El dret a la seguretat
Què és la seguretat? Hem de reconèixer que, per si sola, aquesta pregunta podria tirar enrere molts dels lectors i lectores. I és que gran part de la població encara sent que el tema de la seguretat l'afecta relativament poc: tan sols els és propera quan són víctimes d’algun delicte. 'Policia', 'multes', 'furts' o 'robatoris' són paraules que embolcallen aquest camp i que el submergeixen en una mena de nebulosa, de manera que ens fa bola i ens n’acabem allunyant.
La seguretat és un àmbit que ha anat obrint-se poc a poc, però mostra unes taxes de permeabilitat baixes i encara és poc receptiu a diferents visions, com la de les dones (més enllà de ser construïdes com a víctimes).
Aquests darrers dies de campanya electoral, la seguretat esdevé novament un arma llancívola que bona part dels partits polítics presenten dibuixant-la en blancs i negres, centrant-se sovint en mers titulars que representen un percentatge molt minoritari del que realment és i representa la seguretat de gran angular.
Tal com ens recordava l’enyorat J. Curbet, la seguretat és un dret fonamental que, més enllà de delimitar o reduir, facilita el ple desenvolupament de la ciutadania. La seguretat és molt més que els cossos policials, molt més que el nombre de furts o robatoris o sancions: la seguretat és llibertat. Perquè només quan em sento i estic segura puc sentir-me lliure.
Segons les enquestes sobre aquest tema, la sensació d’inseguretat que tenim les dones triplica la dels homes, cosa que limita la nostra vida per una por apresa. El més curiós és que les que ens podríem considerar grans expertes en inseguretat –les dones–, històricament hem quedat relegades fora d’aquest àmbit, sobretot pel que fa als espais de reflexió i decisió. No hem estat escoltades i el tema “de les dones” s'ha convertit en un tema menor dins un model de seguretat pública hegemònicament patriarcal. Ja ho afirmava M. de Montaigne quan deia que “les dones no s’equivoquen quan rebutgen les regles que s’introdueixen al món, sobretot perquè els homes les van fer sense elles”: la seguretat n’és un clar exemple.
Històricament s’ha optat per un model de seguretat delegada, en què l’estat s’ha erigit com un gran proveïdor de seguretat a partir dels cossos policials, que amb actituds paternalistes ens han infantilitzat i convertit en subjectes passius a qui protegir. Tot plegat ha confós i desproveït la ciutadania –i especialment les dones– de la capacitat de participació, decisió i autonomia en aquest camp. I tot i que s’estan impulsant algunes experiències de participació social i de debat conjunt canviant aquesta perspectiva en algunes ciutats (per exemple, amb l’urbanisme amb perspectiva de gènere), el model majoritari encara tendeix a limitar la vida de les dones (quan se situa la pressió en les actituds de les dones i no dels agressors, amb missatges limitadors com el “No surtis sola", en lloc d’incloure la perspectiva de l’autodefensa i altres estratègies d’autogestió com un camí cap a l’aprenentatge i l'empoderament en la gestió de la pròpia seguretat).
Així, s’han substituït gran part de les xarxes de seguretat informals (entorns propers, que caldria incorporar més enllà dels cossos policials) que han estat claus històricament per xarxes de seguretat formals (professionalitzades). No es tracta de substituir les xarxes de seguretat, sinó de combinar-les i integrar-les per assolir un bé comú.
El model de seguretat més conservador, que radicalitza els seus plantejaments davant qualsevol crisi, torna ara a oxigenar-se gràcies a alguns partits polítics, que opten altre cop per les polítiques de la por davant les polítiques de la llibertat (la polèmica de Rubí pel centre de menors no acompanyats n’és un clar exemple).
Que la seguretat incorpori el feminisme no passa tan sols per incorporar més dones en els espais de decisió, sinó també per un canvi de paradigma que doni espai a les diferents realitats que no han tingut quotes de poder i que converteixi la seguretat en un espai de coneixement i reflexió crítica molt més transversal, rebutjant així posicionaments anacrònics, simplistes i fragmentats que limiten la nostra societat.
Trencar les estructures de poder patriarcals i endogàmiques que històricament han controlat la seguretat serà clau per oxigenar el model de seguretat. Ara, amb les eleccions municipals a tocar, tenim una gran oportunitat per repensar aquest àmbit optant per plantejaments estratègics a llarg termini i no per propostes reactives immediates, que tan sols busquen l’impacte mediàtic i no van a l’arrel del problema. Incloure la perspectiva de gènere i la mirada de gran angular a la seguretat ens permetrà desfer els nusos conservadors que han estacat un dels nostres drets fonamentals. Perquè ara és el moment de decidir si quan parlem de seguretat volem parlar de polítiques de la por limitadores o de polítiques de la llibertat inclusives.
