09/08/2017

Recordem els referèndums del Quebec

3 min
Recordem els referèndums del Quebec

L’afirmació d’una nació sense estat que va estar durant tota una generació en l’agenda política internacional va ser la del Quebec. Van fer dos referèndums, un el 1980 (en deien de sobirania-associació) i un altre el 1995 (de sobirania-independència). El primer el va guanyar el no per molt (aproximadament, 60 a 40), però el segon va guanyar el no només per un punt de diferència (50,5 a 49,5) -uns cinquanta mil vots en un país d’uns vuit milions d’habitants.

El Quebec segueix sent una referència sobre referèndums. Com no podem deixar de recordar, la primera diferència amb Catalunya és que el Canadà i la tradició constitucional (política i legal) britànica són molt més respectuoses amb les minories nacionals i amb la sobirania afermada des de baix que la tradició espanyola. Recordem, si més no, que l’estat espanyol (o el seu antecedent polític, la casa d’Àustria) ha estat incapaç de negociar mai la flexibilització del règim polític amb cap de les seves colònies o territoris de la seva sobirania. Ha preferit lluitar i perdre que negociar. Això va ser així des de Felip IV, i ha estat així en tots els continents i amb tots els governs. El Regne Unit, en canvi, ha preferit negociar i mantenir vincles, com ara la Commonwealth.

Al Canadà no es va prohibir el referèndum ni es va deslegitimar com a antidemocràtic. Es va poder fer en les dues ocasions esmentades, i el govern federal va prometre ser neutral en el debat electoral (una promesa no complerta, però és valuós que s’hagués fet). No es va discutir que el Quebec votés sobre el seu destí.

Els dos referèndums quebequesos no han deixat un rastre de desolació. Ben al contrari. El Canadà ha hagut de redefinir-se, i gràcies a la sacsejada quebequesa ha esdevingut un país millor. El Quebec ha pogut afermar la seva singularitat, i ara disposa de poders no qüestionats pel govern federal, d’una política lingüística avançada (vegeu l’article de Xavier Vila “Mirar-se al mirall canadenc”, del 4 de juny), i d’una capacitat econòmica ben afermada. En realitat, malgrat els molts canvis constitucionals intentats entre 1980 i 1995, el que ha canviat de debò és l’actitud dels governs federals de tots els signes polítics. El Quebec ha deixat de tenir l’estat canadenc en contra. El clam quebequès per la seva afirmació com a comunitat nacional distinta del Canadà ha portat a una actitud sostingudament respectuosa de l’estat canadenc.

¿Hauria assolit el Quebec el que ara té sense el desafiament sobiranista que va començar als anys setanta (el Partit Quebequès es presenta per primer cop a unes eleccions el 1973) i que va durar fins a l’any 1995? No. Hauria pogut aconseguir més? Sí, guanyant un dels referèndums.

La societat quebequesa es va dividir internament en el seu posicionament davant dels dos referèndums. Esquemàticament, podem dir que hi va haver els partidaris del sí, els del no, i els que eren partidaris de no plantejar el referèndum i volien una sortida negociada -en termes de casa nostra, els podríem anomenar la tercera via-. Què va aconseguir la tercera via? Essencialment, afeblir la capacitat negociadora dels partidaris del sí i reforçar la dels del no. En un conflicte entre el feble que demana que li respectin els drets, i el fort que no els vol respectar, és el que sol passar amb les actituds que volen ser neutrals: afavoreixen el més fort. Gràcies a la realització del referèndum de 1980 es va obrir un cicle de reformes constitucionals, que cal reconèixer que van ser molt frustrants per al Quebec, i gràcies al referèndum perdut per poc de 1995 es va obrir una llarga etapa de respecte i suport cap al Quebec per part del govern federal. El que va comptar per a les reaccions polítiques federals van ser els vots favorables al sí. Els que reclamaven negociació no les van obtenir per la seva petició, que havia estat continuadament menystinguda pel govern federal. La negociació i el canvi d’actitud van ser conseqüència de l’afirmació a les urnes del sí a la sobirania.

La situació catalana no és plenament comparable. El govern de l’Estat i els partits nacionalistes espanyols neguen l’exercici de la sobirania. Els partidaris d’una tercera via que critiquen que l’exercici del dret a votar no es pugui fer amb tot el rigor desitjable, oblidant que l’Estat fa tot el possible perquè no es pugui fer res, no estan en una posició neutral, ni estan propiciant una actitud negociadora per part del govern de l’Estat. Ho fan més els mitjans internacionals, o els governs amics de l’actual govern espanyol, recomanant negociar. Des de fora, no en tenen cap dubte: cal negociar perquè hi ha una ciutadania que demana votar el seu futur, no perquè hi hagi qui defensi internament negociar. L’estat espanyol i el nacionalisme espanyol no negociaran res fins que hagin perdut.

stats