Desxifrant les violències masclistes

El porno està mediatitzat pel mercat i construirà allò que els consumidors escullin

A les xarxes hi ha centenars de vídeos que pretenen justificar el cibercontrol de la dona en l'àmbit de la parella / GETTY

Durant el 2019 les condemnes a menors d’edat per delictes sexuals van augmentar un 29%. Fa uns dies ens despertàvem altre cop amb un titular tan preocupant com aquest. Unes dades, però, que no fan altra cosa que explicar allò que fa massa temps que està passant. L’augment d’informació en l’àmbit de les violències masclistes pot semblar alarmant però tan sols està visibilitzant i aportant llum a una emergència vital històrica que, amb unes arrels extremadament profundes, obscures i ancorades al nostre sòl social, ha estat dinamitant la vida de les dones.

Davant d'aquest augment progressiu de violència sexual entre menors que reflecteix l’Institut Nacional d’Estadística, la Fiscalia ha exposat la seva preocupació. I apel·la a la pornografia com a element clau per comprendre, en la seva opinió, el que està succeint. I és que és evident que els continguts sexuals propis del porno mainstream, tal com apunten ja diversos estudis, estan carregats de violència sexual i poden provocar la seva naturalització i, esclar, la cosificació i hipersexualització de les dones. Però és important evitar que els arbres no ens deixin veure el bosc i, des de l’amplitud de mires, identificar altres elements encara més estructurals i bàsics, com ho pot ser la inexistència d’una educació afectiva sexual real, no tan sols en els joves sinó en les famílies, però també en el professorat i en la societat en general. El porno està mediatitzat pel mercat i construirà allò que els consumidors escullin, i generarà altres productes si els que ofereix no són demanats. Per tant, a banda de reflexionar sobre les pràctiques extremadament masclistes que es donen en el porno mainstream i de crear legislacions específiques que també són necessàries, el problema de fons va molt més enllà. Estem davant d'una realitat multidimensional que, en darrera instància, es troba en el context d'una cultura patriarcal que sustenta i dona la saba necessària per al manteniment d'aquestes expressions masclistes diverses, que l’únic que promouen i afavoreixen són les desigualats i els desequilibris de poder (i privilegis) entre homes i dones. Cal comprendre, per exemple, que quan els nostres fills comencen a consumir porno, entre els 10 i 11 anys, si no hem fet una feina prèvia, hi arriben des la desinformació i tan sols amb el filtre del biaix patriarcal amb el qual som criats (que hi és tot i que cada cop esdevé més sofisticat i menys perceptible), i aleshores ja anem tard.

Les agressions masclistes es mantenen entre les noves generacions, però alhora hi ha més capacitat d’identificar les violències viscudes

Contextualitzar les dades, no parcialitzar-les, i comprendre-les permet eixamplar els límits socials, posant llum a allò que històricament s’ha relegat al silenci i que és clau per guiar-nos en el desplegament d’estratègies per a la lluita contra les violències masclistes.

I és que fa tan sols un parell de setmanes també es posaven sobre la taula els resultats de la sisena Macroenquesta (2019), que es fa aproximadament cada 4 anys i té com a objectiu conèixer el percentatge de dones de 16 anys o més residents a l’estat espanyol que han patit o pateixen algun tipus de violència masclista. En aquesta edició, una de les principals novetats ha estat la incorporació de preguntes per mesurar l’assetjament sexual i per ampliar les qüestions sobre violències sexuals amb l'objectiu de conèixer millor una de les xacres patriarcals més doloroses.

Altra vegada, alguns dels resultats clau poden resultar alarmants, però no expliquen res que en el fons les dones no sabéssim: la dada més destacada que s’ha presentat és que una de cada dues dones (57,3%) a l’estat espanyol ha patit violència al llarg de la seva vida pel sol fet de ser dona, i una de cada 5 n’ha patit en els 12 mesos previs a la realització de l’entrevista.

Algunes de les dades sobre violències sexuals apunten que les dones d’entre 16 i 24 anys són les que en pateixen més (71,2%). Això té una doble lectura: les agressions masclistes es mantenen entre les noves generacions, però alhora hi ha més capacitat d’identificar les violències viscudes.

Tan sols es denuncien el 8% de les violències sexuals fora de la parella. Els motius són diversos i apunten clarament a elements socials limitadors: la vergonya, el fet de ser menor quan va succeir, la por a no ser creguda o el temor a l’agressor (el 70% dels autors són amics o familiars).

Les informacions que es desprenen de l’enquesta són múltiples i cada d’una esdevé un fil per conèixer millor un dels problemes estructurals més greus que tenim com a societat. Però encara són massa els que es miren aquesta realitat des de la butaca de la seva zona de confort i sense sentir-se interpel·lats a actuar. S’indignen, apoltronats en els seus privilegis, i ens donen ànims perquè seguim amb la “nostra lluita”. La indignació se l’emporta el vent i la inacció és aliment per a les opressions. El que està clar és que aquí hi falta una peça clau: els homes i el seu paper en la destrucció d’aquest sistema d’opressió.