La valentia, a judici a la Xina

L’abril del 2011 la policia secreta xinesa em va segrestar en un aeroport de Pequín i em va retenir durant 81 dies en un lloc secret. Quan em van deixar en llibertat, el govern em va acusar d’evasió d’impostos, tot i que gairebé totes les preguntes que em van fer eren sobre les meves activitats polítiques. Em van exigir que pagués els impostos endarrerits i una multa per un total de 2,4 milions de dòlars i, quan vaig preguntar quin era el motiu d’aquella extorsió, un funcionari em va contestar: “Si no et castiguem, no ens deixaràs en pau”.

Doncs vaig decidir no deixar-los en pau. Em vaig posar en contacte amb Pu Zhiqiang -un dels pocs advocats prou valents per defensar els activistes polítics maltractats pel règim autoritari xinès- perquè interposés un recurs. Ell es va fer càrrec del meu cas. Em va impressionar la minuciositat amb què es preparava i la claredat de les seves idees. Als tribunals era incisiu, persuasiu i valent.

Pu Zhiqiang ha defensat, al llarg dels anys, molts periodistes, demandants i defensors dels drets humans. La seva assistència lletrada, així com la seva valentia i grans coneixements, l’han convertit en objectiu de persecució política. Els dirigents consideren que la seva influència, que no para de créixer, és una amenaça.

Després de 19 mesos de detenció, Pu Zhiqiang va ser portat a judici el 14 de desembre davant del jutjat intermedi número 2 de Pequín, sota el càrrec de “provocar baralles i disturbis” i “incitar a l’odi ètnic”, acusacions basades en set missatges publicats al seu microblog, en els quals criticava la política del Partit Comunista. Dimarts el govern el va declarar culpable i li va imposar una sentència de tres anys, tot i que va suspendre l’execució de la pena. El veredicte implica automàticament la inhabilitació de Pu Zhiqiang per exercir l’advocacia i elimina la plataforma des de la qual ha donat veu als que no en tenen.

El desenllaç ha sigut millor del que s’esperava, potser a causa de la pressió internacional, però quan el posin en llibertat la policia vigilarà tots els seus moviments i si durant els pròxims tres anys reprèn les activitats polítiques el poden tancar a la presó en qualsevol moment.

Quan, el juny del 2011, em van alliberar de la custòdia policial, les autoritats em van prendre el passaport i em van prohibir publicar articles a internet. No em permetien parlar als mitjans de comunicació. Van instal·lar càmeres de vigilància als edificis i pals d’electricitat de fora del meu estudi i a fora hi van apostar agents de policia. Havia de demanar autorització per sortir de casa i, quan me la donaven, em seguien de prop. A Pu Zhiqiang li donaran un tracte semblant.

Vaig conèixer Zhiqiang l’estiu del 2009, quan representava l’escriptor Tan Zuoren. Jo no coneixia Tan, però sabia que havia posat en marxa un projecte d’investigació semblant al meu. Tots dos volíem treure a la llum que la mort de més de 5.000 nens, el maig del 2008, en el terratrèmol de Sichuan es va deure en gran part a la pèssima qualitat de la construcció de les escoles. Quan Tan va publicar a internet els resultats de la seva investigació, la policia el va arrestar.

Pu Zhiqiang va venir al meu estudi com a advocat de Tan. Vaig veure un home del nord alt i corpulent que parlava amb una veu ressonant però tranquil·la. Creia que el que jo havia descobert seria d’utilitat per a la defensa de Tan. La seva dedicació em va commoure. Vaig acceptar anar a testificar sense ni un moment de vacil·lació. El dia del judici la policia va irrompre al meu hotel a les 3 de la matinada i ens va impedir brutalment, a mi i els meus col·legues, sortir fins que no hagués acabat el judici. Em van fer unes ferides al cap que van posar en perill la meva vida. Tan va ser condemnat a 5 anys de presó tot i les eloqüents tàctiques de defensa de Pu Zhiqiang.

A la Xina hi ha una greu escassetat d’advocats independents prou valents per lluitar pel valor universal dels drets humans. Però Pu Zhiqiang és diferent.

El 1989, quan Pu Zhiqiang estudiava dret a Pequín, va participar en la vaga de fam per la democràcia de la plaça de Tiananmen. Em va dir que la nit que els tancs del govern van entrar a la ciutat ell i una estudiant de medicina van ser dels últims a anar-se’n de la plaça. De camí cap a la residència es van perdre per uns carrerons. Per a ells va ser una sort, perquè van evitar els soldats que patrullaven pels principals carrers disparant trets a l’atzar contra els manifestants. Aquella estudiant es va convertir més tard en la seva dona.

Pu Zhiqiang mai ha deixat de reclamar al govern que reconegui la matança del 1989. El maig de l’any passat la policia el va arrestar perquè havia assistit a una reunió privada per commemorar el 25è aniversari del moviment estudiantil del 1989 a Tiananmen. Ni els seus amics ni jo ens imaginàvem que estaria detingut tant de temps sense judici. Durant aquest temps els investigadors han interrogat els seus amics i col·legues, i han examinat els comptes del seu despatx amb l’esperança d’acusar-lo de delictes econòmics, com han fet amb mi i molts altres activistes. Quan aquestes temptatives van fracassar, van recórrer al microblog.

Però tot i que de persones com Pu Zhiqiang n’hi ha molt poques, el seu cas no és únic. Des que el van arrestar han desaparegut molts advocats defensors dels drets humans. Ningú de fora del règim sap on són o què els estan fent. Les seves famílies no els poden visitar i als seus fills els han prohibit sortir del país. És previsible que en un futur pròxim els esperin judicis i veredictes de culpabilitat com els de Pu Zhiqiang.

Mentre el món parla amb entusiasme del poder econòmic de la Xina, ningú hauria d’oblidar que aquest auge es produeix a costa de la llibertat i els drets humans. Per desgràcia, molta gent de dintre i fora de la Xina s’ha resignat a la submissió del sistema judicial al poder del Partit Comunista.

Però jo rebutjo aquesta indiferència i aquesta insensibilitat tan habituals. Rebutjo la idea que a la Xina hem d’acceptar el que ens donen.

Etiquetes