Catherine Deneuve i la diferència feminista francesa

Com els Estats Units, França està colpida per l’escàndol de Harvey Weinstein, però d’una manera diferent

Així com els nord-americans han tingut des de fa temps una certa fascinació per les dones franceses i les seves actituds respecte a les qüestions de l’amor i el sexe, la visió dels nord-americans sobre el sexe, els codis sexuals i les relacions entre homes i dones també ha intrigat els observadors francesos. Simone de Beauvoir no en va ser una excepció.

A L’Amérique au jour le jour, que va escriure durant una estada als Estats Units el 1947, l’autora va observar els seus homòlegs ianquis amb una perplexitat que encara avui modela les relacions fraternals entre una banda i l’altra de l’Atlàntic.

“La dona nord-americana és un mite”, va escriure. “Sovint se la veu com una mantis religiosa que devora la seva parella masculina. La comparació és correcta, però incompleta”.

A Amèrica, De Beauvoir va trobar que hi havia una mena de paret de vidre invisible entre els homes i les dones que creia que no existia a França. La manera de vestir de les dones nord-americanes, va escriure, era “brutalment femenina, gairebé sexual”. Parlaven dels homes amb una animadversió gairebé descarada: “Un vespre em van convidar a un sopar només de dones: per primera vegada a la meva vida em va semblar que allò no era un sopar entre dones, sinó un sopar sense homes”. Les nord-americanes “només senten menyspreu per les dones franceses, sempre massa contentes de complaure els seus homes i també massa disposades a acceptar els seus capricis, i en això sovint tenen raó, però la tensió amb què s’aferren al seu pedestal moral revela una gran debilitat”.

A França una carta, publicada al diari Le Monde, instava a adoptar una visió més matisada respecte a l’assetjament sexual que la que adopta la campanya #MeToo

Més tard, De Beauvoir va escriure la bíblia feminista del segle XX, El segon sexe, i els seus escrits, juntament amb la seva intensa vida amorosa (que va incloure fins i tot idil·lis amb els seus alumnes, homes i dones), segueixen donant forma a les opinions de les feministes franceses d’avui en dia.

Aquesta setmana s’ha parlat de Simone de Beauvoir després que un centenar de figures públiques franceses, entre les quals hi ha l’actriu Catherine Deneuve i l’escriptora Catherine Millet, firmessin una carta, publicada al diari Le Monde, que instava a adoptar una visió més matisada respecte a l’assetjament sexual que la que adopta la campanya #MeToo [Jo també].

“Aquí s’està plantejant destruir tota l’ambigüitat i l’encant de les relacions entre homes i dones”, va explicar l’escriptora Anne-Elisabeth Moutet, que va signar la carta, a la BBC. “Som franceses, creiem en les zones grises. Amèrica és un país diferent. Fan les coses en blanc i negre i fabriquen ordinadors magnífics. Creiem que les relacions humanes no s’han d’enfocar així”. Moutet ens va recordar De Beauvoir: “A Amèrica de l’amor només se’n parla en termes gairebé higiènics. La sensualitat només s’accepta d’una manera racional, i això és una manera de rebutjar-la”.

Com Amèrica, França està colpida per l’escàndol de Harvey Weinstein, però d’una manera diferent. Al principi, moltes actrius franceses, com ara Léa Seydoux, van començar a compartir públicament les seves històries. Poc després que la campanya #MeToo aparegués a Twitter, l’equivalent francès, #BalanceTonPorc [Denuncia el teu porc], va saltar a la fama i d’entrada va tenir un gran èxit. Dones de diversos sectors professionals van denunciar els depredadors sexuals i van inundar Twitter amb noms d’antics companys o caps que presumptament les assetjaven. Com a resultat d’això, hi va haver homes acomiadats o expulsats temporalment de la feina.

Al cap d’unes quantes setmanes, el to a França va començar a canviar. Els intel·lectuals van començar a manifestar la preocupació que aquestes denúncies anaven massa lluny. Deneuve, en una entrevista televisada, va declarar: “No penso defensar Harvey Weinstein de cap manera. Mai l’he tingut en gaire consideració. Sempre m’havia semblat una mica inquietant”. Tot i això, va dir que estava extremadament sorpresa “pel que passa a les xarxes socials a l’entorn d’aquest tema: és excessiu”. I no era l’única.

Sembla que, d’alguna manera, les últimes mostres de sororitat nord-americana reflectides a la portada de la revista Time i a la cerimònia dels Globus d’Or, on les dones es van presentar vestides de negre i amb el pin “ Time’s up” [Ja n’hi ha prou], han desencadenat la irritació francesa. A la carta, les signants es van mostrar preocupades per l’aparició d’una “policia del pensament” i pel fet que qualsevol que expressi el seu desacord sigui titllat de còmplice i traïdor. Van assenyalar que les dones no són criatures que necessitin protecció. Però també hi havia això: “No ens reconeixem en aquest feminisme”, van dir que “comporta odi als homes i a la sexualitat”.

Les últimes mostres de sororitat reflectides a la cerimònia dels Globus d’Or han desencadenat la irritació francesa

Potser és un tòpic, però la nostra és una cultura que, per bé o per mal, veu la seducció com un joc inofensiu i agradable, que es remunta al temps de l’amor cortès medieval. Com a resultat d’això, hi ha hagut una mena d’harmonia entre els sexes que és particularment francesa. Això no vol dir que el sexisme no existeixi a França, esclar. Tampoc vol dir que no censurem el comportament d’homes com el senyor Weinstein. El que vol dir és que mirem amb prudència les coses que podrien alterar aquesta harmonia.

I en els últims vint anys, si fa o no fa, ha sorgit un nou feminisme francès: una importació americana que ha abraçat aquesta mena de paranoia antihomes més aviat estranya que va descriure De Beauvoir i que s’ha apoderat del #MeToo a França. És aquesta mateixa forma de feminisme la que ha discrepat sorollosament de la carta de Deneuve. Avui en dia també hi ha franceses que surten a la nit en aquests grups només de dones que temps enrere De Beauvoir va trobar tan insòlits.

Quan es va publicar L’Amérique au jour le jour, les dones nord-americanes es van enfurismar. La novel·lista Mary McCarthy no podia suportar el llibre. “ Mademoiselle Gulliver en Amérique ”, va escriure, “que va baixar de l’avió com si baixés d’una nau espacial, amb unes ulleres metafòriques: impacient com una nena petita per assaborir els deliciosos caramels d’aquesta civilització lunar tan materialista”.

En molts sentits, fer burla de De Beauvoir era fàcil: va escriure amb un estil directe, rotund i desacomplexat que podia semblar arrogant per als que no estaven acostumats a la seva franquesa. De fet, però, la reacció epidèrmica a l’altra banda de l’Atlàntic, tant respecte a De Beauvoir com a aquesta carta, pot fer ressaltar la perspicàcia de la crítica francesa. A França som moltes les que considerem que és com si Simone de Beauvoir hagués escrit ahir mateix: “La relació entre homes i dones a Amèrica és una guerra permanent. No sembla que s’agradin. No sembla que hi pugui haver amistat entre ells. Desconfien de l’altre i els falta generositat en el tracte. Sovint la seva relació està feta de petites vexacions, petites disputes i victòries efímeres”.