Manuel Castells en el "passadís estret"

No són idees noves, però estan molt ben explicades

Una de les grans novetats bibliogràfiques de l’any que ha acabat és el nou llibre de Daron Acemoglu i James A. Robinson, The narrow corridor, traduït immediatament i correctament al castellà per Deusto com El pasillo estrecho. La seva obra anterior de gran difusió era sobre per què fracassen les nacions, i se centrava en el fracàs econòmic i les seves arrels institucionals. Triomfen els països amb institucions econòmiques i polítiques inclusives. El contrari d’inclusiu per a ells és "extractiu". Les institucions econòmiques i polítiques "extractives" han estat la contribució conceptual més coneguda d’Acemoglu i Robinson. Ara es preocupen per un objectiu encara més ampli: la llibertat. Per què algunes societats gaudeixen de llibertat mentre que d'altres no? Òbviament, la llibertat és condició necessària per a unes institucions polítiques inclusives. 

Perquè hi hagi llibertat i perquè es mantingui, cal que també hi hagi una societat mobilitzada

La seva tesi és que per gaudir de llibertat les societats necessiten disposar d’estats amb capacitat d’imposar-se, garantir la pau, la justícia, la seguretat, els drets de la ciutadania i proporcionar serveis públics. Tanmateix, els estats, fins i tot els estats de dret, poden tenir derives autoritàries o extractives quan queden en mans polítiques que s’allunyen de la seva funció inicial de servidors de la ciutadania i passen a aprofitar-se dels poders –fins i tot legítims– dels estats. Perquè hi hagi llibertat i perquè es mantingui, cal que també hi hagi una societat mobilitzada. Sense societat mobilitzada, l'estat –el "Leviatan"– deriva cap a un Leviatan despòtic. Sense Leviatan les societats esdevenen caòtiques o extremadament rígides i es perd la pau, la seguretat, la justícia, els drets individuals i la provisió de serveis públics. L’equilibri és un "passadís estret", un equilibri inestable entre el poder de l’estat i el poder de la societat. Aquest estat permanentment condicionat per la societat mobilitzada, ells l’anomenen "Leviatan encadenat".

En darrera instància, no són idees noves, però estan molt ben explicades, amb exemples molt ben triats de tota la història (i prehistòria) i de tot el món, motivats sempre per experiències recents, com són l’ensorrada de l’estat a Síria com a exemple del desastre de la desaparició de l’estat, i el moviment Me Too com a exemple de mobilització social. El que és més nou és que ho expliquin els brillants economistes que han il·luminat la importància dels factors extraeconòmics en l'èxit econòmic. Construcció de capacitats estatals i mobilització social. Una parella molt atractiva i convincent. A un públic català li sona la música i la lletra. Són ben conegudes. Al públic espanyol, segur que també. De fet, bona part de l’actualitat política mundial es pot interpretar en aquesta clau. La mobilització social és senyal de bona salut pública. Mobilitzacions àmpliament compartides acaben modificant les lleis, o les obligacions dels estats, o els drets dels ciutadans, o tot alhora. És difícil trobar estabilitats que durin molt. O l’estat acapara massa poder o la societat s’ha desmobilitzat. Més val tenir capacitat de redefinir àgilment els equilibris entre poder estatal i demandes socials. 

Manuel Castells és un exemple perfecte de la reflexió sobre la tensió entre societat mobilitzada i capacitat estatal. Moltes de les seves aportacions, i sens dubte les que li van donar la primera fama i la càtedra a Berkeley, tractaven de les mobilitzacions socials, especialment, els moviments socials urbans. Ha defensat, acadèmicament i políticament, la importància de les mobilitzacions populars. Ara sembla que esdevindrà nou ministre d’Universitats en el govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, amb participació dels comuns. Passarà de representar la societat mobilitzada a administrar les capacitats estatals. Aquest ha estat sempre un pas molt delicat. La novetat és que ara el pas el farà un sociòleg de les mobilitzacions socials mundialment reconegut. ¿Es decantarà per promoure les reivindicacions de les mobilitzacions estudiantils, que demanen accés universal i gratuït a la universitat? ¿Prioritzarà la reforma de la governança de les universitats, que tant l'ha preocupat com a universitari? ¿Apostarà per importar les seves experiències de catedràtic en una gran universitat pública californiana? ¿Apuntarà a una modernització tecnològica de les universitats i els universitaris? ¿Com traduirà en capacitats estatals la seva reflexió sobre les reivindicacions populars?

Com traduirà en capacitats estatals la seva reflexió sobre les reivindicacions populars?

Si finalment és nomenat, hem d'esperar que les seves reflexions acadèmiques sobre la seva pròpia experiència en el "passadís estret" resultin il·luminadores de com resoldre la permanent tensió entre teoria i pràctica que pateixen els qui han defensat amb vehemència polítiques concretes i els arriba l’oportunitat de desplegar-les. Mentrestant li desitgem encert en moure’s en el costat estatal del "passadís estret".