Repressió: lliçons de la història

Alguns líders britànics de l’època de l'Aixecament de Pasqua ja es van adonar que aquell nivell de repressió podia ser contraproduent

L’any 1803, els serbis del sandjak de Smederevo, liderats per Karađorđe Petrović, es van revoltar contra la legalitat otomana. Després d’una successió de victòries contra l’exèrcit otomà -amb el suport indissimulat de l’Imperi Rus- els serbis van proclamar una independència de facto. Les lluites internes i, sobretot, la retirada del suport rus van permetre que els otomans s’hi tornessin i en poc temps van esclafar literalment la rebel·lió. Arran de la caiguda de Belgrad l’any 1812 novament en mans otomanes, les cròniques parlen d’execucions massives amb procediments tan genuïns com rostir viva la gent, bullir-la o empalar-la. ¿El problema serbi s’havia acabat per sempre? No precisament. La dura repressió del Primer Aixecament Serbi va ser el caldo de cultiu del Segon Aixecament Serbi, que va conduir a la constitució l’any 1817 d’un principat serbi semiindependent -nominalment sota sobirania otomana- i finalment a la creació l’any 1878 d’un regne sobirà.

En el cas de Polònia es podria explicar una història semblant. Els polonesos es van aixecar contra la legalitat russa en l’anomenat Aixecament de Novembre de 1830. El poderós exèrcit imperial rus no va trigar a esclafar completament la rebel·lió. Sense oblidar l’aixecament de 1848 contra Prússia, l’any 1863 els polonesos es van tornar a revoltar contra Rússia en l’anomenat Aixecament de Gener i van ser novament esclafats. Els russos no rostien ni bullien la gent, però sí que la penjaven (el comte Muraviov es va guanyar merescudament el sobrenom de Wieszatiel, el penjador ) o l’enviaven a morir a Sibèria, fent servir una tècnica que no van inventar els soviètics. ¿Les execucions i les deportacions massives van resoldre el problema polonès de Rússia? No precisament. L’any 1905 un nou aixecament va tenir lloc a la ciutat de Łódź, i el primer que van fer els polonesos quan la Revolució Bolxevic va tombar el règim tsarista no va ser altra cosa que independitzar-se de Rússia -reconstituir l’estat que les particions entre Rússia, Àustria i Prússia havien anorreat, per ser exactes.

Quan els governs reprimeixen per la força un moviment independentista, a llarg termini normalment aconsegueixen l’efecte contrari

Els anys van anar passant i la seqüència es va anar repetint. L’any 1916 els nacionalistes irlandesos es van insurgir contra la legalitat britànica, en un moviment insensat (segons les mateixes fonts catòliques irlandeses de l’època) que va ser conegut com l’Aixecament de Pasqua. La reacció britànica va ser dràstica. No van rostir ni bullir ningú com els otomans ni van tirar mà de la forca com els russos, però sí que van afusellar tots els líders de l’Aixecament, després d’arrasar Dublín a cop de canó. (A James Connolly el van executar assegut en una cadira perquè no podia romandre dret.) ¿Això va resoldre el problema irlandès? No precisament. Alguns líders britànics de l’època ja es van adonar que aquell nivell de repressió podia ser contraproduent. I la història els va donar la raó: els insurgents eixelebrats que van ser acomiadats amb improperis per la població de Dublín van ser aclamats com a herois quan van tornar de les presons angleses, i només sis anys després de l’Aixecament de Pasqua Irlanda ja era un “estat lliure”, a l’avantsala de la independència -amb l’inconvenient, això sí, de la dolorosa divisió de l’illa.

El cas de Kosovo també podria formar part de l’inventari. Quan els albanesos de Kosovo van demanar més autonomia, la resposta del règim de Milošević va ser suprimir la poca que tenien. Com que això no va resoldre el problema kosovar -la resposta albanesa va consistir a proclamar la independència l’any 1990- el règim va acabar optant per una solució més radical que només van aturar les bombes de l’OTAN. La resta de la història és coneguda: Kosovo va deixar de ser una província sèrbia per convertir-se en un protectorat internacional, que anys després va forçar una independència que en realitat els estrategs de l’ONU ja havien previst.

La lliçó és clara. Quan els governs reprimeixen per la força un moviment independentista ho fan amb l’objectiu de posar-hi fi, però la història ens ensenya que a llarg termini normalment aconsegueixen l’efecte contrari. Aquest any ningú ha reparat que s’esqueia el 30è aniversari de l’inflamat discurs de Milošević a Kosovo Polje, però avui estaria bé recordar-ne el passatge final: “Iugoslàvia no existeix sense Kosovo! Iugoslàvia es desintegraria sense Kosovo! Iugoslàvia i Sèrbia mai renunciaran a Kosovo!” Digués el que digués Milošević, i amb totes les imperfeccions del cas, s’ha de reconèixer que al final Sèrbia - nolens volens- sí que ha renunciat a Kosovo.

Etiquetes