El dur retorn de les dones de Chibok

Ara el desafiament de les dones nigerianes alliberades és encarar les vides que van quedar en suspens aquell14 d’abril del 2014

Enmig de la multitud de notícies negatives i recurrents que ens assalten cada dia, afortunadament dissabte passat s’informava el món que Boko Haram havia alliberat 82 de les nenes que havia segrestat en una escola de Chibok l’abril del 2014. Les negociacions entre el grup terrorista i la contrapart, formada pel govern nigerià, el govern suís, la Creu Roja i altres ONG, donaven els seus fruits. S’acceptava l’entrega d’alguns milicians del grup radical a canvi de la llibertat de 82 menors segrestades.

Actualment, però, encara hi ha més de 100 nenes retingudes, que segueixen en mans d’un dels grups terroristes més mortífers i violents que s’han conegut mai. I és que el segrest massiu de 276 nenes d’entre 12 i 17 anys en una escola del nord-est de Nigèria va obrir una profunda ferida social i va fer que la comunitat internacional reaccionés exigint l’alliberament de les menors. Aquest clam inicialment va ser viral i es va convertir en una gran campanya global sota el lema #bringbackourgirls.

Durant aquests anys de segrest s’ha pogut alliberar part d’aquestes 276 nenes. L’octubre passat, com a resultat de llargues negociacions, van ser alliberades 21 noies després de més de dos anys de captiveri. D’altres van poder fugir, com és el cas de 57 nenes que el mateix dia del seu segrest es van poder escapar i d’alguna noia que, quasi de manera inversemblant, es va poder escapolir del control del grup terrorista.

La captura de les escolars responia a dos objectius: la guerra simbòlica a l’educació occidental i la possibilitat de disposar d’esposes

El segrest de les nenes de Chibok formava part de l’estratègia de Boko Haram per crear un califat islàmic al nord-est de Nigèria. La captura de les escolars responia a dos objectius: la guerra simbòlica a l’educació occidental i la possibilitat de disposar d’esposes. Les nenes eren obligades a convertir-se a l’islam i forçades a casar-se, per tenir fills i crear, així, el futur exèrcit de soldats que seguissin la lluita. Algunes de les nenes, doncs, han esdevingut esposes d’aquests bàrbars, i d’altres han estat convertides en esclaves sexuals, per al “descans del guerrer”. Violades i agredides físicament, psicològicament i sexualment, doncs, algunes han tingut fills i d’altres han estat venudes en xarxes d’explotació sexual a altres grups criminals.

Algunes d’elles han estat utilitzades com a nenes bomba. Entrenades com a terroristes suïcides per la manca de sospites que generen, en alguns dels casos fins i tot han pogut demanar ajuda in extremis i evitar la immolació.

Parlem d’unes nenes que, pel que han viscut, probablement ja no poden definir-se com a tals. Ara són dones que, ja alliberades i retornades a les seves famílies, apareixen a les imatges amb la mirada perduda i el cap cot. Porten roba multicolor, en un intent de reconnectar amb el que havien perdut i també d’esborrar i destruir la imatge amb què eren presentades als vídeos que Boko Haram difonia com a proves de vida.

La simple imatge d’aquestes dones, de les supervivents, evoca una tristesa profunda que colpeix el més íntim dels estats anímics

Però la simple imatge d’aquestes dones, de les supervivents, evoca una tristesa profunda que colpeix el més íntim dels estats anímics. Les noies apareixen de nou agrupades, en una sala atapeïda de mitjans, mostrades al món altre cop, probablement sense que ningú els hagi demanat el parer. L’alegria de compartir el seu alliberament és comprensible, però prioritzar-la a les seves necessitats pot provocar, una vegada més, massa dolor.

Ja lluny del control del grup terrorista, el procés d’alliberament tan sols acaba de començar. Ara el desafiament és encarar de nou les vides que van quedar en suspens aquell 14 d’abril del 2014. Elles ja no són les que eren: ara són dones amb l’ànima esquinçada que han après a sobreviure a una situació que no hauria de tenir cabuda al nostre món. Oblidar el dolor no és possible, però fer-lo minvar i intentar integrar-lo serà part del seu procés de recuperació, que caldrà garantir perquè es pugui parlar de l’èxit real de l’alliberament de les dones de Chibok.

El gran desafiament en el camí que ara s’obre no és tan sols d’elles, sinó que ha de ser una obligació i una responsabilitat compartida amb les famílies, la comunitat i el compromís internacional, per reconstruir les vides, els drets i la dignitat de les supervivents. Quan les càmeres marxin, quan ja no siguin notícia i tot torni al ritme latent de la quotidianitat, serà quan caldrà tornar a alçar les veus per no oblidar i exigir el retorn de les més de cent noies que encara estan segrestades. Llavors també serà el moment en què caldrà garantir els drets de les dones ja alliberades, per no permetre que siguin excloses, discriminades ni oblidades.

Cal una lluita comuna perquè es respecti les dones supervivents i no s’imposi l’estigma i l’exclusió de les víctimes.