Portar el govern espanyol davant de la justícia

S’han vulnerat drets i principis que se situen més enllà de la Constitució i estan articulats en una legislació internacional vinculant

Fa uns dies, abans de l’aplicació de l’article 155, i quan encara no s’havia aixecat el secret de sumari que pesava sobre la investigació de l’1-O, vaig presentar una denúncia davant de la Comissió Europea en la qual s’afirma que les autoritats espanyoles, a l’hora d’abordar el referèndum de l’1 d’octubre, van violar els drets i les llibertats fonamentals protegits per l’article 2 del Tractat de la UE. Interposar una demanda per l’incompliment de la legislació de la UE per part d’un estat membre ho poden fer tots els ciutadans de la Unió; només cal omplir un formulari senzill, disponible a la pàgina web de la Comissió.

Els amics m’ho van desaconsellar perquè creuen que podria contribuir a l’esclat d’una guerra civil entre els nacionalistes espanyols i els catalans: abans d’emprendre una estratègia jurídica, hem de saber a qui afavorirà. Insto els meus conciutadans de la UE, sobretot els que viuen a Espanya, a seguir l’exemple, i voldria establir amb claredat els motius de la meva convicció que portar l’actual govern espanyol davant de la justícia no és només raonable, sinó que pot apaivagar l’onada nacionalista. De fet, podria ser l’únic camí per aconseguir-ho.

El desplegament de la força policial contra els votants pacífics, amb un balanç de 1.066 persones ferides, ha desencadenat una gran indignació pública. El govern espanyol l’ha defensat com un “ús proporcional de la força” dirigit a protegir la llei, ja que considera que el referèndum és il·legal, una posició a la qual sembla que la UE dona suport. Durant els debats del Parlament Europeu, ningú va posar en dubte la il·legalitat del referèndum, ja que el Tribunal Constitucional espanyol el va declarar il·legal en la seva sentència del 6 de setembre. El Tribunal Constitucional, per la mateixa lògica, va declarar il·legal la sessió del Parlament de Catalunya prevista per al 9 d’octubre, posterior al referèndum, perquè hi havia la possibilitat que en aquesta sessió es declarés la secessió de Catalunya.

Malgrat que no hi ha prou base legal per responsabilitzar el govern espanyol de la brutalitat policial, sostinc que les seves accions, basades en les dues resolucions esmentades del Tribunal Constitucional espanyol, violen el dret a la llibertat de reunió i a la llibertat d’expressió (vehiculades per un referèndum). Aquests drets estan protegits pels articles següents:

-Art. 10 i 11 de la Convenció Europea de Drets Humans.

-Art. 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides.

-Art. 2 de la llei bàsica de la UE (Tractat de Lisboa).

Les accions en qüestió infringeixen també la Constitució espanyola i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. La primera és un carreró sense sortida evident; la segona, però, també ho és. Els drets enumerats a la Carta de la UE creen obligacions només per a les institucions de la UE i per als estats membres quan apliquen la legislació de la UE. Dins la jurisdicció de la UE, només es pot recórrer, per tant, al breu article 2 del Tractat de Lisboa, que obliga els estats membres a respectar els drets i les llibertats fonamentals (fora de la Carta dels Drets).

En les democràcies liberals, cap legislació, ni tan sols la Constitució, és una font de drets i llibertats fonamentals

Quan un ciutadà presenta una denúncia davant de la Comissió Europea, ha d’especificar de quina manera es veu personalment afectat per l’incompliment en qüestió. Jo he afirmat que la violació dels drets i les llibertats fonamentals del govern espanyol perjudica la qualitat de la democràcia a la UE, cosa que m’afecta personalment.

La llibertat a mercè del “poble”. Permeteu-me ara aclarir els motius pels quals les decisions del Tribunal Constitucional espanyol que han proporcionat la base legal de les accions del govern de Mariano Rajoy s’haurien de considerar una violació de la legislació internacional i de la UE, i per tant mereixerien una sanció a les autoritats espanyoles.

En les democràcies liberals, cap legislació, ni tan sols la Constitució, és una font de drets i llibertats fonamentals. L’articulació dels drets pot ajudar a enfortir-la, però aquests drets bàsics estan per damunt de les Constitucions de cada país, com la voluntat del poble o les decisions de l’autoritat pública. Per això, el Tribunal Constitucional espanyol no pot afirmar que el referèndum català (és a dir, el dret a la reunió pacífica i la llibertat d’expressió) es pot suspendre en virtut de l’art. 2 de la Constitució espanyola, que estableix la indivisibilitat de la nació espanyola.

També és il·legítim prohibir una sessió del Parlament de Catalunya, tal com va fer el Tribunal, sobre la base que l’assemblea podria proclamar una secessió que està prohibida per l’esmentada estipulació contra la secessió. Amb la mateixa lògica, el Tribunal podria prohibir parlar i fins i tot pensar a l’entorn de la secessió. Qualsevol Parlament en una democràcia liberal té dret a reunir-se i debatre el que vulgui.

Teòricament aquestes dues resolucions del Tribunal Constitucional espanyol donen validesa legal a les accions que el govern espanyol va emprendre en l’intent de suprimir el referèndum català, afirmant que era il·legal. No obstant, encara que el Tribunal ha donat a aquestes accions del govern una aparença de legalitat, no tenen legitimitat, ja que vulneren drets i principis bàsics que se situen més enllà de la Constitució i que estan articulats en una legislació internacional vinculant.

Fent-ho, el Tribunal Constitucional espanyol redueix la doctrina jurídica de l’imperi de la llei en què es fonamenten les democràcies liberals (és a dir, la llei que sosté la supremacia dels drets bàsics incondicionals i universals en les llibertats) a la doctrina de “l’imperi per mitjà de la llei” seguida per les dictadures.

A més, la Constitució espanyola converteix l’estat de dret en un simulacre en equiparar-lo a la voluntat del poble (la Constitució garanteix “la consolidació d’un estat de dret que assegura el compliment de la llei com a expressió de la voluntat popular”). “La voluntat del poble” és el mecanisme de promulgació de la sobirania popular, és a dir, està al servei de la democràcia. L’estat de dret protegeix els ciutadans de l’abús del poder fent que certs drets i llibertats siguin incondicionals i inalienables, és a dir, està al servei de la llibertat. Quan la llibertat es posa a mercè del “poble” el terme liberal del binomi democràcia liberal mor.

Etiquetes