Històries de la Model

La Model va néixer amb vocació modèlica. Ho va proclamar Pere Armengol i Cornet, el primer secretari de la Junta de Construcció de la Presó Cel·lular: “Avui neix modesta però robusta la corporació que ha de treballar amb assidu zel per vindicar a Espanya el vergonyós estat en què es troba la reforma penitenciària. […] Lluitarem amb la indiferència amb què els governs miren aquest sector de l’administració, haurem de posar en relleu immoralitats i abusos arrelats i sobre els quals es fa els ulls grossos”.

Però la Model gairebé mai no va poder ser modèlica. No ho ha estat, en primer lloc, perquè la massificació creixent va trencar des del seu mateix inici un dels punts fonamentals del projecte. Ens referim al seu caràcter “cel·lular”, és a dir, format per cel·les individuals que havien de garantir un tracte personalitzat per als interns. En aquest sentit, el projecte inicial només va poder mantenir l’organització en galeries, poblades per grups de reclusos més o menys homogenis, sota la mirada central del panòptic, l’espai d’intersecció que, a la manera del Gran Germà d’Orwell, havia de controlar la totalitat del centre.

Però, en segon lloc, la Model no ha estat modèlica perquè tampoc no ho ha estat la història de Barcelona i de Catalunya al llarg d’aquests 113 anys. La Model ha estat sempre reflex i expressió de la realitat política i dels canvis de règim, com pertoca a una presó. Per això entre els seus hostes hi ha hagut criminals, estafadors i delinqüents d’escassa volada, però també sindicalistes, polítics, artistes, sacerdots, professors i fins i tot dos futurs presidents de la Generalitat. Heus aquí un recorregut apressat i inevitablement impressionista per la seva història.

Tot just estrenada, la Model post Setmana Tràgica va viure el consell de guerra que va condemnar a mort el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, finalment afusellat a Montjuïc. La Model de la Gran Guerra va recollir els subproductes d’una ciutat neutral abocada a la disbauxa, l’oci nocturn i l’espionatge. I la Barcelona del Trienni Bolxevic i de la “llei de fugues” va omplir la presó de militants anarcosindicalistes -als quals es van afegir també, tot establint vincles fraternals, els quadres separatistes durant el directori militar del general Miguel Primo de Rivera.

També la Segona República va mostrar la seva inestabilitat a la Model, on van anar a raure els anarquistes que el 1932 van proclamar el comunisme llibertari a l’Alt Llobregat; i, així mateix, l’octubre de 1934 una munió d’alcaldes, regidors, funcionaris, obrers i rabassaires que van donar suport a la proclamació de l’Estat Català del president Lluís Companys. A partir de 1936, la Model es va capgirar del tot, com ho va fer l’ordre social, i la presó va acollir polítics de dretes, empresaris, gent d’ordre i capellans (que, per contrast amb la violència revolucionària del carrer, van poder disposar dins els seus murs d’una considerable seguretat). Després del maig del 37, també van ingressar a la Model una sorollosa allau de reclusos poumistes i anarquistes.

Però la massificació i la ignomínia hi van fer el ple el 1939, amb la victòria de Franco. Aleshores, la població reclusa de l’estat espanyol, repartida en centres penitenciaris, camps de concentració i batallons de treballadors, va assolir les 550.000 persones. En aquell context, la Model, que havia estat projectada per a uns vuit-cents reclusos, va superar els tretze mil. En algunes galeries s’amuntegaven en una mateixa cel·la fins a divuit interns, que dormien amb màrfegues a terra. I els consells de guerra sumaríssims cada dia dictaven condemnes de mort, que s’acomplien a les matinades amb una mateixa rutina: la lectura de les llistes i el trasllat dels triats al Camp de la Bota, on eren afusellats.

La dictadura de Franco va fer de la Model un símbol de la repressió i un emblema de la memòria democràtica. En som testimoni viu milers de persones que hi vam ser empresonades per motius polítics, de consciència o d’orientació sexual. Però a la fi de la dictadura, la Model va esdevenir un exemple de les mancances de la Transició, també en l’àmbit penitenciari. Per això els primers anuncis del seu tancament ja han fet els quaranta anys i s’han repetit amb cada nou govern municipal o autonòmic.

Ara la conselleria que lidera Carles Mundó tanca finalment la Model. I ho fa amb el mateix objectiu amb què va ser construïda: el respecte a la dignitat de les persones i la voluntat de reinserció. No és una tasca fàcil. Li desitgem molta sort.