Pacifisme emocional

Identificar què ens genera malestar emocional ens permetrà validar l’experiència viscuda

ALBA ALFAGEME
ALBA ALFAGEME Psicòloga especialista en victimologia

La paradoxa segueix més viva que mai. Després de la violència que han patit els moviments de desobediència civil no-violenta els últims mesos –tant pel que va passar l’1-O com pel posterior empresonament dels seus líders polítics i socials– diferents partits polítics espanyols segueixen intentant culpabilitzar-los i amplifiquen aquest discurs anticipant una jornada negra i descontrolada aquest 21-D.

Tot això no és aleatori, perquè la violència política a què estem fent front busca reprimir, silenciar i evitar la reclamació dels drets legítims. Algunes de les seves armes més efectives se situen en l’esfera emocional i persegueixen la desmobilització, el cansament, la destrucció del teixit comunitari i l’escapçament polític i social com a estratègies centrals.

Per això és clau comprendre aquests fets, desinstal·lant la culpa imposada per combatre aquest atac emocional, i no caure en les provocacions.

I aquí és clau que cada persona mantingui un compromís ferri amb el pacifisme, amb la desobediència civil no-violenta, perquè aquest camí els descol·loca i sobretot perquè construeix nous escenaris aniquilant les velles imposicions.

La desobediència civil no-violenta és la clau perquè els descol·loca i sobretot perquè construeix nous escenaris aniquilant les velles imposicions

Però aquest compromís amb la no-violència cal que s’asseguri primer en la part emocional abans de ser acció, perquè aquest pacifisme emocional passa per un treball constant de revisió personal, per així anar equilibrant els atacs rebuts pels violents, en una forma de descompressió saludablement gestionada per la pròpia persona i per la col·lectivitat.

És totalment legítim sentir ràbia, frustració, ira... Però aquestes emocions, sense una gestió adequada, poden abocar-nos a accions de resposta immediata, que poden provocar actituds intenses de caire més violent. I aquestes actituds, que ens poden semblar alliberadores a l’instant, a llarg termini acaben esdevenint uns dels màxims enemics dels gran canvis socials assolits a través de la resistència no-violenta.

Per tant, és indispensable buscar espais on compartir les preocupacions explorant noves accions a realitzar, promoure estratègies perquè aflorin els recursos individuals i socials i ser creatius a l'hora de resistir pacíficament. Estratègies totes elles d’aquest pacifisme emocional que facilitarà que determinades emocions no ens cremin entre els dits i alhora ens situarà en l’acció i l’avenç de la desobediència civil no-violenta.

Només des de la valentia de la introspecció i reflexió personal sincera podrem afermar el compromís individual

Però això no s’assoleix de manera espontània sinó que requereix un treball de gestió emocional en la part individual i comunitària, un enfortiment organitzatiu i social, un acompanyament psicològic en els processos judicials dels mateixos presos i preses polítiques i del seu entorn, participació política quotidiana, l'ús de la cultura, per exemple, com a espai de descompressió emocional... tot coordinat de manera global per tal d'avançar en el camí.

Preguntes tan legítimes sobre temors, sobre el sentit de tot plegat o si ha valgut la pena l’esforç fet... són símptomes que necessiten respostes, perquè només des de la valentia de la introspecció i reflexió personal sincera podrem afermar el compromís individual.

Identificar què ens genera i ha generat malestar emocional ens permetrà validar l’experiència viscuda, que caldrà integrar per seguir endavant. Construir narrativa és molt reparador i ens permet observar el camí per on seguir.

Obrir noves rutes implica errors, encerts i aprenentatges constants, però de la mà d’aquest pacifisme emocional el camí podrà esdevenir real i exitós.