07/09/2017

Encara no és hora, catalans

2 min
Banderes pel sí en un balcó.

Professor de la UABEl 27 d’agost Moldàvia va commemorar l’aniversari de la seva independència. En el seu discurs de celebració, el primer ministre, Pavel Filip, va recordar que fa 26 anys “el coratge i la voluntat política d’una generació remarcable” i “circumstàncies geopolítiques favorables” van donar a llum el nou estat. Sense adonar-se’n, Filip va concentrar en una sola frase tota una lliçó de política comparada. A l’est europeu, des de Grècia (1822) fins a Kosovo (2008), totes les independències esdevingudes en els darrers dos segles s’expliquen per la combinació d’aquests dos factors. La independència de Grècia no s’explica sense el concurs de russos i britànics, de la mateixa manera que la de Bulgària no s’explica fora del marc de la guerra russo-turca. Les repúbliques soviètiques no s’haurien independitzat -o no tan ràpid- sense el col·lapse de la Unió Soviètica. Etcètera.

‘Realpolitik’

Aquests darrers dies, al Parlament la voluntat política i el coratge ragen a dolls. El que no s’acaba de veure són les circumstàncies geopolítiques favorables. Ens agradi o no, Espanya no és un estat en descomposició com Iugoslàvia o l’URSS. Espanya és un pes pesant de la Unió, on la integritat territorial i l’estabilitat política són valors que cotitzen molt alt. I a més resulta que les altres nacions oprimides de l’Estat no tenen cap interès a desintegrar-lo. Passi el que passi entre ara i l’1 d’octubre, o l’1 d’octubre mateix, el pronòstic de la realpolitik és clar: encara no ha sonat l’hora de la independència catalana. Aquesta generació remarcable de polítics catalans ens ha fet creure que la independència depèn només de nosaltres mateixos -del carrer, com se sol dir-. Doncs no senyora: la política comparada diu que els processos independentistes no es guanyen al carrer -o no només al carrer-. I els catalans haurien de ser els primers a ser-ne conscients, perquè ja acumulen tres insurreccions contra el poder constituït a Espanya, en les quals van poder comprovar a bastament que la independència no depenia només d’ells mateixos.

L’únic consol de tot plegat també ens el dona la política comparada. Ucraïna es va independitzar després de la Primera Guerra Mundial i no se’n va sortir. Ho va tornar a intentar als anys 40 del segle XX i tampoc va funcionar, malgrat el coratge i la voluntat política de generacions remarcables. No va ser fins a l’any 1991 que es van donar les “circumstàncies geopolítiques favorables”. És clar que aleshores va venir un estat fallit -però aquesta és una altra història.

stats