"Ànims, molts ànims" des de Lledoners
Psicòloga especialista en victimologiaVisitar un centre penitenciari sempre suposa endinsar-se en un món paral·lel on la vida es compassa a un ritme propi, amb una idiosincràsia com a poc estranya, que es respira a cada cantonada. Ser allà ens fa conscients de l’extrem privilegi de la llibertat, i alhora, de la duresa del presidi. Fa un parell de setmanes, un grup de persones vam tenir l'oportunitat de fer una trobada de poesia i música al Centre Penitenciari Lledoners en un acte obert a les persones recluses. L’únic objectiu de la trobada era portar un bocí de cultura a una quotidianitat amputada d’improvisació, viscuda entre quatre parets massa estretes i marcada per les rutines que ocupen l’excés de temps.
Amb l’art es produeix la meravellosa experiència de la desintegració dels límits entre el nosaltres i el vosaltres, i en aquest desdibuixar-se tot flueix. Tothom recita, canta, viatja i comparteix espontaneïtat. Hi havia cares estimades i conegudes. Els presos polítics, enmig de la resta de companys reclosos, amb l’única voluntat de disfrutar del moment, del parèntesi.
Allà eren ells, i després que la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat hagin formulat finalment els càrrecs, allà segueixen, segur que amb una força i una convicció envejables que tan sols és regalada a aquelles persones que realment creuen profundament en la conveniència i necessitat del camí recorregut. I així, convençuts, planten cara a la injustícia, ocupant el seu temps amb diferents activitats com l’escriptura, l’esport, el cant o el teatre i amb rutines que els són pròpies pel context en què estan (neteja, cuina...), col·laborant en diverses tasques per aconseguir beneficis oferts dins del sistema penitenciari. Tan sols així, treballant-s’ho –per molt que alguns personatges intentin falsejar la realitat amb mentides, aberracions i indecències–, dia a dia aconsegueixen accedir a determinades condicions, com alguna visita, per la seva bona conducta. Com algun d’ells ens deia: "Per haver tret bones notes".
L’empresonament dels presos i les preses polítiques és un ultratge extrem a la democràcia i a la llibertat, i la indignació i tristesa del moment del comiat són ofegadores. Però, paradoxalment, és en els seus ulls i les seves paraules on trobes el consol. I això és el que més em va aclaparar, perquè quan ens acomiadàvem i dins meu creixia la frustració davant l’extrema injustícia, eren ells qui ens repetien: “Ànims, molts ànims”. Allà, el comiat gèlid de la presó es combinava amb l'enorme humanitat d'unes persones que han reflexionat en la part més profunda de les seves vides. Unes vides en les quals, com algun d’ells em va dir, el temps ha perdut la linealitat, de tal manera que es viu sense expectatives ni plans, concentrant la força en cada instant i atorgant sentit al motiu que els ha dut allà.
Allà eren i allà segueixen, i mentre marxaven en la injusta direcció de les seves cel·les, un d’ells es va girar i, amb el puny alçat, de nou ens va tornar a cridar: “Ànims, molts ànims!”
