La DUI o un compromís?

Havent corejat amb determinació el verb votar en futur, present i passat, i havent condemnat sense pal·liatius l’actuació policial, després de l’1-O no hem de perdre de vista la realitat dels fets ni el nostre deure com a analistes de fomentar un debat matisat que vagi més enllà dels comprensibles tancaments de files.

Certament, no vam votar “com sempre”. Encara que fos per culpa de l’Estat, l’1-O no va ser un referèndum homologable. Ja ho advertia Sònia Andolz, observadora electoral de l’OSCE, en una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio: “El referèndum no es pot fer amb totes les garanties que es necessiten”. Segons ella, en aquestes condicions, els observadors no podran donar l’ok al referèndum “com a procés electoral” encara que el puguin justificar com a procés legítim d’ordre social o polític. (Un pronòstic confirmat per l’informe preliminar de la missió d’observació internacional, on es conclou que el referèndum, a causa de les circumstàncies adverses en què va tenir lloc, no va poder complir estàndards internacionals clau.)

Amb garanties o sense, el cert és que es van recollir 2.286.217 paperetes (un 43% del cens). Èxit o fracàs? Fa poc Josep Vicenç Eres escrivia en aquest diari: “És molt evident que si en el referèndum no hi participen com a mínim els mateixos votants del 9-N (2.305.290 votants) s’haurà de considerar un gran fracàs”. Segons ell, el resultat “inqüestionable” hauria estat el vot de 2,99 milions de catalans. Estrategs més coneguts van fer reflexions en la mateixa línia: en una tertúlia a El matí de Catalunya Ràdio, Vicent Partal va sostenir que el caràcter vinculant del referèndum dependria de la participació: “Si al referèndum vota un milió de persones, no serà vinculant. Si en voten tres, o tres i mig, sí que ho serà”. Mesos abans, en una xerrada a l’Hospitalet de Llobregat, Artur Mas va defensar que no s’havia de fixar un quòrum mínim de participació, però va admetre que tot el que fos per sota del 50% no li semblaria “correcte ni legítim”.

Amb 2 milions de vots i una participació del 43% es pot declarar unilateralment la independència? Abans de fer-ho encara caldria fer una reflexió més. Durant la campanya electoral (si es pot dir així) es va dir i repetir que la votació no anava d’independència sinó de democràcia, i és indubtable que moltes persones van acudir als col·legis electorals, desafiant tots els entrebancs, per votar en clau de democràcia. Canviar el relat sobtadament la nit electoral no va ser un gran exercici de sinceritat política. (Tampoc es pot perdre de vista que els mitjans de comunicació i els mandataris europeus han denunciat la violència policial, però cap -ni Orbán- ha considerat “vinculant” el resultat del referèndum.)

I encara podríem afegir un quart problema. La pregunta que se sotmetia a votació estava mal formada en la mesura que contenia dues preguntes en una. L’independentisme monàrquic pot ser tan residual com es vulgui, però no es podia expressar en aquesta votació. Tant que es van estudiar els precedents i sembla que ningú es va fixar en el referèndum islandès de 1944, en què els votants van haver de respondre dues preguntes separades: una sobre l’abolició de la Unió amb Dinamarca i una altra sobre la constitució de la República d’Islàndia.

Introduir la monarquia en el debat no és un exercici acadèmic. Aquest any se celebra el 150è aniversari del Compromís (Ausgleich) de 1867, que va significar la creació de la confederació entre Àustria i Hongria, quan encara no feia 20 anys que els austríacs havien executat els líders de la Revolució Hongaresa de 1848. Amb el Compromís, Àustria i Hongria van esdevenir dues entitats polítiques separades, que només compartien el cap d’estat (emperador d’Àustria i rei d’Hongria al mateix temps), l’exèrcit i la política exterior.

És veritat que el Compromís va ser un pacte entre elits que no va ser ratificat per la població. Però també es veritat que en els annals de la història trobem unions personals com l’austro-hongaresa que sí que han tingut la sanció de les urnes. L’any 1918 l’electorat islandès va ratificar en referèndum el Tractat d’Unió en virtut del qual Islàndia -fins aleshores una “comunitat autònoma” danesa- esdevenia un estat lliure i sobirà en unió personal amb Dinamarca. Considerant també l’experiència històrica catalana en unions personals, a l’hora de resoldre el conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya no és inoportú tenir present aquesta modalitat d’articulació territorial. Permetria restablir en certa manera una estatalitat anterior (a l’estil bàltic), i no hauria de ser una solució indissoluble: al capdavall, ni Islàndia va mantenir la seva unió amb Dinamarca ni Hongria la seva amb Àustria.