de la City, on l’skyline es perfila amb gratacels d’extraordinària qualitat i moderna tecnologia. Res a veure amb el que passa amb la Sagrada Família i el futur cimbori: ara és un bon moment per aturar les obres.

L’arquitecte cabdal del Modernisme a Catalunya és Lluís Domènech i Montaner, així ho diuen Leonardo Banevolo i altres historiadors de l’arquitectura, i tanmateix la Sagrada Família no és ni de bon tros l’obra més important de Gaudí. El projecte l’havia iniciat l’arquitecte Francisco del Villar Lozano construint els pilars verticals, que li van impedir a Gaudí d’utilitzar els arcs catenaris, que tant li interessaven i que va projectar per primera vegada a la Cooperativa Obrera Mataronense l’any 1883. Cal afegir, a més a més, que el seu principal col·laborador, Francesc Berenguer, va morir l’any 1914, fet que va afectar profundament el treball professional de Gaudí en els darrers 12 anys de la seva vida, precisament quan es va dedicar -sense la seva mà dreta- només a la construcció de la Sagrada Família.

En els darrers anys, Jordi Bonet Armengol i Jordi Faulí i Oller són els màxims responsables de la continuació de la Sagrada Família (el primer del 1987 al 2012 i el segon del 1990 fins ara), però Gaudí és el reclam econòmic i el gran segrestat per assegurar el finançament econòmic d’unes obres que no són seves. I aquest procés pot augmentar com l’escuma si Gaudí arriba a la santedat. Només cal un miracle, i segur que arribarà, ja que l’Església està molt interessada en la continuació de les obres. Mentrestant, la bona arquitectura se’n ressent, la manipulació de Gaudí és manifesta i els turistes, desinformats, paguen la festa: fins quan?