Generació mascareta

Les mascaretes estan esdevenint una interferència en la funció de les cèl·lules de l'empatia

Dilluns vinent la majoria de centres educatius catalans obriran les portes als alumnes enmig de debats, disquisicions i dubtes. Amb la tríada de les mesures de seguretat –mans, distància i mascareta– s’espera evitar contagis i controlar un possible rebrot. Però aquesta nova manera de viure té uns, diguem-ne,  efectes col·laterals, que cal tenir en compte per prevenir-ne les conseqüències.

Mai hauríem pensat que la nostra mainada aniria a escola amb mascareta o que es prohibirien les abraçades entre companys d’escola després de mesos sense veure’s. I això pot interferir en el desenvolupament emocional de les nostres criatures (sobretot en l’etapa infantil), tal com ja apunten diversos estudis. Per exemple: les mascaretes estan esdevenint una interferència en la funció de les neurones anomenades mirall. Aquestes, conegudes també com a cèl·lules de l’empatia (les que ens contagien el riure o els badalls i són claus per a la interacció social), troben en les mascaretes una barrera infranquejable que pot dificultar l’aprenentatge emocional, sobretot el relacionat amb la nostra expressió facial o el reconeixement de les expressions en els altres. Perquè el nostre aprenentatge relacional passa per la imitació inconscient d’accions que veiem en els altres. 

A més a més, les mascaretes i la distància social també poden afectar els adolescents, tot i que en un altre sentit: la interacció humana esdevé més artificiosa, i comporta fins i tot bloquejos emocionals; la comunicació perd espontaneïtat, s'impregna de cert temor i, fins i tot, ens podem sentir incòmodes en les relacions de proximitat amb els altres. De fet ja s’aprecien respostes de rebuig al contacte físic, trastorns d’ansietat o l’augment de fòbies, entre altres aspectes relacionats amb la salut mental que emergeixen o s’accentuen amb la pandèmia.

Les mesures de seguretat són indispensables per evitar els contagis però cal reduir l’impacte de les seves derivades creant estratègies que compensin la pèrdua de contacte físic o la impossibilitat d’observar l’expressió facial completa, cosa que pot afectar la descodificació de les emocions o fins i tot la representació del món (com a lloc hostil on el contacte amb altres esdevé perillós). Utilitzar recursos virtuals com gravar parts de les classes o proposar tasques audiovisuals enregistrades per veure’s sense mascaretes; buscar alternatives per compensar la impossibilitat del modelatge vocal (l'observació de la boca facilita adquisició de la parla i la pronunciació); canviar la distribució de les aules perquè tothom tingui la mateixa visibilitat del professorat, que haurà de posar més intenció en el llenguatge corporal; utilitzar pantalles en lloc de mascaretes per facilitar la visió del rostre del professorat, o, fins i tot, promoure una educació més multisensorial, són exemples d’estratègies que caldrà incorporar. Per sort la plasticitat cerebral és meravellosa i aquesta és la màxima garantia que la mainada s’adaptarà als canvis. Però també serà clau com els hi plantegem el tema, si com una cosa limitant o si ho integrem com una cosa normal. Saber com estan, com se senten i ser-hi, acompanyant-los perquè ens sentin a prop tot i la distància física, serà la garantia perquè aquesta etapa pugui integrar-se com una part més dels seus aprenentatges vitals.