Publicitat
Publicitat

La profanació dels drets humans

Diumenge, 30 de juliol, va ser el Dia Mundial contra el Tràfic d’Éssers Humans, una efemèride que ens recorda que l’esclavatge segueix en plena forma: és el tercer negoci més lucratiu del crim organitzat. Segons l’ONU, hi ha 27 milions de persones convertides en mercaderia. Davant la falta d’alternatives, les víctimes són enganyades, traslladades, venudes i comprades en un món en què ja tot es pot adquirir. Tot plegat encara passa desapercebut per a moltes persones, que no són conscients que conviuen diàriament amb l’esclavatge modern.

Aquesta efemèride, doncs, ens recorda les persones que cada dia estan patint l’extirpació de la condició d’humans: els queda només el substantiu d’ ésser. El bisturí que els retalla la vida i l’existència i que els sega la llibertat està en mans d’un suposat Primer Món del qual formem part i que, amb el sistema de desigualtats existent, dona cobertura a aquesta explotació.

Algunes persones fugen de la guerra i acaben atrapades en unes vides inertes; d’altres fugen de la pobresa perseguint somnis i topen amb el pitjor malson, i d’altres busquen una vida millor en una realitat tan estèril que no hi brota ni una llavor de futur. El tràfic d’éssers humans pren les formes que siguin necessàries per poder respondre a la demanda. No queda clar qui determina els productes que s’oferten al mercat, però sí que milions de persones a tot el món són engolides de diferents maneres.

L’explotació sexual és la forma més visible i estesa al nostre país, i alhora la més naturalitzada. És una de les expressions de l’esclavatge modern. Violades sistemàticament, convertides en vagines a disposició del consumidor, les dones explotades sexualment són domesticades a través d’agressions i amenaces constants. Vistes com a cossos que s’utilitzen i es llencen, ja conformen un calaix més de la nostra dolorosa realitat. Hi ha temporers que treballen als camps amb unes condicions climàtiques extremes o en alguns tallers tèxtils on treballen divuit hores, i on dormen sota les taules en què perden la vida; paguen deutes estratosfèrics a partir d’uns suposats sous que no poden ni qualificar-se com a tals. Hi ha dones que estan atrapades en domicilis propers als nostres, en situació de servitud domèstica, molts cops assetjades sexualment pel seu cap, treballant 365 dies, tancades i sense possibilitat de moure’s amb llibertat. Hi ha nenes que són obligades a practicar la mendicitat com a forma de subsistència, pressionades i extorsionades. Moltes acaben sent agredides i maltractades, i són empeses a delinquir per poder aportar ingressos a les estructures criminals. Una gran part acabaran en l’explotació sexual, on, finalment, resultaran més rendibles. Més demanda, més guanys. Tan senzill com això.

Es donen casos de desaparicions de criatures que són segrestades, per exemple, en camps de refugiats, i que són venudes als circuits clandestins de pornografia infantil, a causa de la demanda de milers de bàrbars del suposat Primer Món. Hi ha nenes que són venudes per contraure matrimonis forçats, algunes de les quals acaben patint maltractaments extrems per part de les parelles o sent revenudes per a l’explotació sexual o per a l’explotació reproductiva, en què seran sotmeses a embarassos forçosos per vendre les criatures que pariran.

Soles, condemnades i agredides, moltes d’aquestes persones acabaran morint físicament o anímicament, sense que ningú les reclami ni les plori, perquè les famílies s’aferren a l’esperança d’un possible retorn o perquè, simplement, ja no tenen família. Com els milers de persones que perseguint la vida acaben empresonades en camps eterns, o caminant per les nostres ciutats sense rumb o esdevenint cossos que suren enmig del Mediterrani. Tot plegat, difús en la immensitat de l’oblit. Guerres, pobresa i conflictes empenyen milions de persones a fugir, a desplaçar els seus cossos, deixant enrere les seves vides per poder-les recuperar en algun moment. Però tot s’esvaeix quan les estructures criminals sabotegen les seves opcions de tornar a viure.

El crim organitzat és el mitjancer i proveïdor que respon a la demanda d’un suposat Primer Món que, ja sigui com a destinació final de les persones o dels productes que elaboren o per al manteniment d’un pervers sistema estructural de poder, compra les mercaderies, i alhora permet aquest crim.

Les persones som capaces de crear coses meravelloses, però també de donar forma a l’horror i a les barbaritats més extremes, com és el tràfic d’éssers humans. Cal decidir individualment i col·lectivament quin paper volem prendre en tot plegat. La campanya #corblau ofereix accions per a l’acció personal, però també cal exigir polítiques públiques clares, compreses i dotades econòmicament per lluitar contra una de les formes més virulentes d’atemptat contra la humanitat. I és que el tràfic d’éssers humans profana i destrossa la dignitat i els drets humans.

Riure, malgrat tot