Publicitat
Publicitat

Nou govern, vella política lingüística?

Si fem atenció al pacte d'estabilitat signat per CiU i ERC, sembla evident que la qüestió de la llengua no serà l'afer més prominent en l'agenda política de la X legislatura. A part de la defensa (estrictament reactiva) de la immersió, l'única mesura en aquesta àrea que preveu l'acord és "desplegar, de forma ambiciosa, el marc normatiu que impulsa el català en alguns àmbits en què la nostra llengua es troba minoritzada, com ara el cinema, el consum o la immigració". Encara que sigui una sola frase, val la pena que ens hi entretinguem.

Per interpretar aquesta frase inconcreta, un exercici instructiu pot ser acudir als programes electorals de les formacions polítiques signatàries del pacte. El de CiU és especialment vague. Pel que fa al cinema, diu que "s'apostarà pel cinema català i en català" i més concretament que es promouran "acords de col·laboració lingüístics per disposar de cinema en català i occità". La idea de desplegar el marc no ve de la formació que va guanyar les eleccions sinó del seu soci parlamentari. "Desplegarem la llei vigent del cinema", diu el programa d'ERC. El que el partit no explica és com ho pensa fer. Els governs de CiU ja han intentat dues vegades establir quotes per a pel·lícules doblades o subtitulades en català i no se n'han sortit. Arran de la llei de política lingüística de 1998, en temps del president Pujol i del conseller Pujals, ja es va fer un primer intent que va acabar amb la simple retirada del decret que regulava la qüestió. Arran de la llei del cinema de 2010 el president Mas i el conseller Mascarell ho van tornar a provar, amb els resultats que tothom coneix. La pregunta és quina fórmula màgica té ERC per fer complir la llei vigent del cinema; la primera hipòtesi és que no en té cap. De fet, el mateix programa d'ERC sosté que "la llei del cinema no pot aplicar-se amb l'actual marc polític". En aquest sentit, sembla que aquesta és una de les moltes qüestions que cal ajornar fins a l'obtenció d'un estat propi. I encara, perquè si fem un cop d'ull a la política comparada les perspectives no són gaire prometedores. L'únic nou estat europeu de tradició dobladora en el cinema (Ucraïna) no ha aconseguit ucraïnitzar les seves sales, que segueixen dominades pels productes doblats al rus.

En el cas del consum, no cal anar al programa d'ERC. CiU mateix ja ens diu que exercir els drets i deures en matèria de llengua (en aquest i altres àmbits) "no serà plenament possible si el català no disposa de les eines pròpies de les estructures d'estat". La diferència amb ERC és que aquí CiU és una mica més conseqüent i no promet desplegar la vigent llei del codi de consum. El cas de la immigració no és substancialment diferent. CiU hi passa de puntetes ("Seguirem treballant per les polítiques d'acollida i integració impulsant mesures per a l'assumpció dels drets i deures de les persones nouvingudes envers la comunitat") i ERC promet el desplegament de la llei vigent corresponent (la d'acollida en aquest cas).

Resumint: en matèria de política lingüística (i en altres matèries, és clar) el pacte d'estabilitat implica que ERC ha posat uns deures al govern de CiU que a) CiU no havia previst i b) són de difícil compliment (per al govern de CiU i per a qualsevol altre). En aquesta perspectiva, el més pràctic potser serà deixar la frase del pacte d'estabilitat en l'àmbit de les fites retòriques i esperar la compareixença del conseller de Cultura i de la seva nova directora general de Política Lingüística al Parlament per saber quina política lingüística real pensen aplicar. En una solemne conferència d'ara fa poc més d'un any, el conseller Mascarell va obrir fins a quinze carpetes per a la política lingüística de l'anterior legislatura. Ni el temps, ni les aliances parlamentàries, ni els pressupostos, ni el lideratge disponible no van permetre que tot plegat cristal·litzés en un veritable programa d'acció; ni, per descomptat, que la cosa donés algun fruit tangible. Ara serà interessant de veure quines carpetes sobreviuran (encara hi haurà una carpeta espanyola?), on es posaran els accents (Mascarell va parlar dels joves, que no van gaire al cinema i com a consumidors són lingüísticament indiferents), quina filosofia fa de fil conductor (el conseller va recórrer al jacobí concepte de "llengua comuna") i, arribat el moment, en quin sentit milloren les possibilitats d'usar el català en tots els àmbits, en el marc de doble (triple) oficialitat que ningú discuteix i del creixent multilingüisme social.

Riure, malgrat tot