L’1-O al Parlament Europeu

Ara que Carles Puigdemont ha guanyat les eleccions europees a Catalunya amb un programa pràcticament reduït a “portar l’1 d’Octubre al Parlament Europeu”, potser és un bon moment per recordar que l’1-O ja es va debatre al Parlament Europeu el dia 4 d’octubre del 2017, i per recordar la visió sobre el cas que van exposar els portaveus de les principals formacions polítiques europees.

Manfred Weber, en aquell moment portaveu del Partit Popular Europeu (i ara candidat de Merkel a presidir la Comissió Europea), va ser contundent. D’una banda, va manifestar que ningú podia romandre indiferent al que s’havia vist a Catalunya el dia 1 i va dir que ho sentien molt pels ciutadans que havien estat ferits -cosa que el rei Felip encara no ha fet-, i no va dubtar a proclamar que el PPE refusava la força com a solució política. De l’altra, va dir que el PPE no podia acceptar el comportament del govern català, que sense una majoria de vots a les darreres eleccions (recordem el 47,8%) havia violentat l’estat de dret amb la convocatòria d’un referèndum il·legal. Va acabar la seva intervenció amb una crida al diàleg entre espanyols, perquè segons ell no és al Parlament Europeu que cal buscar la solució a un conflicte intern d’Espanya.

El seu col·lega del grup socialista, Gianni Pittella, no va dir res de substancialment diferent. Adreçant-se directament al govern català, Pittella va dir que una declaració unilateral d’independència seria una provocació addicional després del referèndum “inútil” del dia 1, que va titllar de “plebiscit unilateral imposat en oberta violació de la Constitució democràtica i de l’estat de dret”. Segons ell, un govern regional que representa menys del 50% de la població no pot perjudicar el futur d’un poble sencer, i per acabar va adreçar-se al president Rajoy per dir-li que la gestió de la crisi hauria pogut i hauria hagut de ser diferent, i va reiterar la crida al diàleg del seu col·lega del PPE.

Una pregunta interessant és què va dir Guy Verhofstadt, portaveu de l’Aliança de Liberals i Democràtes per Europa (ALDE), a la qual pertanyia l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa. Doncs bé, després de condemnar la judicialització del conflicte i la “deplorable” violència exercida, Verhofstadt es va adreçar explícitament als seus “amics catalans” per dir-los que perseguir la separació a qualsevol preu no era en interès dels ciutadans de Catalunya. Per ell, el punt clau no era que el referèndum fos contrari a la Constitució sinó més aviat que no tingués la legitimitat democràtica bàsica. Segons Verhofstadt, els “amics catalans” sabien que la majoria de catalans no participarien en el referèndum, el resultat del qual ja se sabia abans que comencés. “Manipulació? Engany?” -això és el que es preguntava el cap de files de Ramon Tremosa. I per si això no fos poc va reblar el seu discurs dient que declarar la independència basant-se en el resultat d’un referèndum defectuós seria “totalment irresponsable”. En comptes d’això, com els seus col·legues, va demanar a les parts que paressin l’escalada i s’asseguessin al voltant d’una taula, presidida per la convicció que el futur de més de 70 nacions europees no està en la “brutal separació” sinó en la “cooperació profunda” en estructures federals en una Europa federal.

En resum, les tres principals formacions polítiques europees van coincidir en tres punts: condemna de la violència, condemna del referèndum i d’una -aleshores imprevisible- declaració unilateral d’independència, i crida al diàleg en el marc de l’estat de dret, no pas en el marc del dret d’autodeterminació. Aquest és el Parlament Europeu que hi havia l’any 2017 i, si fa no fa, un Parlament Europeu com aquest és el que trobarà Carles Puigdemont si les autoritats espanyoles no li impedeixen prendre possessió de l’escó que indiscutiblement ha obtingut. La diferència entre el 2017 i el 2019 és que ara Puigdemont viu a l’exili i hi ha un bon nombre de líders independentistes en situació de presó preventiva sobre els quals plana l’amenaça de dures condemnes. És possible que la presència de Puigdemont a Brussel·les i Estrasburg serveixi per canalitzar simpaties cap a la situació dels presos i exiliats, en la línia del document del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU, però si som realistes és molt improbable que “Europa”, com suggereix la contundent interlocutòria del TEDH, es desviï del seu suport a l’estat de dret i al diàleg entre espanyols i s’arrengleri amb Puigdemont a favor de la República Catalana.