28/12/2016

Dos desitjos per al nou any

3 min

Ara que estem a les acaballes d’un any és el moment de formular desitjos per al nou any que començarà. Proposo que ens fixem col·lectivament dos grans propòsits de millora que són prou ambiciosos i complicats. Això justifica demanar-los conjuntament amb una mica de sort, la necessària i indispensable perquè els desitjos es concretin. Però com en tot desig humà, si la intensitat amb què es desitja és gran, és més fàcil assolir l’objectiu.

El primer desig és que a Catalunya puguem exercir el dret a decidir sobre el nostre futur col·lectiu. Concretament volem poder respondre a la pregunta: volem seguir dins de l’estat espanyol o volem ser un estat independent? Puc imaginar petites variants de redacció, però el contingut ha de ser aquest. Estem encallats, a escala de tot l’estat espanyol, en aquest punt. Però la solució és políticament possible, encara que no sigui fàcil. Si el referèndum es pogués fer pactat amb l’estat espanyol, seria tot un èxit. Si no, haurem de multiplicar els consensos interns per garantir-ne la realització i l’eficàcia en tots els nivells.

Suposem que ja hem obtingut el primer desig, que és el més gran i el més important perquè ens obre la porta a la nostra plena capacitat d’autogovern, i suposem que guanya l’opció de l’estat independent. Què seria el més important que caldria canviar en el nou estat? La llista és extensíssima, que per això som tants que volem esdevenir independents, i per tantes raons. Hi ha un punt que si sabéssim resoldre bé ens ajudaria a construir un gran consens intern que seria el ciment indestructible per a l’èxit i la continuïtat d’un futur com a estat independent. Penso a resoldre la plaga de l’atur elevat i les feines mal pagades.

En la vida de cada dia, tothom ho pateix molt, bé sigui en la pròpia pell o en la pell de tantes persones estimades. Especialment ho pateixen bona part de la joventut i molta gent adulta que ha perdut la feina passats els cinquanta anys. És una fracció immensa de la nostra població, que no té un futur engrescador, sinó ben depriment, i que no està en condicions de pagar-se la vida, encara menys d’estalviar per al futur, i que no pot ni somiar a cotitzar a la Seguretat Social per garantir els seus drets de jubilació.

Tots els problemes econòmics i socials passen per l’elevat atur que patim i per les males feines que es generen. És una parella destructiva perquè té un especial impacte negatiu sobre la salut física i psíquica de les persones i del país. Hem de mirar el problema de cara i trobar-hi una solució positiva que no sigui un simple pedaç per tirar uns mesos més. La meva proposta de solució seria que tots els nous contractes laborals fossin indefinits (seria fonamental que només fossin els nous, per no espantar ni molestar cap treballador que tingués millors condicions), amb drets d’acomiadament que anessin augmentant progressivament, sense salts, al llarg del temps, començant, això sí, amb valors baixos (per no espantar cap empresari que ara aprofités condicions que li fossin més favorables). El nou món contractual, amb unes perspectives temporals sense límits per a empresaris i treballadors, generaria un cercle virtuós de confiança en el futur, de millora contínua de la qualificació en el lloc de treball, de necessitat i voluntat dels empresaris de retenir tots els bons treballadors que poden contractar i, per part dels treballadors, d’apostar per les empreses que els fan confiança.

Necessitem aquest canvi de legislació, simple i comprensible en els seus principis, per alliberar tot el potencial productiu del nostre país i fer-ho en profit de les persones. Certament, el model productiu canviaria perquè desapareixerien les feines que neixen per aprofitar els contractes temporals mal pagats. Apareixerien noves feines que aprofitarien, en canvi, la perspectiva constructiva de relacions laborals a llarg termini.

Vet aquí canvis que són molt més difícils de fer a la vella Espanya, plena d’interessos creats que no volen cedir en res. Una Catalunya independent estaria plena d’oportunitats de regular millor les relacions econòmiques i laborals, com tantes altres. He fixat l’atenció en aquest cas concret perquè estic convençut que el dualisme laboral és el principal dissolvent social contra el qual hem de lluitar. En la construcció de la cohesió social els països més petits tenen moltes més oportunitats que els grans perquè les diferències internes solen ser més petites i perquè és més fàcil dissenyar polítiques que afavoreixin una fracció més gran de la població. Una raó més, importantíssima, per disposar de ple autogovern. Ara només cal que els desitjos es facin realitat...

stats