Raó de ser

Hi ha persones que, per viure, gairebé necessiten tenir a l'abast les llistes de reproducció de proveïdors musicals d'internet, un bon repertori de cançons descarregades al mòbil... Jo sempre he sigut més de ràdio, com molta altra gent, és clar. D'alguna manera, tots els oients connectem amb l'estil o el tarannà d'una emissora, cosa que dins la seva varietat de continguts, ens genera una mena de zona de confort sonora sense necessitat d'escollir què volem sentir en cada moment. És per això que tinc tres o quatre emissores de capçalera: una de generalista, un parell de musicals i una d'informativa. Elles acostumen a ser companyes de despertar, de tasques domèstiques, de dutxes o de viatges més o menys llargs amb cotxe. I si una cosa tenen les emissores de certa envergadura és que, sense veure'n aparèixer el nom a cap pantalla, l'estil i la sonoritat ja et fan saber de quina es tracta. No és res misteriós, és fet a propòsit.

Dimarts a la tarda agafava el cotxe per esmunyir-me entre les muntanyes amables de Camprodon tot escoltant Catalunya Ràdio, la generalista que freqüento. Pocs minuts després de sintonitzar-la, realment vaig tenir la sensació que el dial havia saltat i que escoltava quelcom més similar a l'espanyola SER o Ràdio Nacional d'Espanya. Començava una entrevista que, ara que ho comprovo, va durar un quart d'hora però em va fer la sensació que mai s'acabava. Era amb un periodista basc per parlar de la retirada de condecoracions post mortem al policia macabre espanyol Antonio González Pacheco conegut com a Billy el Niño. Si bé el presentador va fer l'esforç de saludar l'entrevistat amb una expressió basca que no sabria transcriure, no va ser capaç de fer el mateix per mantenir el català com a llengua de la conversa. Va començar en castellà i s'hi va mantenir tota l'estona tret d'algun moment en què va passar-se al català, cosa que demostrava que l'interlocutor l'entenia perfectament. Si més no, no va presentar dubtes de comprensió davant de cap pregunta en català. Per si fos poc, el presentador i una altra locutora del programa van dedicar estones a llegir tuits en castellà que no costava res de traduir sobre la marxa al català. És més, es notava que això els hauria facilitat la feina a l'hora de pronunciar determinades xifres. Ras i curt, davant d'un entrevistat innocent que entenia perfectament el català i per una actitud lingüística completament desencertada dels locutors, tota l'audiència de Catalunya Ràdio es va haver d'adaptar al castellà i se li va privar el dret a disposar d'emissions radiofòniques públiques en la llengua pròpia, motiu pel qual es va crear l'emissora.

Lluny en el temps queden aquelles èpoques en què el castellà, a Catalunya Ràdio, quedava reduït a les declaracions d'aquells que no saben parlar català. I és que, si s'havia d'entrevistar algú que no entenia el català, ja fos castellanoparlant o parlés qualsevol altre idioma, es recorria a intèrprets: l'audiència sentia el locutor parlant en català, l'entrevistat (només ell) sentia l'intèrpret, i l'audiència sentia la resposta en castellà o, en cas d'entrevistats amb altres idiomes, el doblatge de l'intèrpret al català. El mateix s'aplicaria a TV3.

L'entrevista al periodista basc també és una mostra més de com queda enrere en el temps aquella inquietud que tenien els mitjans de comunicació públics de la Generalitat de Catalunya de contribuir a alimentar l'imaginari col·lectiu català. Actualment, els programes es forneixen d'intervencions d'experts d'arreu d'Espanya, prescindint d'homòlegs catalanoparlants igual de bons o millors. I no només això, es dona volada a qüestions d'actualitat o d'interès d'altres punts d'Espanya quan queden al tinter molts afers de Catalunya o la resta de països catalans segurament molt més interessants per l'audiència catalana. A tall d'exemple, recordo anys enrere llegir el llibre TV3 a traïció, de Víctor Alexandre, que posava de manifest com, per exemple, la televisió pública informava dels casos de violència sexista d'Andalusia però no dels de la Catalunya Nord. O també podem parlar de quan, en dates assenyalades, es dedica més temps a parlar de manifestacions a ciutats espanyoles que a ciutats catalanes. Així és com l'agenda informativa i l'elecció dels referents dels mitjans influents (opinadors, famosos, temes d'interès) pot canviar el marc mental de l'audiència. I només cal sintonitzar una estona TV3 i Catalunya Ràdio per constatar que cada cop contribueixen més a dissoldre aquest marc mental català dins l'espanyol.

Com en alguna ocasió ja he indicat, cada vegada es fan més visibles, sobretot a través de les xarxes socials, les queixes d'oients i espectadors sobre no només la qualitat lingüística dels productes de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA), sinó també per la proporció creixent de continguts en castellà. I últimament sembla que cada setmana el got vessa més a base de gotes noves. Exemples recents en són l'emissió de la sèrie Drama, una edició recent del programa FAQS que pràcticament va ser íntegrament en castellà, incloent-hi bona part de les intervencions de la presentadora, etc. La pilota es va fent grossa i fins i tot ha acabat posant el crit al cel la consellera catalana de Cultura, Mariàngela Vilallonga, a qui s'ha deixat sola davant les feres en verbalitzar el que mitja tuitosfera catalana denuncia dia rere dia. No només això, com aquell qui diu, la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, li va posar la mà a la boca.

Passat l'intent fallit de la consellera de posar-ho sobre la taula i vist que els tuits dispersos no fan efecte, apareix ara un intent col·lectiu per aturar "la castellanització de TV3". L'impulsa la Plataforma per la llengua. Es tracta d'una recollida de signatures a una carta dirigida a la CCMA que exigeix mesures per frenar la proliferació de continguts en castellà a TV3 i l'alta quota de tertulians castellanoparlants als programes, entre altres. De fet, aprofita per posar de manifest com aquestes pràctiques discriminen directament els telespectadors de la Catalunya Nord que, sent també catalans, no tenen cap mena d'obligació ni deure de saber la llengua castellana, de la mateixa manera que espectadors catalanoparlants d'altres països que segueixin el canal per internet. I, per damunt de tot, sense buscar els tres peus al gat, recorda, com s'ha fet en múltiples ocasions des d'aquesta columna, que un dels objectius fundacionals de la CCMA és contribuir a la normalització de la llengua catalana.

Ras i curt: ja hi ha prou canals que emeten en castellà com perquè TV3, creada per compensar això, també ho faci, oi? Si quan posem TV3 i Catalunya Ràdio ens costa constatar que hem sintonitzat la cadena en qüestió, vol dir que s'ha arribat a un grau de desnaturalització alarmant. Serà indispensable que el clam sigui unitari i que iniciatives com la de la Plataforma per la llengua tinguin èxit perquè els mitjans de comunicació públics tornin a anar en sintonia amb la seva raó de ser.