Autoestima col·lectiva

Tinc ben present una frase que em va dir anys enrere Gavino Balata, un conegut de l’Alguer, mig seriosament mig en broma. Més o menys deia que aquella ciutat és, per als catalans, una mica el que és per als musulmans la Meca: que volen anar-hi almenys un cop a la vida. Potser amb els anys ha anat de baixa aquella mena de fal·lera vinculada als vols de baix cost que connectaven Catalunya fàcilment amb la Barceloneta sarda, però encara segueixo topant amb gent que manté aquella mena de curiositat per comprovar si és cert que en aquell racó de món s’hi parla un català tan especial. De la mateixa manera, tampoc és rar que em trobi algú que em digui que hi ha anat i que no hi ha sentit ni una paraula en la llengua de Ramon Llull. I jo li pregunto, obtenint un silenci per resposta: i vas provar de parlar-hi català? És el mateix cas d’aquells catalanoparlants que afirmen que a la Catalunya Nord no s’hi parla català però que, quan hi van, només hi parlen en francès...

No es pot negar que la salut de l’alguerès no és per tirar coets però tampoc som en un punt on es pugui perdre l’esperança. La Plataforma per la Llengua ens ha mostrat com la llengua es manté viva a partir de les cançons populars amb el documental, molt recomanable, “L’Alguer, un pentagrama com un carrer”. Paral·lelament, la feina sigil·losa però tenaç d’un grup de polítics i activistes va desembocar, el 2018, en l’aprovació, al parlament sard, d’una nova llei de política lingüística. El text posava l’alguerès al mateix nivell de drets i garanties que el sard. Entre altres coses, preveia que les famílies que ho demanessin podrien tenir per als fills escolarització en català fins als estudis secundaris. A més, reconeixia l’oficialitat de la llengua en els actes administratius, preveia la creació d’una xarxa d’oficines de política lingüística i fixava que una tercera part de les emissions de la televisió pública de l’illa havien de ser en alguerès.

És evident que les coses a l’Alguer van a un altre ritme, però el fet és que, encara que a poc a poc, s’avança. Segurament les campanyes i recollides de signatures de la delegació de la Plataforma per la llengua a la ciutat hi han ajudat: ara la junta regional de Sardenya ha aprovat les Línies guia per a l’ensenyament de les llengües minoritàries històriques, el full de ruta del desplegament de la nova llei en el camp escolar. Paral·lelament es va creant una llista de docents aptes per a fer classe en català. Esperem que arribi aviat el dia en què efectivament es compleixi la llei i els algueresos que ho vulguin, que semblaria que són el 92,3 %, puguin escolaritzar la mainada en la llengua pròpia de la ciutat.

Poder aprendre en català serà clau per garantir que pugui haver-hi més converses en aquesta llengua. Però també per demostrar que un parlar que sovint és considerat d’avis és apte per a tot. I, de la mateixa manera, obrir les mires a molts joves que no són conscients que a l’oest del Mediterrani hi tenen més de deu milions de persones que parlen aquest mateix idioma, amb les oportunitats que això representa.

Però fer servir el català a les aules no és la garantia ni de la recuperació de la llengua ni de la seva normalització. Només cal veure el panorama a Catalunya malgrat prop de quaranta anys d’intents de normalització. No només està en perill de regressió, com veiem entre els joves, sinó que el seu ús preferent està cada cop més qüestionat. I més perillós: aquesta mena de culpabilització cada cop penetra més fins al punt que comencen a proliferar professionals dels mitjans públics catalans que justifiquen la introducció de tertulians, convidats, testimonis, espais i continguts en castellà a la graella. Puc referir-me a Ricard Ustrell, idolatrat presentador del Plata Baixa, o la Cristina Puig del mític Preguntes freqüents, que dissabte de la setmana passada pregonava aquesta mateixa idea al Vermut de Llucià Ferrer, a Ràdio Flaixbac. Tertulians, convidats, testimonis, espais i continguts moltes vegades amb una manca de valor afegit específic i que, per tant, aportarien exactament el mateix si en triessin de catalanoparlants. Tot això, en paral·lel a la pèrdua de referents propis que comentava la setmana passada per part dels professionals que fan la tele i la ràdio públiques d’avui en català. I aquests paradigmes són perillosos en el sentit que assimilen els mitjans públics cada cop més a l’oferta ja existent en castellà; els prenen la singularitat de ser en català i del punt de vista català i per tant, algun dia serà difícil justificar-ne l’existència.

El que passa a Catalunya demostra que no només és important ensenyar la llengua, sinó ensenyar l’estima per l’imaginari col·lectiu (la identitat) i l’estima per la llengua com a manera d’estimar-nos a nosaltres mateixos. Com diu el títol del darrer llibre de la lingüista Carme Junyent, El futur del català depèn de tu. I no només això: del futur de la llengua també depèn la pervivència d’una manera de veure i explicar el món; la pervivència d’una manera de ser. En definitiva, mantenir viva la llengua no deixa de ser una qüestió d’autoestima col·lectiva aplicable a qualsevol dels territoris de parla catalana.