L’autonomia que ens cal

Poc abans de les eleccions Albano Dante Fachin va dir que si el 21-D a la nit hi havia un 60% de vots als independentistes “tornaria a tremolar tot”. Amb la participació que hi va haver, això haurien estat 2,6 milions de paperetes. Per aquells dies, Vicent Partal va publicar un editorial amb un curiós càlcul de quants vots hauria obtingut el sí en el referèndum de l’1-O si s’hagués pogut celebrar en condicions normals: segons ell, el 56% del cens hauria votat a favor de la República Catalana. Aquests suposats 3 milions de vots són els que Partal devia tenir al cap quan, en un editorial posterior, va reclamar per al 21-D “una victòria com més gran millor, com més indiscutible millor”.

Amb els 2 milions i escaig de paperetes obtingudes el 21-D s’ha de reconèixer que els partits independentistes van guanyar les eleccions i que d’acord amb la legislació electoral vigent -l’espanyola- tenen garantida la majoria absoluta parlamentària, cosa que ha provocat un renou de ca l’ample a Espanya. Però amb el 47,5% dels vots emesos i el 38% del cens també s’ha de dir que la victòria no va ser tan gran ni tan incontestable com hauria calgut per causar un veritable sisme. Analistes de renom com Carles Boix ja han considerat que si amb el 47,8% de vots del 27-S no n’hi va haver prou per fer efectiva la independència, tampoc n’hi haurà prou amb el 47,5% del 21-D.

De la mateixa manera que la impossibilitat d’aplicar el full de ruta del 2015 va fer tornar l’independentisme a la pantalla ja superada del referèndum, la constatació dels límits -sense menystenir-ne la fortalesa- que té la seva base social potser hauria de portar-lo a la pantalla encara més antiga del pacte fiscal.

Una de les contribucions periodístiques més interessants de les setmanes prèvies a les eleccions va ser l’article del lehendakari Iñigo Urkullu en què proposava una mena de cafè per a tothom de màxims: generalitzar el model basc (i navarrès) de finançament a totes les comunitats autònomes. Considerant que Catalunya no és l’única comunitat interessada en aquest sistema, la proposta Urkullu obre la porta a una negociació multilateral en què el govern català podria fer pinya amb molts altres, començant pels de les Illes Balears i la Comunitat Valenciana. Un pollastre que no es limiti a Catalunya sinó que inclogui com a mínim tot l’arc mediterrani -amb el suport basconavarrès- seria un escenari inèdit que no s’ha explorat mai.

No cal dir que a aquestes altures del Procés qualsevol proposta estratègica que inclogui la paraula pacte pot generar una desconfiança i recel immediats. Tanmateix, la història ens ofereix molts exemples de pactes entre enemics acèrrims que semblaven impossibles. La fi de l’apartheid va ser fruit d’un pacte entre enemics, de la mateixa manera que ho va ser la fi de la Guerra de Bòsnia o la pacificació d’Irlanda del Nord. A Espanya també hi ha hagut pactes entre enemics: la Transició mateixa n’és un exemple, i els Pactes de la Moncloa també.

Però sens dubte el principal risc del pacte per a certs independentistes és que acabi per esfumar la independència. En aquest context, hauríem de tornar a distingir les raons de l’independentisme de la independència mateixa. La sobirania fiscal, per exemple, és analíticament independent de la independència. I aquí no cal anar gaire lluny per comprovar-ho: el País Basc és fiscalment sobirà sense ser també independent.

En vigílies de la passada campanya electoral es va publicar la darrera onada de l’Euskobarometroa, amb uns resultats que a Catalunya -immersa en la dialèctica plebiscitària- potser no es van ponderar prou. Els bascos estan molt insatisfets amb el funcionament del sistema democràtic, però no sembla que associïn la millora del sistema amb un canvi radical d’estatus polític: les fórmules autonòmica i federalista anomenades “descentralitzadores i integracionistes” (no pas “unionistes”) reben el suport de dos de cada tres ciutadans, mentre que la fórmula independentista només és secundada per un de cada quatre (entre els votants del PNB només el 15% es declara independentista). Un 77% dels bascos es mostren plenament o parcialment satisfets amb l’Estatut de Gernika i només un 18% diu que se sent insatisfet.

En altres paraules, el mirall basc ens diu que l’autonomia que ens cal als catalans potser no és la de Portugal -com deia el vell eslògan- sinó la d’una comunitat foral. A part que també rima, potser és un objectiu més realista mentre les victòries de l’independentisme no siguin més grans i més indiscutibles.

Etiquetes